13 de Desembre de 2013

SÍ.
Sí.


(Aquest article podria haver-se dedicat a la forma en la qual els catalans compliquem innecessàriament les coses i fem difícils les més senzilles. Segurament perquè volem aprofitar per fer tantes coses a la vegada, potser per falta d’oportunitats, que al final en fem ben poques, o cap. Podríem haver parlat sobre el fet que no està malament sumar esforços, sempre que no oblidem que el consens és desitjable, però no imprescindible. La democràcia és un sistema de majories, no d’unanimitats: la qüestió és poder decidir. I incloc en aquest capítol els que estan per la independència només si tenim un Estat "guai" i "chachi piruli", als quals podríem recordar, parafrasejant George Washington, que la llibertat és un dret, però no necessàriament un regal. Hauríem pogut parlar, igualment, de preguntes que semblen dubtes hamletians i que faciliten recomptes estranys, per part, per descomptat, de qui vol el no-no... Però és igual. Hem de votar dos cops que sí? Doncs com que el sí el teníem clar, tindrem el goig de dir-lo dues vegades. No ens aixafem nosaltres mateixos la guitarra, que de dificultats “d’ofici” ja n’hi haurà prou. La doble pregunta fins i tot farà feliços, espero, els enlluernats per les llistes obertes com a panacea universal: podran posar creus, ja saben. Sí. Sí.).