19 de Febrer de 2013

Lincoln i el PSC

He anat finalment a veure “Lincoln”. Una gran pel·lícula. I d’una sorprenent actualitat. Tot i explicar una història de fa 150 anys, un tenia la sensació d’estar veient el telenotícies. Sí, la política ha canviat ben poc.

El film em va provocar algunes reflexions. La més òbvia, com en són d’inescrutables els camins del Senyor. L’aprovació d’un fi tan noble com l’abolició de l’esclavitud va necessitar les baixeses més immorals de la política, inclosa la compra de vots... Quina salivera em creixia al cinema. El fi justificant els mitjans, com ens deia Maquiavel? No ben bé. Més aviat, la sensació que si la causa s’ho val, els mètodes sembla que siguin més disculpables. Imaginin-se un president de la Generalitat comprant vots per poder proclamar la independència... Què en pensaríem els independentistes? Cinisme o pragmatisme? Em quedo amb les paraules de Santa Teresa de Jesús: de vegades, Déu escriu recte amb línies torçades.

Però mentre era allà, a les fosques, no parava de pensar en el PSC. Sé que sona rar, però aviat ho entendran. O això confio. “Lincoln” ens recorda quelcom que de vegades tenim confós sobre la història dels Estats Units. Concretament, que el partit demòcrata no era el defensor de la llibertat i el republicà, l'esclavista, sinó justament a l'inrevés. Sorprenentment, dues o tres dècades després de l’abolició de l’esclavitud, el Partit Demòcrata s’havia convertit en el paladí de les classes populars, en el defensor dels drets dels més humils... Per entendre’ns, en el més semblant a l’esquerra que podia trobar-se per aquells paratges del nord d’Amèrica.

150 anys després, els antics esclavistes promouen la creació d’una Seguretat Social encara inexistent i intenten resoldre els drames de la immigració. I els republicans que van abolir l’esclavitud en pro de la llibertat, neguen ara als seus conciutadans drets bàsics, en nom de les preteses virtuts del mercat. Quins canvis, oi?

És evident que uns i altres no han estat fidels a les seves idees. Que ja no creuen en el que pensaven abans. Fins i tot no creuen en allò pel qual van fundar els respectius partits... Si aquells demòcrates del sud del 1860 i escaig veiessin que hi ha un president dels Estats Units amb la pell de color negre, i del seu partit ni més ni menys, és probable que caiguessin fulminats per l’ensurt. O no. Però el que és absolutament segur és que si Lincoln aixequés el cap, entraria al seu propi partit com Jesucrist al temple de Jerusalem.

I què hi fa el PSC emmig d’una bonica faula sobre la política com aquesta? Doncs que es troba en una cruïlla molt peculiar a propòsit del procés sobiranista obert a Catalunya. Que sigui fidel als seus principis, o allò que pensi que ha de defensar, em sembla que no li podem criticar. Estaria bé que, després de tan demanar als partits que siguin coherents i conseqüents, ara demanéssim el contrari... Podem no estar d’acord amb la seva oposició a la independència o al dret a decidir. Jo no hi estic, tot i tenir-hi certa simpatia com a persona socialdemòcrata que sóc. Però com els ho he de criticar? Tot el contrari, penso que els honora ser fidels al que pensen, al marge que de vegades sembli que no ho saben ni ells.

Però la política és un exercici pragmàtic. I a la fidelitat se li han de sumar dues coses que són igual d’importants: la flexibilitat i l’adaptació. I és que quan el món comença a caminar en una altra direcció a la teva, tens dues opcions. La primera, és portar la fidelitat a l’extrem de pensar-te que són tots els altres vehicles els que van per la calçada equivocada de l’autopista. La segona, és assumir que per continuar representant la societat a la qual dius que serveixes, i per tenir el pes electoral suficient per portar a la pràctica les teves idees i el teu programa, cal saber adaptar-se.

No ens confonguem. La fidelitat no és un acte de valor, sinó més aviat un acte de conformisme o de comoditat. L’acte de valor és canviar. L’alternativa acaba sent la marginalitat. I això no vol dir que tinguis menys diputats o alcaldes, que també. Vol dir que deixes de tenir sentit com a partit polític. Si t’hi vas posar per millorar les coses i quedes impossibilitat per millorar-les..., què hi fas aquí?