28 de Març de 2015

No fem riure amb la salut

Els historials sanitaris són i han de continuar sent confidencials per principi. Ningú més, llevat de tu i el teu metge, hauria de saber aquestes dades. Però després vas al taulell del CAP, o d'Urgències, i et trobes amb la pregunta "què li passa", que potser un auxiliar administratiu no hauria de fer. De vegades et trobes que qui t'atén, segurament sense mala fe, repeteix en veu alta el que acabes de dir, a un lloc on hi ha molta gent que no n’ha de fer res...

El mateix passa en ocasions a la farmàcia: autèntics supermercats amb 200, 300 i 400 metres quadrats amb un taulell que fa tres metres de llarg, on estàs literalment colze a colze amb l'altra gent, i on tothom acaba sabent què es pren el veí. I ja no és que hi hagi alguns mals professionals que acaben preguntant en veu alta, i dins del radi auditiu de tothom, si tens tal o qual malaltia. És que en locals tan grans com moltes farmàcies modernes, el disseny de l'espai, i en particular el de l'atenció directa al públic (crec que en diuen dispensació) és horrorós i no respecta un principi sanitari tan bàsic com la confidencialitat.

És més. si paguem amb tarja a la farmàcia el nostre banc quedarà informat a l’instant no sé dir si de la medicació concreta que prenem (vull pensar que no), però sí del fet que hi ha algun problema. El mateix que deu passar si, per exemple, comprem molts productes sense gluten al supermercat. I ja no és que el banc sigui qui ens ha venut una assegurança de salut, la prima de la qual ens pot pujar, o fins i tot cancel·lar-nos la cobertura i deixar-nos tirats. És que el banc és també qui valora el risc que representem a l’hora d’aprovar-nos qualsevol operació de crèdit. Vostès li deixarien calers a algú que no tens clar que te’ls pugui tornar? No crec que ajudi gaire que el banc et pugui imposar una assegurança de vida que, casualment, també ven ell.

Al final, com l’aigua, la informació sempre acaba obrint-se camí, per dir-ho de forma elegant. Comprin vostès molts preservatius pagant amb visa i igual comença a arribar-los molta publicitat de preservatius, que vostès no han demanat enlloc.

Ara que un pilot d’avió ha decidit suicidar-se “a lo grande” i ha pogut reeixir gràcies al funcionament del sistema, és molt fàcil fer demagògia, sí. Igual de fàcil que aprofitar l’avinentesa per clavar alguna altra retallada als nostres drets i a la nostra llibertat, en nom de la seguretat. Però no ens engayem ni fem discursos ampul·losos i grandiloqüents sobre la confrontació de drets. És bastant més fàcil. En una societat on a diari passen coses com les descrites en aquestes línies, que fins i tot acabem trobant normals, o si més no part del paisatge, seria un crim capital que els serveis de salut informin a qui toqui de les malalties que incapaciten per treballar persones a les quals confiem les nostres vides?