e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

23 d'Abril de 2013

La mort de la premsa comarcal

Aquest article potser hauria de parlar de la mort de la premsa en general, si més no de la premsa de paper. Seria molt agosarat parlar de mort del periodisme, però no d’un determinat model empresarial d’exercir-lo. Però si em centro en la premsa comarcal no és perquè hi siguin els meus orígens professionals, sinó perquè la catàstrofe general del sector està arribant a comarques a la categoria de tragèdia. I deixin-m’ho dir, que si no rebentaria, pels molts errors que la premsa comarcal ha comès al llarg de la seva trajectòria i que expliquen, més i tot que la crisi, el que està passant.

Me’n recordo molt aquests dies d’un mite que teníem en la meva joventut a Bellaterra, a la Facultat de Periodisme (o com es digui ara: llavors portava el pompós i fins i tot maligne nom de Ciències de la Informació). Era el mite del diari “Le Monde”. La gràcia d’aquest rotatiu francès no era la seva independència, ni l’excel·lent periodisme que conreava, ni el seu nivell de redacció (brillantíssim), ni el seu disseny, ni el fet de publicar-se en francès... No, el que ens feia tan atractiva aquesta capçalera era que es tractava d’un diari propietat dels periodistes. No fet pels periodistes, que això passa a qualsevol mitjà de comunicació, sinó propietat seva. Una diferència brutal, gairebé insòlita en el panorama mediàtic. No era una propietat que deixés fer als periodistes (que era el somni alternatiu), sinó que tu mateix eres l’amo de l’assumpte i no tenies altres límits que els que volguessis posar-te.

Però recordar aquest somni de periodista adolescent em resultat gairebé devastador quan estic més prop dels 50 anys que dels 40. Perquè la premsa comarcal havia fet parcialment realitat el somni de “Le Monde” (uns mitjans comandats empresarialment per periodistes), però que ha acabat reproduint tot allò que els que hem estat periodistes hem viscut i patit. Tot allò que dèiem que no passaria si nosaltres fóssim els empresaris del nostre mitjà...

Em dol perquè entre aquest ram hi tinc moltes coneixences, fins i tot amistats de dècades, que no sé si conservaré després d’escriure aquest pamflet. Però les coses com són. Un dels grans mals de la premsa comarcal ha estat que els periodistes que no faríem les coses igual, les hem acabat fent igual. O pitjor, perquè per fer imitacions, ja saben que és molt millor l’original.

Ningú no discuteix que els mitjans de comarques s’havien d’enfortir per tenir futur. I que per enfortir-se necessitaven certes estructures de mitjà gran. A escala, òbviament. El problema ha estat que periodistes que tan havien patit empresaris de premsa impresentables van voler convertir-se en els ciutadans Kane del seu poble. I de repent l’estatus va passar a ser més important que el producte. El pis on havia estat tota la vida la redacció es quedava petit i calien centenars de metres quadrats a la millor zona, o un palauet restaurat al nucli antic. I un flamant empresari ja no podia anar amb l’utilitari particular de sempre, ja que ara feia tasques de representació...

L’intent d’emular al comte de Godó es va completar amb la torradura multimèdia. El ciutadà Kane de la plaça del poble no podia passar sense una emissora de ràdio o sense un canal de televisió. L’excusa de crear un espai comunicacional català ha servit per sembrar el país de negocis mediàtics sense viabilitat, si no és menjant de la mamella pública... Però els mitjans de comarques es van sumar a la dèria amb un afany i una manca de responsabilitat que permet qualificar el procés de torradura de forma merament descriptiva. Estem segurs que no ens vam embarcar a la TDT simplement perquè no podíem ser menys que el ciutadà Kane del poble del costat? O que el de l’altra banda del carrer major?

Així doncs, hi ha hagut mitjans que han desenvolupat una estructura pesant i, el que és pitjor, insostenible. Consti que no tinc res contra les opcions que faci cadascú, i menys contra els capricis cars. El problema és si pots pagar-los. I el drama no és que l’engreixament d’estructures hagi incrementat les despeses fixes i l’immobilitzat, en particular l’immobilitzat improductius. Ni tan sols que es fes en detriment del producte, cosa que per ella mateixa seria enormement preocupant a qualsevol empresa. No, la tragèdia de veritat és que l’estructura es feia grossa sobre una base extraordinàriament feble: un model de negoci aguantat amb agulles, més basat en els ingressos atípics (la subvenció camuflada de publicitat institucional) que en la venda del producte que elaboraves.

I quan la prioritat no és fer un bon producte que funcioni al mercat, sinó viure dels atípics sobrevinguts i, perquè no dir-ho, d’una posició monopolística (que a algunes comarques fos duopolística és un trist consol), acabes perdent el favor del públic. La pèrdua de lectors va començar molt abans que la crisi. I la pèrdua de lectors comporta la d’anunciants. La d’anunciants convencionals, vull dir, tot i que una altra cosa és que un es cregui tenir un negoci sòlid pel simple fet que els anunciants no tenen alternativa.

Què ha passat quan ha arribat la crisi? Doncs que el problema no ha estat que hi hagi lectors que ja no es poden comprar el diari perquè estan a l’atur o que les petites empreses el primer que hagin retallat hagi estat la despesa en publicitat. Bé, sí que ha estat un problema, però no el més gros. El problema gros de veritat ha estat que les administracions han començat a tancar l’aixeta i com que l’invent en depenia principalment, si no de forma gairebé exclusiva, s’ha ensorrat com un castell de cartes.

Però l’espiral posada en marxa té difícil aturador. Com que els palauets no poden vendre’s fàcilment, o estan embargats pel banc, i hi ha immobilitzats que no tenen més valor que el residual, només queda l’opció de sobreviure reduint despeses en l’elaboració del produte. Expedients de regulació d’ocupació, diaris amb menys pàgines, pèrdua de qualitat... I encara menys lectors. I menys anunciants, i de forma greu perquè els que encara gasten en publicitat necessiten més que mai justificar la despesa amb una alta audiència.

Tot això sense la capacitat financera i de mobilitzar favors que encara li queda a les grans empreses periodístiques. Al setmanari del poble el banc no li renegocia els deutes, ni el govern de torn li deixa caure una propina d’uns quants milions d’euros per acabar de passar l’any. No es creguin que això passa perquè el banc, o el govern de torn, li tingui por als grans mitjans. Cap mitjà, gran o petit, se suicidarà incomodant qui el té agafat pels daixonses financers, malgrat la fama d’arrauxats dels periodistes o que mai faltarà qui estigui disposat a negociar el seu silenci i a tocar la pera mentre no acaba de fer diana. En el fons, tots, mitjans, bancs i governs, formen part del mateix sistema i són impossibles de diferenciar, tot i els variats hàbits que vesteixen. No, no prendrem mal, i a Catalunya encara menys.

Lògicament es preguntaran si, després d’aquest diagnòstic catastròfic, no proposo solucions. Ja els avanço que tenim mala peça al teler. Però hi ha una obvietat que no podem deixar d’esmentar. Cal tallar la fusta morta. I sobretot no equivocar-se en determinar què considerem fusta morta. En particular, crec que hem de reconèixer que les TDT locals són un fracàs espectacular, malgrat que constitueixin pràcticament l’única entrada econòmica neta que els queda a alguns grups multimèdia comarcals. A algun d’aquests grups els ha tocat la loteria i han pogut trasapassar-li el canal a un Ajuntament (que no deu estar tan malament si pot gastar-se calers en un pou sense fons). Per a la resta, que són la gran majoria, no hi haurà altra sortida, temps al temps, que tancar la barraca i assumir pèrdues.

Diuen que una possible solució és la concentració d’empreses. Però permetin-me dubtar-ne. A moltes comarques ja va fer-se el procès anys enrera i poc queda per concentrar. De les centrals de compres i altres estalvis diversos, així com de la venda conjunta de publicitat, fa lustres que se’n parla, sense que arribi a cristal·litzar res: massa interessos poc coincidents, i no únicament territorials... És més, si ha de ser per fer un producte periodísticament miserable, però encara més barat de produir, no sé si paga la pena ni si soluciona res.

A més, hi ha un obstacle que pot ser insalvable. En el sector s’arrosseguen querelles personals que es remunten al pleistocè, més enllà de la dificultat genèrica que dos galls cohabitin al mateix galliner. No oblidin que la vanitat està en l’origen d’alguns dels problemes de fons de la nostra premsa comarcal... Hi ha fusions que serien autèntiques bombes de rellotgeria i no diré més.

Internet, de la seva banda, pot ser una solució, però a la vegada un parany. Podem fer servir la xarxa i el consum gratuït d’informació com a excusa dels nostres mals, o si més no d’una part d’ells. Però en aquest cas no abordem els problemes de fons. Sense oblidar que el tsunami de la premsa s’ha emportat primer que ningú molts diaris digitals sorgits com a bolets al bosc després de la pluja. I no perquè Internet sigui un mal lloc per informar, fins i tot per informar cobrant a l’usuari, sinó perquè tal floració va produir-se al caliu de la idea que a la xarxa qualsevol podia fer un diari. I de vegades ha estat qualsevol, literalment parlant.

Acabem. Sí, la premsa de comarques compleix una funció que ningú més ofereix en el mercat actual. Ningú la complirà, a més, si desapareix, com tot sembla indicar que passarà. Però això no disculpa la premsa de comarques dels seus pecats. Potser ja no hi som a temps d’esmenar-los. Però si fos el cas, tenim a les mans els darrers cartutxos. Aprofitar-los ja és cosa de cadascú.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2027
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR