e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

08 d'Abril de 2013

Sé que és injust voler fer pagar als ajuntaments el cost de la crisi. O més ben dit, l’excessiu endeutament públic. Sé que els municipis representen una part ínfima i irrisòria del deute del Regne d’Espanya. Sé que Madrid actua d’acord amb el refrany espanyol “Quien parte y reparte, se queda la mejor parte”. I sé que els ajuntaments són només la primera passa d’una “recentralització” que no és més que una opció ideològica amb unes circumstàncies que l’afavoreixen i fins i tot poden fer-la popular.

Sé tot això, però continuo preguntant-me, al fil de l’article anterior, si no hi ha coses que hem de reformar igualment. Perquè, mala fe a banda, són coses que poden ser desitjables, entre elles els factors emocionals i el sentiment de pertinença, però que no poguem pagar. I de vegades cal pensar-ho d’una altra forma. El problema potser no és que els ajuntaments siguin la part petita del problema, sinó si poden afrontar-la. No és que les finances de l’Administració central estiguin per tirar coets. Però hi ha ajuntaments, o comunitats autònomes, en fallida tècnica i sense cap viabilitat futura. Què en fem? Apel·lar només a la justícia?

Jo no cauré en la demagògia de dir que la fallida de les finances públiques és causada per tenir milers d’alcaldes i regidors agafats a la mamella. Això ho deixo per a certa dreta mediàtica, que ens entreté parlant dels privilegis de la casta política i tapa molt oportunament la responsabilitat de l’oligarquia financera. No hi cauré perquè si bé al món local hi ha casos indecents, més de la meitat d’alcaldes i regidors no és que no cobrin, sinó que posen diners de la butxaca, si més no en forma de telèfon mòbil particular i de benzina.

Però no em sembla disparat discutir si hem de fer grossa aquesta bola o toca reduir-la al seu pes ideal. L’equilibri no és fàcil, perquè s’han d’acoblar molts factors i perquè el “producte” amb el que s’ha de treballar són persones. Ara, que no sigui fàcil no vol dir que no l’haguem de buscar.

Els confesso que jo mateix no sabria com simplificar el mapa municipal, que no se m’acabarien mai les excepcions a la norma general i que, intentant no ser injust, no me’n sortiria mai. Però la direcció general de les coses és la que és, i des de fa una o dues generacions. Algunes de les principals economies mundials (Alemanya, Japó, el Regne Unit, Suïssa...) ja van fer fa anys una reforma local que va reduir dràsticament el nombre de municipis. No conec el detall dels processos com per afirmar si va ser dur o no, tot i que calculo que sí. Però avui les institucions locals d’aquests països respondran poc a emocions, seran artificioses i hauran perdut la proximitat, però funcionen de primera i són una de les bases de l’Estat del benestar. Qui vulgui discutir la qualitat de vida d’Alemanya o Suïssa, endavant...

Sé que em diran que si el finançament fos l’adequat els ajuntaments serien tots ells viables. És possible. Però no oblidem l’error històric que hem comès a partir d’aquesta insuficiència econòmica: el de fiar el finançament de serveis permanents a ingressos extraordinaris, com els provinents de la construcció. Que no hi hagués altres alternatives no significa que recórrer-hi fos obligatori. Menys encara que s’hi recurrís no tan per millorar pobles i ciutats com per electoralisme i populisme. O per vanitats de campanar: és a dir, per no ser menys que el poble del costat. Aquestes actituds, que han existit a tot arreu i amb independència del color polític, permeten afirmar que la insuficència del finançament ha estat més un pretext que un argument. I que, per tant, podríem repetir l’error, encara més a l’engròs.

Sabent que és impopular i va contra coses que potser no són comestibles però també resulten fonamentals, com la identitat, potser no queda altra opció que alleugerir despeses d’estructura i funcionament. Segurament els serveis perdran proximitat i eficàcia. Però potser és l’única forma d’aconseguir que siguin sostenibles. Tanmateix, no és l’únic nivell de l’Administració, ni de bon tros, que s’ha d’aprimar. I no per gastar menys, ni tan sols per alliberar recursos, sinó per començar a gastar bé. Gastar bé és la forma de fer que els diners arribin, fins i tot quan n’hi ha pocs.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1431
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR