e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

28 d'Agost de 2014

Dos dies després de les eleccions europees vaig fer un exercici al Facebook que ha continuat viu des de llavors. Una mena d’invent que sovintejo de tant en tant, i que m’encanta. Consisteix a deixar-ne anar una de les que piquen i veure què contesta el personal. I no pas perquè vulgui provocar per provocar. Ni perquè no m’imagini per on aniran els trets. Ni tan sols perquè no tingui criteri propi o no pugui contestar la pregunta, sovint antipàtica, que deixo anar entre línies.

No, és que resulta molt estimulant comprovar com de vegades a la gent no li puja la sang al cap (i mira que les xarxes faciliten les rescalfades) i és capaç de tocar-hi molt. Fins i tot de construir, a partir de la suma de diferents aportacions, una explicació consistent del que ha passat.

És el cas de la tocada de guitarró que vaig fer amb l’ascens de l’extrema dreta europea en les eleccions del passat 25 de maig. El plantejament era el següent: si aquest populisme, en les seves diverses formes, ha pujat com l’escuma és per la senzilla raó que hi ha gent que els vota; potser que ens preguntem, doncs, perquè hi ha qui els vota.

Completat l’experiment tres mesos després, els resumeixo a continuació les respostes rebudes:

A. Les esquerres han traït els ciutadans i els seus dirigents són com els de la dreta.

B. La gent s’agafa a un ferro roent. Si un està fotent-se de gana i li escalfen al cap dient-li que hi ha gent de fora que li pren la feia..., ja ho tenim.

C. Els extrems es toquen.

D. En bona part, l’extrema dreta creix perquè molts dels que no hi combregarien mai, no voten.

Em deixen comentar una mica aquests arguments? Les opcions A i B em semblen de calaix. No pot ser més significatiu que el vot a l’extrema dreta provingui de sectors obrers que un dia o altre votaven esquerra. El transvasament no ha estat necessàriament directe. Molt sovint hi ha hagut pel mig un període abstencionista més o menys prolongat, però el camí ha estat recorregut igualment.

L’opció B no té altra explicació que el fet que la lluita pels llocs de treball i els ajuts socials entre autòctons i immigrants ha deixat de ser una mera teoria dels racistes, o un efecte parcialment objectivable de la nova riquesa estadística apareguda per l’arribada de la immigració. Però quan la lluita per la supervivència material arriba als contenidors de la brossa, aflora la desesperació més descarnada i és molt difícil convèncer un pobre que passa gana que el seu enemic no és un altre pobre que passa la mateixa fam. Gairebé impossible fer-li entendre que tots dos comparteixen enemic i que no és casual que hi hagi partits interessats a enfrontar els pobres d’aquí amb els pobres vinguts de fora.

Més enllà de l’obvietat tòpica de l’opció C, crec que l’opció A mereix també algun comentari. Malgrat l’èxit que han tingut nous partits com “Podemos”, el fenomen té només una part d’explicació en la mobilització contra els privilegis de les elits del poder, polític i econòmic. I no és tant que molts votants d’esquerres se sentin abandonats pels seus partits, que també, com que l’esquerra acusa molt més que la dreta les incoherències i les contradiccions entre estar a l’oposició o al govern.

Fixin-se les penes (l’últim episodi aquesta mateixa setmana) que passa el socialisme francès. El més paradoxal és que l’actual primer ministre, Manuel Valls, es va erigir com una nova veu de l’esquerra europea defensant que els partits no poden tenir un missatge al govern i un altre a l’oposició. L’entrevista que li va fer Josep Cuní a TV3 el 24 d’octubre de 2007, quan Valls era un alcalde desconegut d’un poble a la rodalia de París que si mereixia aquesta atenció era purament per les seves arrels catalanes, va ser de les d’antologia. Per fi algú que començava a parlar clar... , i de forma gairebé profètica: algunes actituds de l’esquerra deixen el camí lliure a la dreta, sinó a l’extrema dreta, deia Valls...

I ja veuen com ha acabat la cosa. Fent al govern el contrari del que es deia a l’oposició, i tenint com a principal executor de tal canvi qui deia que això no s’havia de fer mai i que pronosticava què podia passar si es feia... Com ens hem de veure...

Deixin-me acabar dient que trobo molt encertada l’opció D del meu petit experiment al Facebook. Sí, efectivament, l’extrema dreta creix a l’empara d’una abstenció creixent i alimentada pel desencís. No he trobat millor anàlisi d'aquest fenomen que la teoria que mantenia l’historiador britànic Hugh Trevor-Roper (1914-2003) per explicar la victòria electoral nazi a l’Alemanya dels anys 30. Opinava Trevor-Roper que la desconfiança en la política acabava provocant que l’escena quedés buida i que qualsevol que passés per allí es veiés amb cor de saltar a la sorra. De vegades amb èxit. I la sort era nostra si no era un impresentable perillós. Pot semblar una explicació antiquada, però a mi em sembla del tot exacta.

Segurament fa de molt mal triar entre l’extrema dreta i el populisme d’esquerres. I ja no és per l’evidència de l’opció C del meu experiment. És que si els partits haguessin fet la seva feina, en comptes d’esdevenir meres màquines d’aconseguir o preservar el poder, potser no estaríem com estem. Tampoc sé si estem a temps.

 

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1892
1
Comentaris afegits 
Papaluna (Barcelona) 30-08-2014 - 19:23
Jo no faria experiments amb aquest material. Vostè ha de dir la veritat del que es veu pels carrers: que són estrangers els que roben metall, burxen a les escombraries, demanen almoina al metro i a les portes dels supers, venen llaunes, top manta, etc.
TORNAR