e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

22 de Gener de 2014

Vagi per endavant que la subvencionitis m’agrada ben poc. I que sóc partidari que els gustos, com els capricis, ens els hem de pagar, en primer lloc, nosaltres mateixos.  Però un cop dit això, no és sobrer recordar que en aquesta vida hi ha moltes coses que són imprescindibles, tot i no ser rendibles econòmicament. I que cada societat, fins i tot en temps de crisi com els presents, ha de decidir quins costos assumeix per salvaguardar aquestes coses, potser no comestibles, però no obstant això importants.

Sé, a més, que no és gaire popular defensar polítiques de suport a la cultura, o a l’art, o a l’esport, en moments on les mancances es multipliquen i hi ha autèntiques urgències per tot arreu. I també assumeixo que la cultura o l’art encara ens donen algun argument (potser seria millor dir-ne coartada intel·lectual?). Però que l’esport potser no.

Remaré contra corrent, per tant, però la claredat sempre m’ha semblat un gran què. Per això incorreré en la gran gosadia, segurament poc políticament correcta, de recordar que fins i tot en l’esport hi ha elements que hem de mirar de salvaguardar. I no tan sols l’esport base, que és el que ens dóna justificació o coartada, sinó fins i tot en el professional. I no em refereixo al futbol o altres esports de masses, si més no a primera línia, sinó a aquells esports minoritaris, però en els quals Catalunya excel·leix a nivell mundial.

Parlo en concret de l’hoquei patins, una modalitat en la qual no és que el nostre país sigui capdavanter, sinó que té els millors equips del món i amb molta diferència. Potser no omple els propis pavellons del país (malgrat que hi ha de tot) i ens ho hauríem de fer mirar, com en altres coses bastant incomprensibles. Però el palmarès és espectacular. L’actual OK Lliga espanyola és considerada la millor lliga i catorze equips dels setze que la disputen són catalans. L’historial de campionats europeus és simplement abassagador. I si l’actual selecció espanyola és la que col·lecciona més títols mundials també és pel que és. Es diu sovint que una selecció catalana de futbol seria imparable, perquè bona part de l’èxit actual de l’espanyola ve per la seva “quota catalana”. Però és que en l’hoquei patins això ja passa, i des de fa dècades.

Perquè creuen que el Regne d’Espanya es va mobilitzar per terra, mar i aire, enguany fa una dècada, per impedir el reconeixement internacional de la selecció catalana d’hoquei patins? Perquè érem dolents? Això d’haver-se incorporat, a títol de premi de consolació, a la Confederació Sud-americana del Patí sempre m’ha semblant molt exuberant. Però les coses com són: quan Catalunya va jugar la Copa Amèrica va passar la piconadora i fins i tot en va guanyar una a una plaça tan americana com Vic.

Tanmateix, la realitat de l’hoquei patins català és, a data d’avui, devastadora. La crisi ha picat molt dur contra uns clubs que són els millors del món sobre les pistes, però que fora del Barça i potser algun altre, són entitats de poble. És a dir, entitats professionalitzades (o semiprofessionalitzades) sobre la canxa de joc, però sense estructura i fonts de finançament professionalitzades en la mateixa mesura. Malgrat el seu nivell mundial, viuen bàsicament de patrocinis locals, que la crisi s’ha emportat per endavant.

I no és que les coses hagin estat mai fàcils en aquest esport, però és que ara són dramàtiques. Els més veterans recorden que aquests problemes són periòdics i que acostumen a coincidir amb les crisis econòmiques. Fins i tot els optimistes, que encara n’hi ha, pronostiquen que la recuperació econòmica, el dia que arribi, resoldrà sola les coses. És possible, però mentrestant hi ha entitats molt tocades. Tant tocades que el dubte és només si estan tocades de mort o el malalt encara té alguna salvació. No ens hauria de sorprendre que algunes d’elles, amb dècades d’història a les espatlles i un historial esportiu brillantíssim, quedin abocades a la desaparició. O a vegetar per categories inferiors, amb la dificultat afegida de moure’s per aquestes aigües per qui ha estat al capdamunt de tot.

I és en aquest moment tan delicat quan potser ens hauríem de preguntar si esports com l’hoquei patins i algun altre no són autèntiques estructures d’Estat, malgrat estar etiquetats com a minoritaris. I a partir d’aquí, actuar amb la més lògica de les conseqüències. Ja els dic que no és ni popular ni simpàtic “rescatar” l’esport professional o semiprofessional quan hi ha gent buscant menjar als contenidors. Però ni això ni moltes altres coses. No he fet números en detall, però igual pararíem la trompada amb menys de l’1% de les pèrdues que TV3 registra cada any. I que molts catalans acceptem, malgrat les plantes d’hospital tancades i els nens que passen gana, perquè pensem que val la pena.

També els dic que resulta poc simpàtic acceptar que la consideració de l’hoquei patins com a estructura d’Estat tindria la principal conseqüència pràctica de fer que jugadors i entrenadors poguessin cobrar els seus sous. Quan hi ha calers pel mig, les coses es poden raonar, però cal reconèixer que no es produeix una identificació emocional automàtica. Però no ens enganyem en una cosa: l’excel·lència, que és l’únic que justificaria el suport del pressupost públic, no pot aconseguir-se fent les coses per amor a l’art. Ser la primera potència mundial en un determinat àmbit no és cosa de hobbies per passar l’estona i de partits de costellada.

Per cert, no menyspreem els professionals d’aquest esport, l’actitud dels quals està permetent salvar els mobles a molts clubs amb problemes, a base d’orgull competitiu i segurament que també orgull de país, a més de sacrificis personals fàcilment imaginables.

Aprofito per dir un parell de coses als que sempre apareixen acusant-nos als catalans d’hutus estelats o nazis amb barretina, amants de fer pàtria sempre que ens poguem agafar a la mamella. No tinguin cap dubte aquests elements que a l’hoquei català hi ha clubs que s’han gestionat amb els peus. Que no dubtin tampoc que hi ha presidents impresentables, que no tenen res a envejar, ans al contrari, a alguns del món de futbol. Ni que una part dels mals es deu a pures qüestions d’ego, ni que el funcionament federatiu no és per tirar coets.

Però que aquests elements no oblidin tampoc el que acostumen a oblidar sobre els fitxatges indecents finançats per entitats bancàries nacionalitzades, o els deutes a Hisenda i a la Seguretat Social, tolerats perquè “fumbol es fumbol”, en el que sembla que sigui normal a l’Espanya idíl·lica que ens han venut, però un pecat imperdonable si passa a Catalunya. Que el mal estigui molt escampat no és consol, és clar. No, és cosa de decidir, com dèiem al principi, què volem com a societat, fins i tot dins de les grans dificultats actuals, i tirar endavant sense més complexos dels necessaris.

I tirar endavant sense complexos vol dir reconèixer, sí, que molts clubs d’hoquei estan com estan per haver estirat més el braç que la màniga: concretament, per haver volgut tenir el que no podien pagar. Però també vol dir posar en qüestió una cosa molt catalana, i profundament perversa: que el talent hagi de ser gratuït. Pot ser que no ens poguem pagar l’excel·lència, però pretendre que sigui de franc és esperar massa. El romanticisme és molt respectable, però resulta poc pràctic.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2479
1
Comentaris afegits 
Ramon FERRÉ SOLÉ (Calafell) 23-01-2014 - 01:42
Potser només afegiria una opinió, crec que ja va sent hora que algú es planteji posar un topall als sous dels jugadors donat el moment que passem. No podem permetre'ns el luxe de retallar en sanitat i ensenyament i seguir pagant aquestes fortunes.
TORNAR