e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

07 d'Octubre de 2015

La plaga dels festivals d'estiu

 

Aquest estiu hem mirat de fer una ullada als festivals de la música anomenada clàssica que proliferen pel país (1). No tant als grans festivals de referència, que ja sovintegem, com als que s’organitzen a molts pobles i ciutats, en alguns casos des de fa dècades. Quan es porta una vida molt intensa des del punt de vista musical, i es va amunt i avall, fins i tot a auditoris i escenaris d’altres països, potser es té tendència a deixar al marge el que tenim més a prop de casa. No seria estrany que fos també perquè no ho sabem valorar. Les propostes són més modestes, és veritat, però no sempre exemptes d’interès. La qüestió antipàtica, i aquesta és l’única mostra de morro fi que donaré en aquest article, poden dir-li elitisme, és que quan s’ha provat el caviar, la sardina no té el mateix gust.

No oblidem, en cap cas, que els festivals d’estiu de menys anomenada tenen un sentit perquè compleixen tres funcions molt saludables per a la vida cultural del país. Una, oferir un repertori molt popular, i a preus realment populars, que pugui atreure nous públics. Dues, fer palès que fora de Barcelona hi ha vida. I tres, permetre que noves orquestres i intèrprets tinguin oportunitats de tocar en públic.

Aquesta darrera funció és potser la més crucial de les tres, tot i ser les altres dues també importants. Els nous intèrprets, siguin individuals o en grup, mai no creixeran només assajant o actuant per la família: és com al futbol; per molt que entrenem, només creixem jugant partits de veritat. Dit d’una altra forma: mai podrà crèixer una orquestra clàssica jove si no pren el risc d'equivocar-se. I, pel mateix principi necessari, com a espectadors hem de tenir la paciència d'escoltar alguna grinyolada.

Una pregunta molt pertinent, tanmateix, és si no han d’haver uns mínims. Però no uns mínims de programa o repertoris, sinó d’interpretació. Que els programadors i els pretesos artistes als quals els cou la més mínima crítica no s’agafin a aquest ferro roent per justificar coses injustificables dient-nos elitistes. Que una cosa no té res a veure amb l’altra i fins i tot com a cortina de fum resulta molt pobra (2).

El problema no és en absolut un programa més o menys festiu, que es pot gaudir perfectament en el context més relaxat de l’estiu, sempre que hi hagi una bona interpretació. No, el problema són unes interpretacions de vegades horroroses. I més que horroroses, poc honestes, molt poc honestes, amb el públic.

Una cosa és fer un programa popular i sense complicacions, però una de molt diferent prentendre fer un repertori que supera, i de molt, les possibilitats dels intèrprets. I, en particular, pujar a l’escenari obres pràcticament sense assajar-les i perpetrar un assassinat amb tots els agreujants, pensant-se que com és públic de poble i poc entés, no se n’adonarà. I encara aplaudirà com si li anés la vida, enlluernat per un gran títol o fins i tot pels pomposos noms que es posen algunes formacions (i que sovint són fantasies difícils de superar).

Hi ha acudits dolents que són la prova del cotó d’aquesta falta d’honestedat. Vas a un concert d’aquests estiuencs que comença amb una interpertació més que digna, que et fa dir: vaja, quina sorpresa més agradable... Però la cosa naufraga quan es vol abordar un programa igualment popular, si bé més exigent. A l’hora dels bisos, descobrim perquè havien tocat Verdi sense tener efectius suficients i sense haver-s’ho preparat prou. Era per donar peu al director per posar-se a cantar el brindis de “La Traviata”. També és tenor i deuria voler exhibir-se en condició de tal... Malament quan l’ego ens fa perdre el món de vista. I com a remat de l’acudit dolent, com a tenor va demostrar ser bastant millor que com a director...

Que al públic li va agradar? I tant que sí. Fins i tot a mi, que “La Traviata”, bàsicament el segon acte, m’agrada tot i ser un wagnerià de pedra picada (3). Però prèviament, la colla de l’escenari ens havia aixecat la camisa, donant-nos gat per llebre. Veient-se amb cor de fer-ho donant per suposat que el públic (sí, aquella gent asseguda allí baix a les fosques) és ruc. I aquesta és la qüestió, no que alguns tinguem el morro fi (jo en diria un radar contra els enganys del rap).

Evidentment, seria injust no dir que una part del problema és de naturalesa econòmica. De pressupost, perquè ens entenguem. Però organitzadors i programadors haurien de plantejar-se molt seriosament dues qüestions. La primera, no comprar segons quines motos de segona mà amb el pretext que són populars, i ho dic en els termes que he reiterat al llarg d’aquest article: no què fem, sinó com ho fem. La segona, que potser és infinitament millor fer dos o tres concerts decents, que no insistir a fer-ne mitja dotzena, o més, de desgavellats.

Si no hem abdicat d'entrada d'intentar fer-ho bé, no oblidem que hi ha coses que costen diners, però no són cares, i que n'hi ha que costen pocs diners, però són caríssimes.

Tan de bo la coïssor que a algunes pells fines els provoquen comentaris com aquests servís per alguna cosa. Però no crec. I no és per pessimisme. És simplement que les coses que s’expliquen en aquest article no són tot el món musical català, però si una part important seva.

 

(1) D'altres gèneres musicals no és que no n'entengui alguna cosa, però em falta criteri suficient per ser tan rotund en el que dic.

(2) No saben la gràcia que em fa que em diguin que a mi, precisament a mi, em disgusta un programa d'òpera.

(3) El format és agraït, clar que sí, però no es pot confondre el format amb la bondat.

 

 

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1100
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR