e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

13 de Novembre de 2014

Warren Buffet va deixar anar una de les frases que l’han fet més cèlebre i tot que els seus molts milions, quan algú li qüestionava si existia o havia existit la guerra de classes. “I tant que sí. El que passa és que l’hem guanyat els rics”. Graciós el paio, sí. Sort que és dels milionaris “bons” (potser dir-ne ètics seria exagerar), des que va reclamar que els rics paguessin més impostos, allà pel 2011...

El bo del senyor Buffet surt aquí al mig perquè resulta escaient per parlar d’històries que, a la velocitat del món actual, fa l’efecte que mai no hagin existit. De vegades per semblar increïbles, com les que passaven al Berlín dividit de la Guerra Freda, una part de les quals explicàvem aquí. La generació de les meves filles al·lucina en colors i en dolby stereo quan els contes aquelles batalletes. Com si els parlessis de Mart. O no s’ho creuen o pensen que els pares i els avis eren uns freakies acabats. No ho valoren, però si més no, s’ho van estalviar. Fins i tot el franquisme, per fortuna seva.

Però sí, la Guerra Freda, que va ser el malbaratament d’esforços i energies més inútil i estèril de la història de la Humanitat, va existir. Agafant al senyor Buffet en la seva pràctica literalitat, va haver-hi Guerra Freda perquè la van guanyar els capitalistes.

El lector perspicaç haurà observat l’ús del mot capitalisme, i no democràcia, en l’al·lusió als vencedors d’aquella “drôle de guerre” de quatre dècades, basada en l’amenaça permanent i el xoc en escenaris col·laterals. Ho considero apropiat. Perquè el comunisme era capaç de l’estupidesa d’obrir un fast-food obrerista a Berlín Est per demostrar que ells no eren menys que ningú, tot fent palès que no vivien en aquest món, però en un plantejament bàsic no s’equivocaven. L’enfrontament no tenia veure amb com es prenien les decisions, que podia ser una gran enganyifa, sinó que era un assumpte de calers. I en aquests assumptes, els rics, com diria Warren Buffet, acostumen a tenir les de guanyar. Simplement, en saben més.

Això no és una crítica frontal al comunisme, ni a Marx ni a Engels, ni al materialisme històric, ni a la dialèctica, ni a tots els tòpics esquerrans que vulgui el lector. El socialisme va tenir el seu moment històric al caliu d’unes circumstàncies favorables, i fins i tot justificades, que no va aprofitar. Una bona idea executada pèssimament? És possible. Potser el seu principal error va ser ignorar la naturalesa humana i pensar que un sistema, presumptament científic però en realitat acrític i mancat de tota flexibilitat i sentit pràctic, podia contenir-la apel·lant a una teòrica bondat.

Els berlinesos orientals que van prendre a l’assalt el Mur la nit del 9 de novembre de 1989 eren rebuts per les autoritats occidentals amb un donatiu de 50 marcs i dos cartrons de Marlboro (fer-ho constar és el mínim desprès de posar de volta i mitja les hamburgueseries del partit). I els primers dies van acabar amb les existències de iogurts als supermercats dels barris occidentals. Però si es pensaven que tindrien televisor en color i cotxe nou, pel simple fet d’abraçar la nova fe, anaven errats. La decepció va ser més ràpida que en la mitificada i avui qüestionada Transició espanyola, que no havien passat tres anys i una gran majoria, amb la moral menjada, deia “no era això, no era això...”.

Però que aquells “revolucionaris” anessin molt enganyats no va representar diferència pràctica a l’hora de la veritat. Òbviament, va ajudar molt la concurrència d’un context decisivament madur i dels sainets finals d’uns règims que havien perdut tot contacte amb la realitat. Tanmateix, quan la gent perd la por, la perd, encara que sigui per error o per caure del foc a les brases.

Malgrat tot, la consideració històrica del comunisme per part dels que el van viure és relativament benevolent. Més o menys reconvertits, els antics partits comunistes, o sectors seus, han vingut fent durant el darrer quart de segle un paper més que decorós a les urnes. En realitat, molt més lluït que els antics partits comunistes de l’Europa occidental, també reconvertits. Ja no parlo d’antigues repúbliques soviètiques independitzades on no van canviar de cares, ni per estètica. Parlo de llocs com Polònia, Eslovàquia, Estònia o Lituània, on els comunistes, també més o menys camuflats, van tornar al govern a les segones eleccions.

Què portava uns electors que havien abjurat del comunisme real a confiar-li de nou el poder via el vot? Pensar que els comunistes sabien què era això de manar i els demòcrates eren uns novatos? Fer comptes i constatar que amb la democràcia no es lligaven els gossos amb llonganisses i que els règims desapareguts tenien un sostre molt baix, però garantien un terra? Podria ser. Però a llarg termini s’ha vist que no era només nostàlgia d’un passat, idealitzat o no, o d’uns mínims materials, actualment molt  millorats tot i que encara inferiors a la mitjana. Avui, el comunisme reciclat pot ser considerat una alternativa, gairebé antisistema (!), especialment per una joventut inconformista a la recerca de causa i que, a aquests efectes, resulta “neutra” històricament. Qui diuen que era Stalin?

Les coses clares, de totes maneres: si aquell comunisme passat pel ribot pot significar avui una esperança per algú és bàsicament perquè la seva alternativa victoriosa a la Guerra Freda no és per tirar coets. Un veterà de l’esquerra em va comentar, fa molts anys a Tarragona, quan la caiguda dels règims de l’Est d’Europa estava fresca, que, tot i estar d’acord que el comunisme havia fet la mort del poll per mèrits propis, no havíem d’atribuir una bondat intrínseca al capitalisme pel fet d’haver-se imposat. La conversa tenia lloc quan Occident havia “alliberat” Kuwait, però s’havia rentat les mans en les massacres a Bòsnia. Per si quedaven dubtes sobre la tesi principal...

El gran problema de com va acabar la Guerra Freda és que va deixar sense adversari evident tots aquells, i al món occidental n’hi havia molts, que no poden viure sense enemics. Aquesta categoria humana inclou, per descomptat, qui necessita que la gent es mati periòdicament entre ella per continuar repartint dividend. L’enemic que van trobar va ser el terrorisme. Però el més fotut no és que el terrorisme fos un enemic de límits imprecisos que permetien vorejar les explicacions, i amb la suficient càrrega psicològica per no demanar-ne gaires. No, el realment greu és que la dreta mundial va renunciar a l’eficàcia, el seu argument clàssic per mostrar-se superior a l’esquerra, en pro d’una visió.

Aquella dreta visionària, que va arrossegar a l’hort la socialdemocràcia europea, era una pura comèdia. Continuaven sent els calers, en forma de petroli o de rutes comercials, en el que no eren altra cosa que guerres colonials del segle XXI i trameses a estones per televisió. Però mentre els nous croats estaven entretinguts salvant el món, per les escletxes d’aquest messianisme els pocavergonyes de sempre feien l’agost. Buscant a Bin Laden, no van veure venir la que ens ha caigut a sobre. Bé, això si miraven, que potser és molt suposar.

I no és que el capitalisme sigui dolent per ell mateix. Com deia l’historiador britànic Tony Judt (tinc debilitat pels historiadors britànics, ho hauran notat), és lamentable que una política sigui valorada per si era eficaç o ineficaç en termes econòmics, en comptes de considerar si és o no bona. Però és que qualsevol cosa, per noble que sigui (que potser no és el cas), ja no és ben bé el mateix quan algú deixa anar un crit que des de la dècada dels 80 ençà s’ha deixat anar molt sovint. El crit, fet a mida per a algú com Margaret Thatcher, és: al preu que sigui!

Ha caigut el capitalisme en el mateix error letal del comunisme? És a dir, la desconnexió de la realitat? És molt possible. De fet, l’acceptació acrítica d’uns dogmes que es presenten com els únics possibles transita precisament per aquest camí. Però del que estic segur és que, igual que els comunistes que, un cop instal·lats i convertits en el sistema, van acabar no creient-se les idees que deien defensar, el capitalisme és qualsevol cosa llevat de sincer. El capitalisme actual, el que menys de totes les èpoques. Però aparentar-ho els era molt útil a uns i els és molt útil als altres. Les preteses idees són llavors una excusa o directament una coartada.

L’alegria per commemorar el final del que no era altre que una tirania no ens hauria de confondre sobre el fet que estem on estem, i que tampoc és bo. Existeixen opcions? Tenim mala peça al teler. Mentre l’esquerra mundial continua buscant-se entre els enderrocs de la crisi i emportant-se les bufetades que tocarien als altres i les que s’ha guanyat ella sola, l’única alternativa són els nous populismes, de dretes o d’esquerres? Tenim el que ens mereixem? O la cançó que tot està dat i beneït, que la democràcia és una mentida i que aquí manen els de sempre, és el pretext no tant de la nostra covardia com de la nostra peresa?

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1641
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR