e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

14 de Maig de 2015

Robin Hood?

Una facècia corre per les xarxes socials des de fa uns quants dies. Córrer és poc. Les comparticions i les repiulades es compten per centenars de milers. El tema és molt popular, ja els ho aviso. És aquella fórmula màgica, presumptament inventada per un adolescent anònim, segons la qual una dràstica reducció dels sous dels polítics permetria acabar amb més del 80% de l’atur actual.

Val la pena entretenir-se unes línies a comentar les xifres per saber del que estem parlant. A l’Estat espanyol, segons l’escrit, hi ha 450.000 polítics, que de mitjana cobren mensualment 5.000 euros més 1.800 euros de dietes. Si tal salari fos reduït a 1.000 euros, es produiria un estalvi mensual de 2.610.000.000 euros (no he fet les operacions corresponents, suposo que estaran bé).

Segona part de l’al·legat. Si aquest import el dividíssim pel salari mínim (645 euros), tindríem “el nombre de persones que treuríem de l’atur” (ho poso entre cometes pel que explicaré després). La xifra resultant és de 4.046.512 persones. Dit d’altra forma, l’atur quedaria reduït en el 84% i seria de 762.396 persones.

La cosa acaba amb una apel·lació al patriotisme de ses senyories, mesclada amb alguna referència al seu parasitisme i alguna mostra de sacarsmes diversos. Res que no poguem llegir en infinitat de missatges, virals i no virals, en els temps que corren.

No perdré un sol minut a negar o desmentir les xifres sobre els sous polítics que s’esmenten en aquesta història. No perquè no pugui demostrar-se que no són així i que, com a molt, els autors de la facècia generalitzen a partir, aproximadament, del salari brut d’un diputat al Congrés, ignorant que la major part d’alcaldes i regidors no és que no cobrin, sinó que posen calers de la butxaca, si més no en forma de mòbil particular i benzina del seu cotxe.

És simplement que és impossible raonar sobre aquestes qüestions. Entre altres motius, perquè la gent està molt cremada. I ho està amb raó, ni que sigui en part, perquè els sous d’escàndol, les prebendes diverses i els abusos no són tota la realitat, però sí una part de la realitat. Hi ha tantes situacions vergonyants, fins i tot a ajuntaments relativament petits, que ens pot fer perfectament la impressió que són la major part de la realitat... A més, seran casos aïllats, però si és així, resulten molt visibles. S’entén, oi?

Però la gran facècia està en la qüestió dels aturats que deixarien de ser-ho. Ja em disculparan els inventors d’aquests comptes, però, suposant que l’estalvi fos el que diuen, no aconseguiríem reduir el nombre d’aturats, sinó convertir aturats en subsidiats. I no nego que per moltíssimes persones sense feina i amb les prestacions exhaurides, rebre 600 i pocs euros al mes els permetria una mínima supervivència. Ja no dic viure amb dignitat, però potser sí estalviar-se buscar menjar als contenidors.

Però no ens enganyem. El que necessiten les persones aturades és feina. I quan dic feina no em refereixo als treballs brossa que la reforma laboral ha implantat, amb el pretext que és millor poc que res. No, no. Necessiten feines que els permetin viure com s’espera que es viu al món occidental, o com viuen a països que paguen menys impostos i tenen més serveis. Ep, i feines que els permetin cotitzar molt a la Seguretat Social i pagar molt IRPF, que serà senyal que no va malament del tot, encara que els continuï quedant cara d’imbècil quan sàpiguen els impostos que paguen els milionaris.

Evidentment, alguna cosa hem de fer mentrestant, i ja va sent hora de rescatar menys bancs i més persones, que el sistema (o la casta, segons el terme de moda) ha deixat tirada la gent per salvar-se ell mateix. Una altra cosa és embarcar-nos en ficcions, per més populars que puguin resultar en un moment de desesperació. No negarem que cal passar la tisora, i a fons, tant pels sous dels polítics com per les infinites menjadores, organismes duplicats i triplicats i racons i raconets de l’Administració que financem amb els nostres impostos sense saber perquè serveixen. I consti que amb la independència en desapareixerà, d’ofici, una part, però només una part, que recordin que estem maltractats pels de fora i malservits pels de dins. Però d’aquí a fer creure el que no és...

Jo em nego a deixar-me enganyar, a risc que em diguin que sóc de la casta i que defenso el meu plat de llenties. I saben perquè no em deixo enganyar? Per la senzilla raó que el dia que l’invent que els explicava al principi el signa algú amb nom i cognoms, ens adonem que això ve sempre, però sempre, de la dreta pota negra. O d’una dreta “liberal”, que no obstant això fa tota la vida que viu del pressupost públic. I a la qual, per cert, em costa molt d’identificar amb Robin Hood.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
696
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR