01 d'Octubre de 2014

El títol d’aquest  article no pot ser més exacte. El que diré en el text no és en defensa de Jordi Pujol, ni de bon tros.  Entre altres raons, perquè pel que fa a la suposada herència, la confessió de l’interessat fa superflua qualsevol referència a la presumpció d’innocència. Més, després d’una compareixença al Parlament que no és que no aclarís res, ni que no alimentés les sospites, sinó que va ser impròpia d’una persona de l’experiència de l’expresident. La seva mala reacció, renyant i insinuant amenaces, és com la de la seva dona quan va engegar uns periodistes: simplement no està acostumat que el collin.

D’altres mogudes per no dormir, que s’investigui el que calgui i fins a les darreres conseqüències. Caigui qui caigui. Òbviament, perquè l’honradesa i la transparència són bona cosa, no perquè convingui per fer descarrilar no sé què.

I consti que puc entendre que a alguns els hagi descol·locat la confessió del que havia estat president durant la major part de la seva vida. Però tot i que Pujol va arribar a la presidència quan servidor tenia tretze anys i encara no s’afaitava, i va plegar quan era pare de dues criatures i ja tenia cabells blancs, a mi el “factor generacional” m’és igual. I saben perquè? Perquè malgrat que no el vaig votar mai, també m’ha fallat. I sobretot perquè, si es confirmen les pitjors sospites, eren els meus diners. Els nostres diners.

Però una vegada dit això, afegeixo que Pujol o els seus familiars, o els aprofitats directes o indirectes, no són els únics que, com diuen al meu poble, han de marxar de buit.

No ha de marxar de buit Victoria Álvarez (disculpin que no la tracti de senyora), a qui les bosses de diners que transitaven cap a Andorra van començar a importar-li quan el seu nuvi li va buscar recanvi.

Tampoc ha de marxar de buit Alicia Sánchez-Camacho (tampoc em surt tractar-la de senyora, que volen que els digui). El sainet dels espies ja m’és igual. Aquí la qüestió és que la presidenta del PP no va denunciar el cas, ni tan sols als amics que es vantava de tenir a la fiscalia i a la policia, no perquè no tingués proves, sinó perquè va decidir guardar-se la informació, per fer-la servir més endavant, si convenia. Com així ha estat, per cert.

No han de sortir indemnes d’aquesta història els hipòcrites que li deuen a Pujol ja no la carrera política, sinó tot el que són, i ara en reneguen. Però permetin-me fer un matís i una afirmació carregada de mala llet. El matís: si algú està realment net de culpa, encara que costi de creure, té perfecte dret a no deixar-se embarcar en segons quines pel·lícules de por. L’afirmació carregada de mala llet: ens referim, per exemple, a personatges com Enric Millo, que no estarien a la política si no fos per Pujol, per bé que avui hagin acabat a altres partits, després de trucar diverses portes, i siguin dels que més senyalin amb el dit?

Si hi ha hagut corrupció i els corruptes no poden marxar sense les costelles calentes, els corruptors no poden ser menys. Perquè com servidor escrivia aquí (odio les autocites, perquè en general en aquests temes m’agrada equivocar-me), no hi hauria corruptes sense corruptors. Permetin-me que afegeixi que això d’uns pobres empresaris esporuguits pel xantatge podria ser en el cas de petits contractistes dels pobles. Però algú s’imagina les anomenades empreses del BOE, o de la llotja del Bernabéu, responent a la presumpta extorsió més que amb entusiasme?

És molt antipàtic de dir, però tampoc pot marxar de buit el fiscal Carlos Jiménez Villarejo. Ja sé que passa per ser l’heroi d’aquesta història, en paper compartit amb José María Mena, i em sentiré dir de tot per aquest paràgraf concret. Ara, hi ha coses que agrairia que algú em contestés. Si no va ser capaç d’engarjolar Pujol quan tocava, què hi fa ara sumant-se a la comitiva dels que tot ho sabien i explicant conspiracions de televisió en televisió? Si és veritat, com ha manifestat, que la justícia estava comprada, com és que no va denunciar els jutges que van arxivar el cas Catalana? No era fiscal? O només passava per allí? Si és veritat que li van engegar un tret per la finestra de casa, com és que ho denuncia amb tres dècades de retard? I si és cert que va rebre pressions del govern de Madrid per afluixar, això li va impedir acceptar ascensos professionals atorgats discrecionalment per aquest mateix govern?

No apel·laré pas al passat de Villarejo com a fiscal franquista, perquè per aquest principi mig Estat espanyol deixaria de funcionar demà mateix. Només diré que la professió de fiscal és difícil, sí, però en absolut obligatòria.

No són innocents en absolut, i no han de marxar sense la merescuda recompensa, els que durant més de dues dècades van mirar cap a un altre costat,  i en aquest concepte cal incloure tant els partits polítics com els mitjans de comunicació.

El règim sorgit de la Transició va fer ulls clucs perquè li venia bé tenir unes minories territorials que suplissin la manca de partits-frontissa en un sistema essencialment bipartidista? Li venia bé tenir unes elits catalanes disposades a negociar i que contenien les tendències centrífugues? Segurament que sí. Però si el preu no eren únicament quatre escorrialles al cove i algunes xerrades en català a la intimitat, també hi ha molta gent que no pot marxar de buit.

El mateix passa amb les empreses periodístiques que s’hagin pogut beneficiar de determinats estats de coses, a canvi de fer vot de silenci. Potser sí que les empreses d’aquest sector eren més vulnerables a la pressió per la feblesa del seu model de negoci. Ara, també cal dir que, si fos el cas, van optar per la solució més fàcil, oblidant que no eren fabricants d’embotits ni tractants de vins. Se’n poden sortir com si res?

No tots els periodistes són iguals de responsables, cal reconèixer-ho. En realitat, alguns casos de corrupció de la Catalunya dels darrers 30 anys van aixecar-los periodistes. Ells i no tant els seus mitjans, que encara avui, amb implicats comdemnats finalment i a la presó, no els inclouen entre les fites periodístiques de la seva trajectòria. S’imaginen el “Washington Post” renegant del cas Watergate? Si Nixon aixequés el cap, estaria molt content...

Però la majoria de periodistes es van limitar a no complicar-se la vida. Potser no tenen altra culpa que haver-se equivocat de professió. Ara, els que no tenen perdó de Déu són els que van denunciar les malvestats del règim pujolista..., fins cinc minuts abans d’acceptar càrrecs, dels que llueixen i estan ben retribuïts, sovint amb poca feina, als mitjans de comunicació públics. I tampoc poden marxar tan panxos tants i tants “professionals” que van apunyalar per l’esquena companys seus, comdemnats a l’ostracisme i senyalats públicament com a "enemics del poble". Si no admeten disculpa els que actuaven així perquè els periodistes que trepitjaven ulls de poll els feien quedar malament a ells amb les fonts (tots els que hem treballat a una redacció i hem escrit notícies que picaven, hem sentit aquest argument alguna vegada), els que van aprofitar les empentes per prosperar mereixen el més simple dels menyspreus. Si el patriotisme era l'últim refugi dels canalles, què caldria dir d'aquesta colla de mediocres envejosos?

Finalment, no han de marxar de buit tants sabuts que ho sabien tot, però que callaven. Potser tampoc es volien complicar l’existència. Però quan un ha fet aquesta opció no pot passejar-se per la vida donant lliçons. Menys a toro passat, quan tan fàcil és criticar i sumar-se al ramat. Remar contra corrent és incòmode i cansat, però els castells de cartes aguanten drets gràcies a l’oportunisme dels qui només parlen de moral quan no s’hi juguen res.

Si és veritat que Catalunya ha viscut tres dècades sota una gran mentida, necessitem fer neteja. No dic que no calgui també una catarsi. Però la catarsi no s’aconseguirà amb cridòria hipòcrita. Tampoc amb autos de fe i fogueres. L’escombra és una eina molt més senzilla i assossegada, fins i tot menys èpica, però eficacíssima si se’n tenen ganes. Pujol no es mereix la nostra consideració, però estem segurs que no estem organitzant el seu linxament per fer veure que fem alguna cosa? Per fer-nos perdonar tantes omissions?