e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

04 de Novembre de 2014

Si algun simbolisme d’alliberament podia tenir el 9-N, fins i tot la variant descafeïnada, era el fet de coincidir amb el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín. No sé com parlarà la història del nostre 9 de novembre, ni tan sols si en parlarà. Madrid ha tocat la pera tot el que era esperable (què ens pensàvem?), però nosaltres mateixos l’hem acabat reduint a una mena de ronda prèvia, com si això fos la Champions, d’unes eleccions que ja veurem en què queden...

En fi, si al poble de Berlín Est no li dóna per presentar-se als passos fronterers aquella nit de fa 25 anys, pensant-se que el famós missatge oficial emés en directe per la televisió era de broma (les circumstàncies van ser d'acudit, tot i que no intencionat) o acoquinant-se davant la possibilitat de no ser rebuts amablement per les Grenztruppen (1), ves a saber si el mur no estaria encara dempeus... Bé, reconeguem que això darrer és un simple “pourparler”, però espero que s’entengui l’al·lusió, vàlida fins i tot amb la nostra forma de fer les coses, que l’adjectiu més simpàtic que admet és el de peculiar.

El mur va esfondrar-se en una determinada data gairebé per casualitat, però en un moment que les circumstàncies estaven madures. 70 anys després de la Revolució Soviètica i quaranta i pocs després del final de la Segona Guerra Mundial i la caiguda del Teló d’Acer, els règims socialistes de l’est d’Europa estaven col·lapsant-se. Les revoltes populars es multiplicaven, de Praga a Varsòvia, passant per Budapest. Fins i tot a la pròpia República Democràtica Alemanya, on governaven uns estalinistes fora d’època, més papistes que el Papa per fer-se perdonar ser alemanys, als quals la perestroika i la glasnost de Gorbachov els sonava a marcià.

Es diu sovint que la decisió de la Unió Soviètica de no defensar per la força els règims que ella mateixa havia instaurat a l’Europa oriental, és la clau d’aquest procés. Sí, Moscou tenia els seus propis problemes, i no pocs, a més que el projecte de Gorbachov era incompatible amb noves intervencions militars com les de Budapest (1956) o Praga (1968), o el cop militar a Polònia (1981).

No hauríem de menysprear, però, el paper dels governs comunistes en el seu propi ensorrament. L’historiador britànic Hugh Trevor-Roper mantenia la tesi que les dictadures mataven la intel·ligència política i la flexibilitat en el govern. Res més encertat en el cas que ens ocupa. Només així s’explica com al govern de Berlín Est se li van escapar les coses de les mans per l’error d’un portaveu que va llegir un text que no tocava, justament el dia, el primer dia en quatre dècades, que una compareixença així es retransmetia en directe. Com va poder aguantar 40 anys una estructura tan fràgil, capaç d’una “jaimitada” d’aquesta altura?

Es podria argumentar que aquells règims estaven convençuts de representar una ideologia superior, en nom de la qual podia justificar-se qualsevol cosa, i que excloent la crítica excloïa també admetre la possibilitat d’equivocar-se. O que una oligarquia, sigui del signe que sigui, acaba preocupada només per la seva pròpia supervivència, encara que sigui d’una forma que, per més paradoxal que sembli, la porta de cap al suïcidi. Un servidor, humilment, opina que havien caigut en els dos clàssics errors de qualsevol dictadura, fins i tot les que, al principi, resulten populars: ser ineficaces i viure en una ficció.

No és que el capitalisme que va acabar guanyant la Guerra Freda fos per tirar coets. Però l’error del comunisme no va ser el de no poder aguantar el ritme al bloc occidental, sinó la desconnexió de la realitat.

Podríem continuar el raonament dient que aquells règims insistien a mantenir un statu quo sorgit de la Guerra Freda, sense preguntar-se si les bases que l’havien justificat, ja discutibles per elles mateixes, encara existien. Podríem afegir que la increïble escena de la roda de premsa va ser propiciada per l’acomodament d’uns dirigents que havien deixat de pensar abans de parlar, perquè si soltaven alguna inconveniència la censura ja ho retallava. O que estaven massa acostumats que tothom obeís per sistema i sense discussió: el dia que les ovelles van deixar de pasturar amb el cap cot i van anar cap als llocs fronterers, exigint, que no demanant, que aixequessin les barreres, no és que no sabessin què fer o com reaccionar, sinó que no es devien creure que estigués passant.

Totes aquestes explicacions són correctes i consistents. Tanmateix, és més senzill. Simplement, el socialisme real va deixar de satisfer les expectatives que en un moment històric havia despertat. I ja no per considerar bona una versió de la veritat, la seva, sinó per pensar que la gent no sabia el que volia i, per tant, no se li podia permetre tenir criteri propi.

No, els revolucionaris de 1988 i 1989 no eren agents de l’imperialisme, ni elements antisocials, ni tenien fam de iogurts (els dies després de la caiguda del mur, era impossible trobar iougurts al supermercats de Berlín Oest). Només volien viure d’una altra forma. De l’altra forma, per ser precisos. Si algun valor rellevant tenia fer l’opció era el d’haver tastat prèviament la seva alternativa.

Crec que a Occident molts vam fer, tot i la nostra joventut, un procés vagament semblant. Podíem arribar a discutir, si més no teòricament, sobre si la igualtat i la justícia no requerien alguns sacrificis. O si la llibertat, sense igualtat, no era una fal·làcia, per molt bèsties que fossin alguns mètodes. O consolar-nos pensant que la dictadura del proletariat seria molt perversa, tot i que no pitjor que la del capital. Però posats a ser iguals, potser valia més la pena ser iguals a l’estic suec que a l’estil soviètic. Érem uns fatxes...

Sobre les ficcions se’n poden posar els exemples que es vulgui. Jo me’n recordo molt de l’experiència d’un viatge a Berlín quan encara hi havia mur. I consti que molts dels fets insòlits que em vaig trobar (com una frontera en vertical: un duty free a l'andana del metro i les metralladores, un pis més amunt, al vestíbul de l'estació) es devien a la mera partició en dos de la ciutat. Això sí, una partició que no era com aquelles on et pots fer la típica foto estúpida amb un peu a cada país, llevat que t'anés molt la marxa, sinó dues meitats ideològiques i confrontades, que exhibien, amb filats electrificats i camps de mines pel mig, el que era pretesament bo i millor de cada sistema. De vegades, l’aparador o mirall mutu assolia, gràcies a la proximitat (abans del mur, la diferència era d’una vorera a l’altra del mateix carrer), la categoria d’esperpent.

L’estampa que recordo amb més carinyo és la d’una espècie de “fast-food” socialista entre l’Alexanderplatz i la Marx-Engels Forum Platz, al Berlín Est. En dic “fast-food” socialista per anomenar-ho d’alguna forma, perquè la cosa era d'aquelles que t'obliguen a pessigar-te repetidament. Imaginin-se: un local pràcticament igual que un McDonald’s, amb idèntic concepte i sistema de venda, però decorat amb simbologia socialista i que servia botifarres en comptes d’hamburgueses imperialistes i un refresc de cola inclassificable junt amb la inevitable cervesa de les salsitxeries alemanyes. I de propina, servidor fent cua darrera d’un coronel de l’Exèrcit soviètic, amb una d’aquelles gorres de plat altíssimes i medalles suficients per enfonsar un vaixell... Per al·lucinar, sí.

Uns anys després, quan Alemanya s’havia reunificat i ja no hi havia coronels ni soldats russos controlant una fraternitat la sinceritat de la qual es descrivia sola, vaig tornar a Berlín i vaig voler fer un cop d’ull a aquell increïble lloc. Era tancat i buit, ple de pols, però un podia imaginar-se quina havia estat la seva funció sense haver-lo vist obert. Va ser quan més vaig prendre consciència de les ficcions. Va ser, marxant d’allí en direcció a Unter den Linden, que em vaig fer la pregunta antipàtica. Bé, una pregunta doble, com la nostra. La societat socialista era més justa i més igualitària embarcant-se en invents com aquell? I com uns comunistes del morro fort, més extremistes que els propis soviètics per allò de la fe del convers, podien empatxar-se de tal forma?

Crec que al local en qüestió actualment hi torna a haver un negoci de restauració ràpida, tinc entés que de menjar mexicà. No sé si és allò que roda el món i torna no sé on, o si al final és veritat que els extrems es toquen. En realitat, fer un cop d'ull a la propaganda de la desapareguda Alemanya Oriental és, de vegades, com veure una pel·lícula de terror. Sobretot, quan constates que l'única diferència entre les joventuts comunistes i les joventuts hitlerianes era el color de la camisa.

No voldria deixar-ho amb l’anècdota personal. Fa algun temps vaig trobar a Youtube aquest sensacional vídeo. És de les celebracions del 40è aniversari de la proclamació de la República Democràtica Alemanya. El més fort no és la desfilada militar, amb una coreografia que recorda més la tradició prussiana, fins i tot la Wehrmacht de la Segona Guerra Mundial, que a un exèrcit popular copiat del soviètic. Ni la parafernàlia de banderes vermelles, ni tan sols l’escena inicial, amb els líders comunistes del món mundial (algun encara en actiu) reunits a la tribuna d’autoritats escoltant l’himne.

No, el més demolidor és que l’escena no passa ni el 1950, ni el 1960, ni el 1970 ni el 1980. Era el 7 d’octubre de 1989. Un mes abans que el castell de cartes anés a terra amb una simple bufada. Va ser l’última desfilada de l’èxercit de l’Alemanya de l’Est (no els van deixar ni arriar la bandera el dia de la unificació, onze mesos desprès). A la mateixa hora, mentre la versió internacional del Politburó s’exhibia encantada d’haver-se conegut, desenes de milers de persones estaven manifestant-se a Leipzig reclamant llibertat i l’obertura de les fronteres. La mateixa nit va haver-hi la primera protesta multitudinària al propi Berlín Oriental. Ves si no hi van participar alguns dels que surten al vídeo amb la bandereta a la mà... Sí, aquells règims vivien en una altra galàxia...

(1) Guàrdia fronterera

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2504
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR