07 de Juliol de 2015

La dignitat comestible

El “No” va guanyar clarament i rotunda al referèndum grec. El poble grec ha demostrat que la dignitat també és comestible, i està molt bé. I això que servidor no ho tenia tan coll avall. El que hi havia darrera de la votació era una prova de força. Molt fàcil d’embolcallar, això sí, de lluita per la democràcia i la dignitat, quan potser hauríem d’haver parlat de grau de resistència davant la desesperació. A mi no m’hagués sorprés una victòria del “Sí”, si una majoria de votants hagués pensat que així algú els obriria l’aixeta financera i podrien treure el cap de sota l’aigua, encara que realment no quedés resolt res.

Òbviament, la qüestió no era què passava la nit del referèndum, ni l’esclat de joia a la plaça Sintagma d’Atenes, si era el cas. Era què passava l’endemà. Perquè la troika continuava tenint la paella de la liquiditat pel mànec, i el govern grec, l’aigua al coll. I no va passar res. Bé, res que no estigués passant el dia abans, “corralito” inclòs, i dins del drama que la situació representa per a la ciutadania grega d’infanteria.

Que tot plegat era una prova de força ho demostra l’aparent treva que van declarar-se després de l’escrutini les dues parts enfrontades. Fins i tot amb recíproques cessions, més de cara a la galeria que una altra cosa, com posar sobre la taula el cap de Yanis Varoufakis, que feia el paper de poli dolent, però encaminades a intentar alguna mena de sortida a l’atzucac. Un atzucac que, en el fons, no ho és menys per als creditors de Grècia que per al govern grec, afirmació que segurament necessita una explicació que intentarem donar.

El govern d’Atenes ha guanyat un marge per a continuar negociant. Per exemple, noves quitances i/o un ajust menys dur a canvi de l’ajut d’emergència. No oblidem que el problema de Grècia és doble: un deute enorme que té grans dificultats per anar pagant i, a la vegada, una falta de liquiditat immediata de les que fan feredat. Però el marge d’Alexis Tsipras és petit, perquè, ens agradi o no, Grècia continua boquejant, tot cercant aire com sigui.

És més, que fora de l’euro es visqui millor és una afirmació tan relativa i indemostrable com la contrària. Tots tenim la impressió, bastant objectivable, que amb l’euro no vam fer exactament el que es diu un bon negoci. Però hi vam posar el coll tan fins a dins, que no tenim marxa enrera. Encara que ens hi enfonsem.

Una altra consideració, gens sobrera, és com s’ha arribat a aquesta situació. Jo sóc dels que pensen que els deutes s’han de pagar i fins no fa gaire no tenia clar això dels “deutes íl·legitims” que no s’han de tornar. És més, no podem continuar apel·lant a la història per justificar que si a un li van perdonar uns deutes l’any de la picor, anys a venir ha de fer el mateix quan la situació és a la inversa. No dic que no pugui haver-hi justícia en el plantejament, sinó que no podem passar-nos la vida bussejant en els segles (sempre trobarem alguna excusa) per no donar la cara en l’actualitat.

Perquè s’entengui, pensin en el recordatori de l’expoli espanyol de les riqueses americanes durant l’època colonial, que sorgeix de tant en tant, com el Guadiana. “Los españoles se llevaron la plata”, deia el president de Bolívia, Evo Morales. I no l’han tornat, ni han pagat imdenitzacions, només li faltava afegir. I és veritat. Només passa que els països llatinoamericans es van independitzar ara fa dos segles i que alguna responsabilitat deuen tenir ells mateixos en la seva evolució des de llavors. És més, imaginin-se el mal que haurien fet amb la riquesa que ja no tenien disponible les elits criolles que van substituir el poder colonial…

Ara, un cop dit això, no és gaire revolucionari ni antisistema recordar que el poble grec en el seu conjunt avalava uns crèdits dels quals es van beneficiar molt pocs. Més ben dit, els que sempre es beneficien d’aquestes coses. L’endeutament de l’Estat finançava inversions faraòniques i inútils, bona part de les quals no han arribat a funcionar mai. Això sí, les empreses del BOE d’allà van fer calaix, que era del que es tractava. Els deu sonar molt, oi?

Per cert, és fals que hagi estat rescatada Grècia. Ni tant sols és que hagin estat rescatats els bancs grecs, que podria tenir alguna justificació ni que fos d'ordre pràctic. Han estat rescatats els bancs europeus, especialment alemanys, que van prestar a cor què vols. I no irresponsablement, com resa el tòpic de moda, sinó amb l'absoluta seguretat que si la cosa petava (o, més ben dit, quan la cosa petés) la broma ja la pagaria algú.

De forma molt antipàtica, cal afegir que el poble grec ha resistit heroïcament l’adversitat, fent enormes sacrificis, però, igual que aquí, no ha aconseguit empresonar cap dels autènticament culpables. No ho han fet ni tan sols els més arrauxats de Síriza, i això que diuen que manen molt, si més no tant com per convocar referèndums i sortir-ne il·lesos.

I perquè la crisi grega és també un atzucac per als seus creditors? Doncs per una senzilla raó. La troika, braç institucional o instituït dels que volen cobrar, tenia al seu abast aplicar els grecs un senyor escarment. No han decidit vostès suicidar-se? Doncs endavant, per nosaltres no serà, i tal i tal… I no cal que siguin les hecatombes pronosticades abans del referèndum, però de problemes la troika en pot causar tots els que vulguin i uns quants més.

Perquè, doncs, en comptes d’executar una mesquina venjança contra aquest lleig vici de la democràcia, la troika fa un pas enrera i accepta continuar negociant? Perquè accepta continuar el joc d’estirar la corda, vigilant molt que no es trenqui i que la sang no arribi al riu? Doncs per la senzilla raó que amb una Grècia en bancarrota com cobrarien, molt o poc, els seus creditors?