22 de Juliol de 2013

El país en què vivim té una tendència natural a la gesticulació. Ens passem la vida fent escarafalls, precedits pels nostres propis decibels. Això sí, al bar, on no podem prendre mal. En èpoques de crisi com la present, pugem el volum i deixem anar la imaginació, pensant-nos que farem una revolució per Twitter, a poder ser que no duri més d’una estona, i se solucionarà tot, tot i tot. Segurament és perquè som uns ganduls, tal com un servidor explicava aquí i aquí.

Només així s’entén que ens estripem les vestimentes perquè el president del Tribunal Constitucional tingui carnet del PP. Fa lleig, sí, molt lleig, per més legal que sigui. I el que fa més lleig és que l’interessat ocultés la militància quan va passar el procés d’aprovació al Senat (quina diferència amb els “hearings” del Congrés dels Estats Units). No sé si tècnicament podríem considerar-ho mentida. Però si ens posem americans, potser hauríem de dir que el contingut de la mentida pot ser inofensiu, però el fet de mentir, imperdonable.

Ara, saben què passa? Que totes les persones que tenen càrrecs com el senyor Francisco Pérez de los Cobos, en tribunals, tribunalets i organismes reguladors diversos, deuen la poltrona, ben pagada i sovint amb ben poca feina, al partit que els va proposar. I el més fotut és que es passen el temps que els dura la bicoca agraint-li la designació al partit en qüestió.

Si tothora se sap quin serà el sentit del vot de tots i cadascun dels magistrats del Constitucional en els diferents temes que se sotmeten al seu veredicte... Si els partits polítics maniobren, bloquejant i tibant els terminis, per aconseguir una o altra majoria al TC i a altres organismes semblants per aconseguir sentències i resolucions favorables als seus interessos... Si parlem, sense ruboritzar-nos, de magistrats progressistes o conservadors..., i podem fer fins i tot travesses fonamentades del que en sortirà quan s’hagi d’emetre sentència... Si quan en surt algun d’independent (més ben dit, quan se'ls cola) no és per realment per independència, sinó per vedetisme i ganes de fer-se notar, en altres èpoques anomenades “garzonitis”...

Perquè ens escandalitzem, doncs? És veritat que no resulta decorós que no es guardin ni tan sols les més mínimes formes. Però hi ha alguna diferència pràctica? Jo no la sé veure.