07 de Juny de 2016

No disparin al pianista

L'últim que faria un servidor seria aplaudir un acte de violència. No més, però tampoc menys, els que es cometin contra els mitjans de comunicació. I incloses també les intimidacions sense violència física directa. Per tant, màxima repulsa al que va passar fa uns dies a Lleida, al voltant de la tancada d'uns estudiants al rectorat de la Universitat. Per cert, amb alguns "arguments" ja no impropis d'universitaris, sinó simplement de persones majors d'edat.

Una vegada dit això, i a risc de posar-me en un jardí, el que no em sembla normal és que a alguns mitjans de comunicació se'ls hagi acabat una mena de simpatia implícita cap a determinades mogudes de caire més o menys social, tot i que no sempre, el dia que els han cremat una unitat mòbil o els han tocat la cara. No és un tema nou: va passar quan els fets de Can Vies, a Barcelona, i ha tornat a passar recentment a Gràcia.

Si donem més rellevància informativa a un acte violent perquè ens toca personalment als que som o hem estat periodistes..., no estem fent bé la feina. I ho dic més pels opinadors professionals, aquests que es repeteixen més que l'all i que pateixen aquest mal amb una especial incidència, que de periodistes d'infanteria, que són els realment afectats quan hi ha un ball de bastons.

Segurament és perquè, tot i el molt que ha canviat per a mal l'ofici de periodista, encara hi ha qui el practica a peu d'obra de la notícia. Sí, justament on volen les pedres i els cops de porra i on et pots trobar un exaltat a qui el que li importa de debò no és el que està fent, sinó que se sàpigue i es vegi. I per dir-ho fi, el concepte d'exaltat que no vol quedar immortalitzat per a la posteritat és molt i molt ampli. Vaig treballar uns quants anys de periodista i m'hi vaig trobar molt sovint. No m’ho han explicat, ho conec de primera mà. Per això acostumo a creure'm poc els contes de bons i dolents quan una manifestació o un desallotjament acaba a garrotades.

Potser ens hauríem de preguntar perquè existien aquelles complicitats que s'han agotat quan els seus beneficiaris se t'han tornat en contra. I potser no era perquè el periodisme havia d'acollir les veus discrepants i no ser una mera extensió del poder, sinó perquè determinats col·lectius et donaven la notícia feta. Qui sap si una dotzena i mitja de brivalls s'hauria vist amb cor de pegar ningú, amb pelegrines excuses, si prèviament no haguessin estat elevats als altars mediàtics, i als nacionals ni més ni menys, tot i tractar-se d'una moguda tan minoritària i de gent que no representa ningú més que ells mateixos.

En absolut pretenc dir que els periodistes atonyinats van jugar amb foc o que ells s'ho van buscar. No, no. Només faltaria que un fos culpable del fet que li trenquin la cara perquè sí. Només dic que podem vestir la mandra amb ropatges deontològics i heroics, però que els errors de criteri continuen sent mala cosa. Això que dic és enormement antipàtic, però seria il·lús resoldre-ho fent veure que no passa res o que tot són flors i violes en el món del periodisme.