e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

03 de Desembre de 2014

Ha calgut un altre mort (quants en portem?) perquè ens estripem les vestimentes i fem sorollosos escarafalls sobre la violència que es mou en les contornies del món del futbol. Però què hi ha exactament de nou en aquest fenòmen si, sense necessitat d’arribar a extrems com el de Madrid, no hi ha cap de setmana que no hi hagi batussa a algun camp més o menys perdut, sota les més diverses formes: agressió a l’àrbitre, baralles entre jugadors, invasió de la gespa amb la consegüent batalla campal...

I no és només al futbol. A les pistes i canxes on es disputen partits d’altres esports passen coses semblants. Tant de categories professionals com de categories d’aquelles que s’anomenen inferiors o de base. L’espectacle indigne i indecent ens confirma que ens fallen coses fonamentals. I des de la mateixa arrel: quantes d’aquestes històries no comencen a les famílies, amb pares ofuscats per la presumpta qualitat esportiva de la seva criatura? Però sent això tristíssim, el que resulta gravíssim és que la violència sigui tolerada no com a mal menor, sinó com a part del paisatge. Una mena d’element intrínsec d’aquest món (“fumbol es fumbol”). Antiestètic, sí, però inevitable. I permissible, sempre que no passi de certs límits.

El problema és que aquests límits s’acaben ultrapassant perquè l’olla comença a bullir molt abans que el mal sigui irreparable. I per tant, resulta inútil actuar només sobre la part més cridanera, en diguem primera divisió o en diguem fets de sang. Podem expulsar dels clubs uns centenars d’aficionats, fins i tot empresonar-ne unes desenes. Però serà fins la propera.

És més, seria important no equivocar-se sobre l’autèntica naturalesa de les coses. És la forma d’encertar-la amb les solucions, en comptes de cridar molt per fer veure que s’actua. Servidor se’n recorda sempre de com van encarar a finals dels 80 al Regne Unit el problema dels hooligans. Simplement, van entendre que el futbol era un negoci. Especialment allí, que tots els clubs són empreses que cotitzen a la Borsa i les apostes esportives mouen molts diners. I van veure que el negoci se l’estaven carregant. Clar i ras, van protegir les inversions.

La resposta va ser la Football Spectators Act, una llei digna del tarannà de Margaret Thatcher, que preveïa mesures com retenir a comissaria els hooligans més virulents mentre es jugaven els partits. I no és que servidor estigui a favor de les detencions preventives, que em recorden el que feia el franquisme quan el dictador visitava alguna ciutat. Només aporto la informació perquè es valori si, al país que va inventar l’habeas corpus, es van agafar seriosament o no, fins i tot amb mesures d'excepció, una situació que se’ls havia escapat de les mans.

No tot va funcionar a cop de garrot. Es van prendre mesures tan intel·ligents com renovar a fons els estadis, fins i tot construint-ne de nous, amb més comoditats i serveis per atreure un públic familiar. Les entrades van pujar de preu, però potser per un efecte de filtre, o perquè el percentatge de testosterona va reduir-se a la graderia, la mesura va tenir èxit. També coses que avui donem per suposades, com si haguessin existit tota la vida, però que venen d’aquesta època, com l’obligació que totes les localitats fossin assegudes. I que ni als estadis ni sobretot als seus voltants, per allò de feta la llei, feta la trampa, no es pogués vendre alcohol.

El resultat d’aquesta combinatòria? Si durant els 90 els hooligans britànics es passejaven per Europa com Àtila és perquè al seu país, a bones i a males, els havien tallat les ales. La resta d’autoritats europees criticava molt les detencions durant els partits o els tancaments eventuals de fronteres, apel·lant fins i tot als drets humans, però no eren capaces ni d’enviar prou antiavalots per fer-hi front. Van imitar les mesures “boniques”, això sí. La passada dècada, va tornar a ser el govern britànic qui va tirar de mà dura amb retirades massives de passaports quan el Mundial d’Alemanya. Ningú va secundar la mesura i no és que a altres països no hi hagi animals de gla com els anglesos. Deu ser que ens fot quedar com a fatxes...

Per cert, les passejades europees dels hooligans desmentien l’habitual explicació que es tractava d’uns desarrelats, víctimes d’un sistema classista, d’una família desestructurada o del tòpic de moda, que desfogaven la ràbia “porque el mundo me ha hecho así”. Com es podien pagar tants desplaçaments amunt i avall si vivien de l’assistència social?

No, en realitat no és segur que el “hooliganisme”, entés com a vandalisme, nasqués en ambients futbolístics. Però suposant que fos així, es va convertir aviat en una forma de buscar brega (la violència per la violència) o de vida delictiva que es practicaven, només per casualitat, vestint la samarreta d’un equip de futbol. Només per casualitat? Bé, també perquè els humans tendim a disculpar les bestieses si les fa un dels nostres. Una cobertura més sòlida fins i tot que uns colors...

Els britànics no van actuar per autèntics motius morals, com hem dit. Es van decidir a fer neteja a còpia de tragèdies com les de Heysel i Sheffield. I no pels fets per ells mateixos, sinó per les repercussions (des de les expulsions de la competició europea durant anys a la derrota de les candidatures per acollir el Mundial) que tenien en el negoci (1). Sí, hi havia una muntanya de calers en joc. Perquè si bé al futbol britànic no falten els milionaris d’origen dubtós amb ganes de rellevància social o de fer-se perdonar els antecedents, tampoc hi falten els inversors financers que no busquen ni trofeus ni récords, sinó rendibilitats altes com les de l’esport professional americà. Senzillament, el soroll no és bo per al negoci. I sí, és antipàtic, i fins i tot amoral, però resulta que funciona...

Què passa aquí, en canvi? Que sí, que també “protegim” les inversions. Però amb favors fiscals i financers a pseudoempreses, pomposament anomenades societats anònimes esportives, que no passarien una auditoria de Botswana (2). O a clubs que encara són teòricament dels seus socis i que es gestionen com si fos la cabina dels germans Marx. L’autèntic negoci no és el que es genera amb l’espectacle esportiu, sinó el que es fa a la llotja mentre corre la pilota. Quina gallina diuen que estem matant?

I per si no en teníem prou, no patim tan sols una plaga de polítics que no saben ni estan mai al cas del que passa o es prepara (i en tot cas la culpa és d’algú altre). Patim també una casta de predicadors mediàtics que escalfen els baixos instints de la gent per guanyar una quota d’audiència i que, desprès de barallar-se al plató, o més aviat de fer-ho veure, se’n van junts a fer un gintònic, en una excel·lent mostra no de “periodisme de samarreta” sinó del “teatro del bueno” d’un tal Mourinho. Se’ls imaginen imputats per incitació a la violència? Oi que no? En aquest país això és impossible: perillarien uns quants passis per veure els partits de gorra. I els mateixos interessats no són rucs: tenen apamat fins on poden arribar i no criden els aficionats a pegar-se al voltant dels estadis, és clar. Però el seu efecte no és neutre. Tampoc casual: el circ sempre ha estat ideal per tenir entretingut i distret el personal.

I tot això als patrocinadors no els importa? No els fa res que a les imatges pugui aparèixer una samarreta on figura el seu nom emmig d’uns aldarulls públics? Amb el seu logotip tacat de sang? Potser per això busquem esponsoratizació a països cada cop més exòtics, tant pel que fa a la distància com a la importància que donen a coses fonamentals en les democràcies?



(1) Per ser justs, cal esmentar que la investigació posterior dels fets de Sheffield, que van causar 96 morts per una allau, va concloure que no van ser deguts a comportaments violents dels aficionats, sinó a un excès d’aforament i a l’obsolescència de l’estadi, que no complia requisits de seguretat bàsics. El 2012, una investigació independent va fer culpable la policia de la tragèdia, com a responsable més directa de la seguretat. El primer ministre, David Cameron, va demanar disculpes al Parlament.

(2) Jo no sóc ningú per jutjar la famosa acció de responsabilitat social del Barça. Però no em sembla normal que, quan el jutge torna a fer els números, les pèrdues milionàries es converteixen en beneficis. Ja sabíem que l’auditoria sempre diu el que vol el que la contracta, però vaja...
 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1034
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR