e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

19 de Febrer de 2016

Pegar a Rato

 

No s'ha de pegar a ningú, ni justificar cap agressió. Rato és el de menys: certes actituds no les podem tolerar ni en el cas que la víctima sigui el pitjor delinqüent. Però no justificar no vol dir que no ens preguntem perquè passen algunes coses.

I no és que la cobdícia encegués els subscriptors de preferents o els compradors d'accions de Bankia, que només miraven el percentatge de rendibilitat i no la lletra petita, com encara proclama certa claca que deu enyorar aquells temps, per la molta virolla que hi devia guanyar. És que aquells invents del rap es venien com es venien: que l'estafa requereixi la credulitat de l'estafat no disculpa l'estafador.

I no és que ens ho hagin explicat de tercera mà i potser ho tinguem mal entés. A un servidor també van intentar vendre-li preferents en el seu dia i sap com anava la cosa. Per dir-ho de forma elegant, aquella forma de vendre era manifestament millorable. En claredat, si més no.

És més, que pegar algú estigui mal fet, que ho està, no ens ha de fer confondre la desesperació amb la malícia. Que una agressió sigui injusticable, no treu que els enganyats ho hagin perdut tot i que els que enganyaven, cotinuïn vivint a cos de rei. S’entén la diferència?

A qui no li quedi clar, que tingui present que ja ragen les sentències que posen les coses en el seu lloc. La mateixa Bankia porta temps oferint arbitratges i devolucions extrajudicials, en condicions més avantatjoses per ella mateixa que per als defraudats, en un intent de limitar al màxim la factura que ha d’assumir. Per força els pengen, com sembla ser que s’ha de dir en català allò de “A la fuerza ahorcan”.

Ah! És evident que l’actual direcció de Bankia busca espolsar-se el mort encolomant-li a l’anterior direcció. Però vaja: més enllà que a l’entrada de les oficines continuem veient-hi la mateixa marca, jo també seria tan esplèndid si m’haguessin rescatat els contribuents, i en condicions tan còmodes. Què bonic era treure pit amb el repartiment de dividend l’any següent de l’espetec...

Coses com aquestes ens fan dubtar de si la banca té autèntic propòsit d’esmena. Que és el mínim que podem esperar dels sacrificis que hem fet per treure’ls les castanyes del foc. És a dir, que certes pel·lícules de por no tornin a passar mai més.  Però la resposta és desoladora.

Ens tornen a intentar vendre gat per llebre amb productes financers amb noms enganyosos. Com els fons monetaris, dels quals et diuen que són com si fossin dipòsits... Malament quan una cosa no és tal, sinó que és com si fos... Vol dir que no és el mateix, no. I no és que no siguin productes del tot legals, com ho eren les preferents, però també es comercialitzen amb mitges veritats, que de vegades són pitjors que una mentida completa (1).

No peguin a ningú, però no es deixin entabanar pels duros a quatre pessetes. Llegeixin molt bé els papers i no dubtin a preguntar, que com més impertinent sembli la pregunta més pertinent serà segurament. És possible que el dia que necessitin vostès quelcom del banc, aquest els apliqui una mesquina venjança, per torracollons. O per deixar ben pixada la cantonada, no fos cas que l’exemple de preguntar s’escampés gaire. Si més no, els quatre estalvis que hagin pogut fer, a base de treballar que no d’especular, no els perdran amb contes de la lletera.




(1) El fons monetari és un producte amb risc de pèrdues. Darrerament no oferien mala rendibilitat, tot i que el seu principal atractiu eren els beneficis fiscals. A més, no està garantit per l’Estat, com si ho estan els dipòsits, malgrat que aquesta garantia sigui més psicològica que real. No són iguals, no.

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
856
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR