e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

26 de Maig de 2016

Moral duties have no terms

El títol (“Les obligacions morals no tenen terminis”) l’he manllevat d’una campanya desenvolupada als anys 60 als Estats Units per protestar contra la prescripció dels crims del nazisme. Les causes obertes a Alemanya ho eren per assassinat, ordinari perquè ens entenguem, en comptes de genocidi, que és imprescriptible. Milers de nazis fugitius (1) ja es veien tornant tan tranquils a casa... La campanya va ser efectiva i fins fa quatre dies, com qui diu, encara es jutjava avis gairebé centenaris amb historials de por.

Em diran que la comparativa és molt bèstia, però és el que pensava quan repassava la polèmica sobre el monument franquista de Tortosa. I no per la consulta per ella mateixa, sobre la qual ja em vaig retratar aquí, sinó pels arguments que es posen sobre la taula. Uns al·legats que no poden fer més evident el malament que va fer-se l’anomenada Transició i els anys i anys que hem perdut després sense posar-nos en pau amb la guerra civil i la dictadura de Franco.

L’altre dia, em volien convèncer amb l’argument que la història no s’ha d’amagar, per allò tan manit de no repetir-la. I és clar, dit així, tothom hi pot estar d’acord. La qüestió és que hi ha moltes formes de no oblidar la història, sense continuar enaltint, ad aeternum, una tirania. Que és el que fa un monument, enaltir, a diferència d’un museu o d’un documental del National Geographic, que tenen una missió bastant diferent.

Van triar mal exemple per intentar convèncer-me: el dels camps de concentració al centre i a l’est d’Europa, que no van ser pas enderrocats i que les pròpies víctimes de l’Holocaust volen que així continuï perquè allò no sigui mai oblidat ni pugui ser repetit. I és clar que sí, novament. Però no ens enganyem amb afirmacions boniques que, en realitat, no volen dir res, perquè hi ha una diferència, i no subtil precisament. Si algun component d’homenatge o record hi ha a Auschwitz o a Mauthausen, és l’homenatge o record a les seves víctimes. En el cas de Tortosa, el monument no és que tingui un component d’homenatge, sinó que és tot ell un homenatge de la primera pedra a l’última..., però als botxins.

Es poden posar més exemples d’aquestes confusions de base. Per exemple, la idea que la consulta no té sentit si no està clar que se’n farà després d’aquell espai si se’n retira el monument. La resposta és fàcil: no busquem excuses de mal pagador. S’imaginen que a Alemanya haguessin dubtat sobre si enderrocar o no les estàtues de Hitler per no tenir clar què en farien amb els pedestals? Oi que no? I mirin si van tenir-ho clar: enderroquem el pedestal i fora problema, perquè igual que hi ha obligacions morals que no tenen terminis, com dèiem al títol, altres no poden quedar supeditades a qüestions secundàries o d’”utilitat”.

El problema també s’ha fet evident a Tortosa. Si concloem que un monument enalteix quelcom indigne correspon retirar-lo (2), sense les mitges tintes de voler reconvertir-lo in situ (3) i sobretot sense el pretext que la pilastra no es podrà aprofitar per gaire cosa. Si ho considerem una obligació moral, com si no s’hi pot fer mai res. Ni que el paisatge no millorés, que en aquest cas milloraria, i molt.

Disculpin que citi tan sovint el cas d’Alemanya. Ho faig perquè resulta molt il·lustratiu com aquest país ha encarat i paït el seu passat. Com citava l’historiador anglès Antony Beevor, cap país amb una història tan desgraciada ha fet tant per reconèixer i acceptar la veritat. Permetin-me l’absoluta immodèstia d’afegir que, a banda processos morals d'una gran complexitat, ho han aconseguit amb mesures relativament senzilles. Per exemple, amb lleis que prohibeixen l’exhibició de símbols nazis i que obliguen a demanar permís i donar explicacions per poder exhibir una esvàstica en un museu o a una pel·lícula o obra de teatre, que, al capdavall, són ficció. O mimant detalls, al punt de vestir la policia amb uniformes de colors clars, o a l’exèrcit evitant fins on poden les gorres de plat, els cascs d'acer i les botes altes. Hi ha records que tenen el seu pes, tot i els anys transcorreguts? Segurament, però sobretot no se la volen jugar venint d’on venen. Bé, més que no jugar-se-la, el que no volen és ni semblar-se per res a tot allò. I això és el que fa que la seva actitud sigui sana i no acomplexada, com podria fer l’efecte.

Volen pensar un moment en les terribles conseqüències penals que té a casa nostra l’exhibició de símbols feixistes? S’imaginen el govern alemany subvencionant una Fundació Adolph Hitler? O simplement permetent la seva existència? S’imaginen una consulta a Berlín, Munich o Hamburg per decidir si canvia de nom o no un carrer dedicat a algun capitost nazi? Al·lucinaríem en quatricomia i dolby-stereo si a Tortosa convoquessin un referèdum per restituir el nom de Avenida del Generalísimo al principal carrer de la ciutat? Igual no, ves a saber. Ens semblaria poc democràtic no votar coses així?

Volen dir que si no tenim ben resolt el passat no és, en certa forma, per situacions com aquestes? Som honests i ho reconeixem? Però poden dir-los censors als alemanys, o que no respecten la llibertat d’expressió... Com a consol, no és mala idea. Què ens han d’ensenyar a nosaltres, que vam fer una Transició que encara obre boques d’admiració a tota la galàxia?

Sí, som fills d’una Transició en la qual es va prendre la decisió de fer veure que no havia passat res. Però haver-ho negat durant quatre dècades no ha evitat que el problema estigui latent i ens hagi anat esclatant a la cara de forma periòdica, a propòsit d’aquest monument, les fosses comunes, les cunetes (les d’un bàndol i de l’altre), el Valle de los Caídos o una Llei de Memòria Històrica que en afers com el de Tortosa palesa que és  inútil, sinó un colador amb prous escapatòries perquè res canviï mentre es fa veure que es canvia alguna cosa.

I no és per por que seguim així. L’any 1975, podria ser. A aquestes altures, ja no. Parlar d’empatx em sembla més plausible. Ens hem empassat tantes coses que no eren, que és normal que tinguem un mal de panxa horrorós i ho confoguem tot. Fins i tot que un monument erigit a major glòria d’un dictador i per a escarni de les seves víctimes, honora també aquestes darreres d’una forma que només existeix en la imaginació d’algú.

No és únicament una discussió històrica. Tampoc hem tancat les ferides personals i familiars. Fa unes setmanes vaig visitar a Barcelona una exposició del fotoperiodista Carlos Pérez de Rozas. Moltes imatges eren dels anys de la guerra, i no del front, sinó de les salvatjades de la reraguarda. Un comentari d’una senyora que venia al darrera meu, adreçat a la seva acompanyant, posava els pèls de punta, tot i la seva aparença de bona intenció. “Del bando que fueran, habría que dejarles descansar a todos de una vez”. Vaig estar a punt de contestar-li (em vaig mossegar la llengua): “Sí, senyora, però a les cunetes, no”. (4)

El comentari no és  anecdòtic. Retrata a la perfecció que volem continuar sense mirar de cara el passat recent. I si cal per poder dormir a les nits o aguantar-nos la mirada, usant tòpics amables i subterfugids, o directament falsejant la pura veritat, per estalviar-nos trepitjar ulls de poll, que no és que sigui perillós, sinó molt cansat. I antipàtic. Ens falta molt per arribar on han arribat els alemanys, però més trigarem si no ens hi posem mai. El retarda acumulat és un luxe que no ens hauríem d’haver permés. I no és un problema de Tortosa, sinó de país.



(1) Imaginin-se la cosa en termes numérics de víctimes.

(2) La qual cosa no és incompatible amb traslladar-lo a un museu i posar-lo en context. En això, a Tortosa hi estan d’acord fins i tot els contraris a l’artefacte. Ni en el cas més extrem veuríem les imatges de l’enderrocament a la brava de les estàtues de Sadam Hussein.

(3) Que és allò de “ni chicha ni llimonà”, que acaba quedant en no res, ja que no deixa de ser canviar les coses perquè res no canviï.

(4) En aquesta qüestió, em remeto a Paul Preston, que no va poder resumir-ho més clar: “Aquí no es tracta de remoure el passat, ni de reobrir ferides, sinó de que tothom té dret a saber què va passar amb els seus familiars i a tenir un lloc on plorar els seus morts”.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
830
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR