e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

25 de Febrer de 2013

A mi la veritat és que l’abdicació del rei Joan Carles m’és igual. Quan un és republicà, i no per passió, sinó per convicció racional, li és igual un rei que un altre. No diguem si un no vol ni tan sols pertànyer a una república espanyola. I no perquè la vulgui part de la dreta, amb l’única finalitat que la presideixi algú com Aznar, sinó perquè, llevat que demanéssim l’ingrés a la República Federal d’Alemanya, que potser no seria mala opció, de república vull la catalana.


És més, penso que tal com ho plantegen alguns, l’abdicació seria només per distreure al personal. Entre unes coses i altres, estaríem mesos i mesos sense parlar d’altra cosa. És a dir, sense parlar de les coses realment importants, rellevants i transcendents: per exemple, de perquè estem com estem, qui en té la culpa i, sobretot, si ja fem el necessari per resoldre el problema o qui ho té a les seves mans només resol el problema d’alguns. I sense oblidar que no és seriós demanar la renúncia d’algú altre per facilitar la regeneració, quan un mateix no és capaç de fer plegar, o de fer plegar del tot, als seus que estan involucrats en històries que el mínim qualificatiu que mereixen és el de peculiars. Crec que en lleguatge taurí se’n diu brindis al sol. Marejar la perdiu em sembla més exacte, però.


Que l’abdicació del rei seria una bona sacsejada? Sí, segurament que sí. I no dic que no pogués ser apropiada. I ja no per l’edat o l’atrotinament. Em semblen suficients les peripècies econòmiques del seu entorn i les sospites creixents que el seu paper no ha estat sempre tan heroic com ens havien explicat. Però a banda del meu nul interès per la monarquia, i per l’alternativa d’una república si és espanyola, crec que la idea de l’abdicació tindria un efecte pràctic de molt escàs recorregut. En realitat, és una trampa. Potser no una gran trampa, sinó una trampa que ens fem nosaltres mateixos jugant al solitari.


I no és perquè tot plegat seria una maniobra per tenir-nos entretinguts, sinó perquè la jugada reflecteix un dels nostres grans mals com a societat. Concretament, el de buscar una gran solució única que ho resolgui tot, tot i tot.


Si algú es pensa que amb l’abdicació es produirà una catarsi, a partir de la qual la vida política es regenerarà completament, si més no perquè ningú no tindrà llavors excusa..., és que és il·lús, per no dir una altra cosa més lletja. Quin propòsit d’esmena podem esperar de qui actua amb una sinceritat que ho és tot menys sincera? Dels partits actuals podem esperar el que podem esperar, que és més aviat molt poc.


El problema greu de veritat és que buscant “grans” solucions, no busquem les moltes solucions, grans i petites, que necessitem per remuntar la situació. Els problemes que arrosseguem ni es resoldran amb un cop de cap ni en els cinc minuts que costi fer-lo. Hi ha mesures que podríem aplicar, sí, amb immediatesa o amb una rapidesa raonable. Però altres que, amb sort, començarien a donar fruit d’aquí a un mínim de 25 anys: hi ha reformes, com les educatives, que requereixen una generació per tenir efectes. Tant les unes com les altres, les ràpides com les “lentes” són evidents i imprescindibles, per poc que vulguem pensar-hi. Perquè ens enceguem, doncs, amb la recerca del cop d’efecte, de la solució única? Permetin-me dir-ho amb tota la cruesa: perquè som un país de ganduls.


Sí, de ganduls disposats a fer una revolució sempre i quan no hi arrisquem res i sobretot si ha de durar poc i no ens hi hem d’esforçar gaire. Per això ens passen coses com l’empatx de democràcia directa i de llistes obertes que ens està pujant al cap, si no és que ens dóna per remeis que resulten populars emmig de la crisi i de la decepció, però que són perillosíssims: molt més perillosos que els mals que presumptament volen combatre.


I el que acabem fent són revolucions de bar (i sort que en tenim, perquè així no prenem mal), en el decurs de les quals idealitzem fins a l’infinit propostes que no són pas dolentes, tot el contrari, però sí insuficients, per no dir que per elles mateixes no signifiquen realment res, si no van acompanyades d’altres mesures. És el cas de les llistes obertes, una presumpta panacea que analitzarem amb algun detall en un proper article.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1130
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR