e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

24 d'Agost de 2015

La hipocresia es tapa sota la manta

 

Vagi per endavant que els botiguers tenen tota la raó quan es queixen de la competència deslleial del top manta. He de dir que tinc alguna recança sobre els comerciants que consideren que els manters els treuen clients. No veure més enllà de la cantonada és lliure, però basar la competitivitat únicament en els preus és, avui per avui, una batalla perduda: fins i tot si la competència és lleial, sempre hi haurà qui ho farà més barat. Però pagar impostos, lloguers, nòmines i altres despeses d’explotació, com fem tots els que tenim una empresa, et permet si més no protestar amb propietat.

Una altra cosa és que els conflictes que es repeteixen d’uns anys ençà a molts municipis del país, sobretot els turístics, no posi en carn viva algunes de les hipocresies de la nostra societat.

Hipòcrites principals els partits polítics, que al govern fan el que criticaven quan eren a l’oposició, i a la inversa. Hipòcrites els que, davant dels micros, demanen mà dura i mesures contundents, però a l’hora de votar les reformes legals necessàries eviten mullar-se, no fos cas que els prenguessin per fatxes. I hipòcrites, de la varietat exuberant, els polítics que obren el miracle de repicar i anar a processó: a la política local s’hi ha vist de tot, sobretot als pobles de la costa, on per una simple qüestió de moviment poblacional el fenomen del top manta és més acusat.

No dubtin que també hi ha uns quants hipòcrites a les organitzacions de comerciants. Són casos puntuals, afortunadament, però un no sap si són pitjors els que no hi ha manera de saber on tenen la botiga o els que carreguen les tintes perquè es volen dedicar a la política i s’han de donar a conèixer: en aquest gremi també hi ha de tot...

Hipòcrites, per descomptat, els que compren al top manta. Són els que mantenen dempeus aquest negoci il·legal. I alguns es pensen encara que fan una obra de caritat. Això per no dir els compradors que en alguna ocasió s’han girat contra la policia, i no semblava que tal públic estigués a sou dels mafiosos que regiren calers de debò en aquest negoci del top manta: m’imagino que el fet de plantar cara a l’autoritat armats amb cadiretes de nadó deu descartar-ho.

Permetin-me dir que una part del problema, no tot però sí una part, són determinats mitjans de comunicació, que un dia s’erigeixen en defensors dels botiguers i i l’endemà, quan ha volat un cop de porra, no fan altre que criticar l’autoritat. L’únic descàrrec que admeten els mitjans no és el de ser el meu antic gremi professional, sinó que algunes operacions contra el top manta semblen dissenyades per despertar simpaties cap als manters. I no ho dic pels policies que les realitzen a peu d’obra, que de vegades van molt venuts, sinó pels seus responsables polítics, que sovint no han fet ni la mili i un dia es troben exercint de generals de divisió, amb les conseqüències que se’n pot esperar fàcilment. És clar que si els professionals amb galons no donessin tantes versions diferents dels mateixos fets als seus superiors polítics, aquests no quedarien tant amb el cul a l’aire.

Si em permeten ser políticament incorrecte, trobo que els menys hipòcrites de tots són els alcaldes que, ara fa uns anys, van decidir deixar-se de ficcions i agafar el toro per les banyes. Els van dir de tot per pactar zones de tolerància amb els manters. Me’n recordo d’un, perquè era el del meu poble, que no s’arronsava i posava el dit dins de la nafra. Com volen que la policia local, que no té ni les competèncis ni els mitjans, i que de fet no ens arriba ni per dirigir el trànsit, faci d’Eliot Ness contra màfies internacionals? I jo, com alcalde, des de quan tinc autoritat per expulsar immigrants il·legals?

Però no és que els ajuntaments no en tinguessin cap de responsabilitat, que una part sí que els tocava, encara que no estiguessin preparats o s’haguessin hagut de preparar. És que carregar-los tot el mort era simplement el mètode del qual tiraven altres nivells polítics i administratius per espolsar-se’l ells. Perquè no ens enganyem: a tothom li encanta tallar cintes inaugurals i repartir subvencions; posar multes o clavar un cop de porra, no tant.

Mal que mal, aquells pactes tan criticats van evitar l’espectacle indecent de les corredisses pel passeig marítim, que feia de tot llevat de bonic. Un espectacle gratuït, a més d’indecent, perquè el dia que un manter és detingut, l’interessat surt lliure per la porta del jutjat (i torna de cap al passeig marítim) abans que la policia acabi de fer els papers de l’arrest. Això per no parlar de quan algú es pensa que ha resolt el problema perquè ha “expulsat” els manters al poble del costat. De vegades, als pobles turístics, que formen un continu per la costa, és simplement a l’altra vorera del mateix carrer... Tanmateix, les patates calentes ens cremen tant a les mans, que si l’aguanta algú altre ja ens consolem.

Però és que és més. Aquell alcalde que ara els citava, com d’altres que potser no ho deien per sinceritat, sinó perquè quedava bé, també deia que la situació dels manters d’infanteria, que no la de les màfies, era una qüestió dels serveis socials i no del Codi Penal. Quod erat demonstrandum, quan la pressió política i mediàtica va fer passar a l’acció alguns ajuntaments, les corredisses van esdevenir un ball de bastons. I saben perquè? Perquè l’acció policial, justíssima d’altra banda, va fer que les màfies deixessin de fiar la mercaderia als manters i els la cobressin per endavant. Els manters que no tenien res a perdre si els confiscaven quatre rampoines, perquè a fi de comptes sortien del jutjat més ràpid que no hi entraven, van passar a defensar la mercaderia. De vegades, també cal dir-ho clar, armats amb barres de ferro i altres eines de les quals no es pot esperar res de bo.

Ja veuen, l’estricta aplicació de la llei va convertir un problema de propietat intel·lectual i llibertat comercial, que sent qüestions d’entitat no són perquè s’acabi el món, en un problema seriós d’ordre públic, fins i tot amb víctimes. I un servidor, com altres ànimes sensibles, al·lucinant en colors quan recordàvem futilitats de Facultat de Dret com allò que la majestat de la llei només ha de cedir quan el mal que pot provocar és més gran que el que pretén evitar... Dit en llenguatge més planer: és el que té, de vegades, matar mosques a canonades.

Ara, naturalment, el més fàcil és quedar-se amb les destrosses al carrer i fins i tot les agressions que uns desenes de senegalesos van protagonitzar a Salou. Que ben fetes no és que estiguessin precisament. Ni que fos des del més desgarrador dels dolors, que pot ser una explicació, però mai una justificació d’efectes universals (1). Les coses clares també. Però quedar-nos amb aquesta part del quadre és, efectivament, no voler mirar tota la realitat.

Seria molt del cas preguntar-se perquè a algú li interessa destacar tant la part més visible i cridanera, també la més epidèrmica, del problema. I és fàcil imaginar-se que no és per racisme, sinó que es tracta, simplement, d’encobrir la feina mal feta o de treure’s les puces del damunt. També perquè ens incomoda decidir què volem ser quan siguem grans en qüestions com la immigració: potser ens obligaria a contestar preguntes antipàtiques. Som molt hipòcrites, sí. I els mafiosos, mentrestant, deuen riure.



(1) No saben el que celebro que a la comunitat senegalesa hi hagi persones amb seny que han sortit a donar la cara, tot demanant disculpes pels aldarulls i intentant tirar aigua al foc, en comptes de benzina.

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1166
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR