e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

07 d'Abril de 2014

Aquest 30 de març vaig assistir a la manifestació contra el nou pla de conca de l’Ebre. Ja saben: un cabal ecològic tan irrisori que el perjudici sobre el riu i el delta no és una qüestió d’opinions, sinó un risc objectivable. I queixar-se’n no és cosa d’uns indis de la reserva, que volen viure entre arrossars, sentint cantar exòtiques aus i aguantant estoicament les picades dels mosquits. No, és cosa de qui vol fer la vida i guanyar-se-la, fins i tot guanyar-se-la bé si fos possible, a la terra on ha nascut. Sense vendre-la al millor postor, amb invents de pa per avui i gana per demà, i preservant uns mínims que compensin els inconvenients de formar part d’un país que et relega a abocador de tot el que fa lleig o molesta, o a reserva apatxe.

Hi vaig anar perquè sóc d’allà, variant tortosina, tot i que he viscut fora gairebé dues terceres parts dels 47 anys que tinc. Però és precisament l’experiència obtinguda en aquest exili laboral el que m’ha fet adonar del país de dues velocitats que tenim. I sobretot que això de l’aigua no és cap idea lluminosa de frikis ecologistes. Des del 1990 visc, primer al Camp de Tarragona i després al Penedès, a territoris que reben l’aigua de l’Ebre. I he pogut veure en primera línia l’efecte en termes de creixement econòmic i demogràfic de l’anomenat minitransvasament. No dic que el canvi hagi estat sempre a millor, més aviat el contrari. Però hi ha una riquesa consolidada i unes realitats que no haurien estat possibles sense un abastiment d’aigua abundant i de qualitat.

Tot això ja els ho explicat altres vegades i no voldria insistir. Avui els volia contar una història sobre els beneficis i la utilitat de la democràcia, i de com sovint no sabem valorar-los perquè preferim rondinar tota la vida. El cas és que preveient el molt moviment que hi hauria al delta de l’Ebre el 30 de març, se’m va ocórrer intentar aparcar el cotxe prop del lloc on acabava la manifestació i caminar cap al punt de sortida: posats a fer el recorregut doble, em sortia més a compte aquest que l’invers. Vaig trobar lloc davant de l’hotel Rull de Deltebre. No és tracta de fer propaganda a l’establiment, sinó de narrar l’anècdota que justifica el titular d’aquest article.

Va ser baixar del cotxe i entrar a fer un café, i trobar-me la plana major de Convergència i Unió, tant la territorial, com la nacional. Els més manaires, Josep Rull, de CDC, i Toni Font, d’Unió, pel que vaig veure (disculpeu si no era així, hi havia molta gent). Però no és la coincidència en lloc i en la pensada el significatiu, sinó una imatge inimaginable fa una desena i escaig d’anys, quan l’anterior Plan Hidrológico Nacional.

En aquella ocasió, CiU, en el final de l’era Pujol, estava a l’altre costat. Que el partit majoritari a Catalunya, i també a les Terres de l’Ebre, donés suport al PHN d’Aznar i Arias Cañete va tensar molt la situació. Tant, que les coses van acabar de vegades a empetes i rodolons, fins i tot als jutjats, emmig d’un ambient enrarit i farcit d’episodis inexplicables i inexplicats. Algunes d’aquelles mogudes, que de poc no es van carregar del tot la convivència a les Terres de l’Ebre, es devien al fet que les ments pensants del país van voler “reconduir” la situació posant piromans a fer de bombers...

Per tot això, la pregunta és òbvia. Es feia rar veure als dirigents de CiU a la manifestació del 30 de març? Doncs sí, perquè negar-ho, es feia molt rar. Ja no a un servidor, que en va tenir un avançament a la cafeteria i anava preparat, sinó als milers de persones que se’ls van trobar desfilant pel recorregut de la protesta. Per més que la seva presència hagués estat àmpliament anunciada, era una imatge previsiblement impactant per més d’un i més de dos.

Un incís important: cal fer relativament poc cas dels comentaris irònics dels altres partits, que en això de la política la memòria és molt selectiva i només es recorda el que interessa recordar en cada moment. Però sí, la foto era estranya fins i tot per als menys militants dels defensors de l’Ebre.

Però saben què en penso? Doncs que ja m’està bé. En primer lloc, perquè fa deu anys i no podem tirar-nos tota la vida encallats en el passat: és de les coses més estèrils que hi ha, per molt que a algú li pugui bullir la sang encara. En segon lloc, perquè quan una paret és a punt de caure, totes les mans que vinguin a fer força són, o haurien de ser, benvingudes.

I en tercer lloc, i el més important, ja m’està bé perquè tot plegat demostra que els votants tenim capacitat real de canviar no sé si les coses, però sí, en un moment donat, de fer canviar els partits. Sí, és ni més ni menys que el cost electoral que el PHN li va representar a CiU a les Terres de l’Ebre. Ep, un cost electoral relatiu, si tenim en compte que alguns dels pobles que més es van mobilitzar, van atorgar després majories absolutes encara més rotundes a alcaldes convergents que no sé si les tenien totes. Potser és que, malgrat tot, eren bons alcaldes, o així ho consideraven els seus conciutadans, que és el que compta a l’hora de la veritat. O que els electors no sapiguem què volem ser quan siguem grans, que també podria ser.

No obstant això, CiU va endur-se sonores patacades a municipis, i dels importants, que encara no ha recuperat o va trigar a recuperar. Però el temps va tranquil·litzar els ànims i CiU va recuperar gran part de l’espai perdut, de vegades amb victòries ressonants. També era normal i no va ser aliè a aquest fet que CiU va renovar cares, tot i que molt parcialment.

I lògicament, la pregunta secundària, no sé si òbvia, però segurament antipàtica, és si estem davant d’un canvi sincer o de simple oportunisme. No cal que els digui que allò escoltat in situ no té cap valor, però que apuntava, clarament i majoritària, cap a l’oportunisme. Però, mirin, fins i tot si fos així, a mi m’és igual. Ni que sigui per oportunisme, un partit ha pres nota del “recado” que els electors li vam donar a les urnes. No sé si el “recado” el van entendre, que potser no, però se l’apliquen, que a fi de comptes és més pràctic.

No serà per tirar coets, però per part de CiU em sembla una actitud més intel·ligent, sincera o no, que la del PP. Que no és que sigui de goma i encaixi impàvidament els cops, sinó que fa números freds sobre on té els vots, i on en guanya a canvi de pèrdues a altres indrets, que de totes formes ja donava per descomptades. Els és igual, efectivamet. Si el PP ha rescatat de les catacumbes fins i tot el transvasament del Roine, que era una idea de Pujol de fa 30 anys...

Conclusió: critiquem-los, sí, que això els entra en el sou; critiquem-los també fins i tot quan ens fan cas... Però no diguem que la democràcia no serveix per a res. Ja posats a fer, podria servir perquè, ja que el Govern es manifesta al costat de la gent, els Mossos escombrin una mica cap a casa en el recompte de manifestants. Sempre que no arribem a les exageracions disparatades d’algun alcalde, tampoc ens estriparem les vestimentes. I, naturalment, no és el mateix protestar, i tirar endavant demandes i pleits, amb el Govern al costat que a pit descobert. Siguem pràctics i valorem-ho en el que té d’útil.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1513
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR