30 d'Abril de 2016

Peatges a Madrid

En els darrers dies, hem fet un viatge en cotxe a Madrid que ha resultat molt instructiu. Instructiu sobre qüestions que no són exactament noves, però que, potser per això mateix, sempre són de certa actualitat. Ens diran que determinades concatenacions de fets, o si més no d’experiències, són casuals i per tant poc representatives. Podria ser. Ara, que el retrat no sigui fidel no implica que no resulti certament curiós.

Diguem que ens van coincidir en l’espai d’unes poques hores les següents anècdotes:

–A partir de Saragossa, vam entrar a l’A-2, una autovia lliure de peatge fins a Madrid. Hi ha trams d’aquesta autovia que difícilment poden equiparar-se a una autopista, ni tan sols a una autovia construïda recentment. La velocitat màxima de 120 quilòmetres per hora és molt optimista en aquests trams, però, de totes formes, ni són tants ni és tan greu. En el pitjor dels casos, i de franc o pagant, és una via amb moltíssimes més prestacions que la N-340, per posar un exemple, al seu pas per Catalunya.

Un cop dit això, que no és ben bé novetat, el destacable és que cada pocs quilòmetres ens trobàvem amb treballs de manteniment i millora. Un no parar, segons no vam poder evitar comentar, amb tota l’objectivitat que ens permetia l’emprenyament. Se’n recorden del crònic dèficit d’inversions en infraestructures, i de fet del més mínim manteniment, del qual tant ens queixem? Doncs ja veuen...

–Abans d’arribar a Guadalajara, ens vam trobar l’accès a l’R-2, una de les autopistes radials de peatge de Madrid... Sí, aquelles que han fet fallida per falta de trànsit. I és que és clar: qui paga per circular per una via paral·lela a una altra de prestacions equivalents, però gratuïta? Vam tenir la temptació d’agafar la radial en qüestió. Però no pas perquè ens agradi la solitud, com ens han fet broma alguns amics als quals els hem explicat la batalleta. No, què va... Vam estar temptats de provar què era pagar peatge a Madrid... Suggeridor com a idea, però ho vam descartar: som viciosos, no imbècils.

–A Madrid vam aparcar al pàrquing soterrani de la Plaza de las Descalzas Reales. En ple cor de la Villa y Corte, com sabran si la coneixen. Quan pujàvem les escales cap a l’exterior, vam escoltar una conversa d’uns altres usuaris digna del "Polònia". Un paio li deia a l’altre: “En este país nos gustan las cosas complicadas. Le ponemos una barrera a la entrada de los aparcamientos y, joder, otra a la salida. Para hacerlo difícil, vaya...”. Podem transcriure-ho literalment, perquè era un al·legat dels que no s’obliden fàcilment. No menyspreem l’humor madrileny, però, és clar, algunes coses retraten un món conceptual en el qual hi ha qui no està gaire acostumat a pagar per sortir de casa, com sí que ho estem a altres latituds. Ara, com a acudit, era sensacional...


Fins aquí el relat de l’anecdotari. I si ens deixen afegir una cosa, no és que el cas tercer expliqui els dos anteriors. És més aviat al contrari. Molts ciutadans espanyols estan/els han acostumat a això.