e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

13 de Novembre de 2015

Sempre havia imaginat que Franco era de dretes

 

Sempre havia pensat que un dia escriuria alguna cosa sobre la pervivència del franquisme en els nostres dies. No calia esperar a algun aniversari rodó, perquè la cosa era viva cada dia de cada dia, per més tendència que tinguem, jo el primer, a aprofitar l’avinentesa de les efemèrides. Però sempre acabava descartant la temptativa, que quedava desterrada, any rera any, al bagul dels propòsits frustrats. Saben perquè? Perquè temia acabar dient obvietats, que no per més autèntiques i veritables eren menys evidents.

Per exemple, sempre havia imaginat que si escrivia d’aquestes qüestions acabaria en el mer recordatori que hi havia franquistes que, dècades després, continuaven viatjant en cotxe oficial i trepitjant catifa vermella.

Sempre havia cregut que escriuria que si la dictadura encara vivia era perquè n’hi havia prou de comparar els noms i cognoms dels consells d’administració de l’Ibex-35 amb els dels governs de Franco, o amb els de diferents fornades de “procuradores en Cortes”. Per pures qüestions biològiques no són ells, no. Són els seus fills o els seus néts, que continuen regirant les cireres.

Sempre havia pensat, a més, que una altra prova que tot estava “atado y bien atado” era que aquesta bonica coincidència de cognoms es donava també entre l’alt funcionariat, molt en particular en llocs clau com l’Agència Tributària o l’Advocacia de l’Estat. No en llocs visibles, no, però sí estratègics per vetllar bé les coses.

Sempre m’havia imaginat que també diria que un dels testimonis més clars que el franquisme no havia acabat era que conspicus franquistes no és que s’haguessin mort al llit, segons el tòpic, sense manifestar cap penediment ni demanar perdó, sinó que havien estat enterrats amb tots els honors. Inclosos aquells als quals la democràcia, o potser més ben dit el règim de la Transició, encara els podia agrair alguna mena de servei, i els que es van limitar a comprar-se de les més diverses formes els cops de colze que va haver-hi per sortir a la foto de la capella ardent.

Sempre havia donat per suposat que escriuria que res no havia canviat quan quedaven alcaldes incapaços de retirar monuments, plaques dels “Caídos” i noms de carrers, per por de jugar-se les eleccions. I que una evidència complementària era el fet que una part d’aquests alcaldes eren d’esquerres, o això deien. Molts dels que organitzaven els homenatges fúnebres del paràgraf anterior també ho eren, o també ho deien.

Sempre havia calculat que acabaria parlant del significatiu que resulta que algú s’hagués cregut en la necessitat de mantenir un tribunal d’excepció creat durant la dictadura. Canviant-li el nom, això sí, no fos cas.

Per descomptat, sempre havia pensat que tocaria esmentar que tampoc podia ser més significatiu que hi haguessin partits, i dels importants, que es neguessin anys i panys, per activa i per passiva, a fer la més mínima comdemna del franquisme, ni la més cosmètica i epidèrmica.

Òbviament, això hauria inclòs referir-se a portaveus capaços de la indecència de dir que alguns se n’havien recordat dels seus avis només quan hi havia subvencions. I recordar que de víctimes innocents n’hi ha haver als dos bàndols de la guerra civil, però que una part va ser reconeguda i honorada, amb totes les excepcions que es vulgui, però l’altra encara no, o no en la mateixa mesura.

Sempre havia pensat que acabaria escrivint sobre la paradoxa que la Constitució sigui sagrada i intocable pels que més n’estaven en contra. Que diria que tal cosa, certament insòlita, era per la senzilla raó que la Constitució vigent és el màxim que havien acceptat obrir la mà els franquistes. I que aquest detall era la baula que connectava dues èpoques, si és que existia alguna diferència entre elles, que potser és molt suposar, i el que ens permetia parlar d’hereus del franquisme de manera purament descriptiva.

I finalment, sempre havia pensat que repetiria el que ja havia escrit aquí sobre la transició que va fer Sudàfrica per superar el període de l’apartheid. Un procés molt més modèlic, segons el qual el perdó no era de franc, sinó a canvi de retirar-se per sempre més de la vida pública, i que va demostrar que es podia fer net després d’una tirania sense necessitat de posar ningú a la presó.

Ja veuen... Però el que no m’havia pensat que escriuria és que la gran victòria pòstuma de Franco, o l’evidència que el franquisme seguia viu, la farien paleses les esquerres. D’unes esquerres amb la moral menjada i els pantalons baixats davant del “mainstream” històric de la dreta, quan no d’una desinformació de difícil disculpa, sobretot en aquest cas per part de les generacions més joves.

Un episodi molt recent no pot ser més il·lustratiu. Estaven organitzant a Madrid un acte en record dels darreres afusellats del franquisme, amb motiu del 40 aniversari de les execucions. Van convidar-hi gent de Podemos i una eixerida militant va tenir l’ocurrència de preguntar de què s’havia acusat els comdemnats. En assabentar-se’n que era terrorisme, va respondre: “Habría que homenajear a las víctimas, no a los terroristas”.

Ves a saber si els afusellats es van carregar algú o no, com els van imputar en el consell de guerra. Fins i tot si fos així, no podia obviar-se que van ser torturats i sotmesos a una paròdia de judici, amb la sentència escrita, passada a net i signada abans de començar. I si això no fos objectivable, sí que ho és l’aplicació retroactiva de la llei als acusats, fet que és suficient per considerar assassinat les sentències de mort des d’un punt de vista exclusivament legal. Si més no, als països civilitzats. Que la noia de Podemos hagi nascut després de la mort del dictador no és excusa de res, perquè que se suposa que sabrà llegir, oi?

Però un altre episodi em va colpir encara més, tot i ser molt diferent. Va ser el dia que al Congrés dels Diputats es votava la llei d’abdicació de l’anterior rei d’Espanya. La votació era nominal i la lectura dels noms de ses senyories posava els pèls de punta. No perquè semblés que passessin llista a Alcatraz, com diu algun acudit dels de tota la vida i ara especialment de moda, sinó perquè era com endinsar-se en un túnel del temps.

Perquè et punxessin i no sortís sang. Diputats que pensaves que feia dècades que estaven retirats, o fins i tot que ja haurien mort, allà seguien. Se’ls cridava i contestaven que sí o que no. En alguns casos, des d’aquells escons que queden a les golfes de l’hemicicle, encaixonats sota la tribuna de convidats, quan tu els recordaves d’adolescent que encara no s’afaitava, asseguts a segona o tercera fila...

I a la dreta i a l’esquerra, que consti, però amb aquell dolor que ens produeixen certes coses si venen de les esquerres, no sé si per romanticisme o per estupidesa (1)... Comprovar que prohoms de les esquerres eren a punt de batre el récord de longevitat política del propi Franco... Diputats amb 37 o 38 anys d’escó... En fi, no voldria parlar malament dels morts, però si Txiqui Benegas no s’arriba a morir fa poc, potser sí que l’hagués batut el récord del general.

El més devastador és l’argument que el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va obsequiar a la Humanitat amb motiu de la jubilació d’un altre dinosaure com Alfonso Guerra. El sevillà, ex pràcticament de tot, es jubilava perquè la renovació era bona, però no s’havia d’oblidar que la llista que Guerra encapçalava guanyava les eleccions a la seva circumscripció amb més del 70% dels vots. No sé si les dues parts de l’al·legat són coherents entre elles, però el raonament és perillosíssim. Portat al límit, o a l’absurd, perquè caldria fer eleccions, si les coses estan tan clares?

I no és que Pedro Sánchez no s’haurà llegit mai a Thomas Jefferson (“El més important no és elegir el govern, sinó poder canviar-lo”), sinó que tampoc s’haurà informat mai de com funcionaven les coses durant el franquisme. Sí, una bonica època on el dictador era tan estimat pel poble que, quan permetia una votació, treia el 120% dels vots...

Franco pot descansar tranquil al Valle de los Caídos, d’on no el treurà cap llei benintencionada de memòria història. Quan fins i tot els líders de l’esquerra raonen les coses com ho faria ell, o amb arguments equivalents, és que, efectivament, ho va deixar lligat i ben lligat (2).  

Sempre s’ha dit que de la guerra civil i de la dictadura només se’n podria parlar amb serenitat quan no quedés amb vida ningú que les hagués viscut. Però potser caldrà concedir una pròrroga dilatada a tal propòsit, si, com sembla, l’anomenat règim de la Transició no és més que una prolongació, una mica més estètica, de l’època que pretesament havia succeït (3).




(1) Quan aquestes coses les fa la dreta, no és que no ens escandalitzi, sinó que ja les esperem. Als que encara ens creiem això del progressisme i de la socialdemocràcia, potser no ens fa passar la mateixa vergonya.

(2) Semblarà molt bèstia posar en un mateix sac franquistes i perseguits pel franquisme. Hi ha qui diu que la consciència crítica ens pot portar a comparar víctimes amb botxins. A fer culpables les víctimes, perquè ens entenguem. I no dic que el risc no existeixi. I que seria molt injust. Però treiem-nos la bena dels ulls. El franquisme no pot ser un pretext per tot. Més, quan en les quatre darreres dècades tothom ha fet les seves opcions, per no dir que tots els papers de l’auca. I determinats vicis no han estat eradicats ni quan l’electorat ha clavat alguna coça al cul a uns i altres. Les opinions que poguem mantenir, doncs, ja no és que siguin merescudes, sinó que se les han buscat esforçant-s’hi molt.

(3) M’havia resistit a parlar de les intervencions mediàtiques de moltes velles glòries d’aquesta esquerra. Ja saben, aquelles homílies a les tribunes de la caverna que ens fan pessigar quan recordem que aquests personatges se suposava que eren d’esquerres, alguns fins i tot molt. Però mentre feia la darrera repassada a aquest article he vist a 13TV com els opinadors de la dreta més extrema li feien l’onada a un d’aquests personatges, d’una forma que era gairebé impossible discernir qui era més fatxa, i no me n’he pogut estar.

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
936
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR