e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

22 de Maig de 2013

La Catalunya wagneriana

El Passatge dels Camps Elisis de Barcelona. Abans que s'urbanitzés l'Eixample, aquí hi havia, encara en ple camp, un parc d'atraccions. El 16 de juliol del 1862 s'hi va escoltar Wagner per primer cop a Catalunya: un dels cors de "Tannhäuser".

 

 

Aquest 22 de maig de 2013 fa 200 anys del naixement de Richard Wagner. Poden dir-me nazi si volen: porto trenta anys d’afició wagneriana sentint-m’ho, així que ja estic acostumat i no tinc inconvenient a posar el tema jo mateix per endavant. Ja fa temps que vaig decidir que ni negaria ni justificaria l’evidència de l’antisemitisme personal de Wagner, ni tampoc que la seva música va ser usada per la propaganda nazi, amb la complicitat entusiasta dels descendents del compositor. I que si de cas intentaria explicar perquè certes coses són com són o perquè han passat. Sense oblidar mai que hi ha uns quants museus que hauríem de tancar, o llibres que hauríem de prohibir, perquè els artistes eren uns impresentables i fins i tot uns criminals. Crec que en diuen ser conseqüent.

No hi insistiré gaire, però si volen ja hi tornaré, perquè aquest 22 de maig és dia de celebració per als wagnerians d’arreu del món. Inclosos els catalans, perquè per si no ho saben Catalunya és el país més wagnerià del món, inclosa la pròpia Alemanya. La música de Wagner va significar a casa nostra una sacsejada cultural que potser costa de creure des de la perspectiva actual, però que, segle i mig després, continua viva i que ajuda a entendre, en certa part, com som i funcionem els catalans.

Perquè aquest impacte? Segurament per una coincidència història. El Romanticisme va produir a Alemanya, a Itàlia i a Catalunya uns processos de recuperació cultural i reivindicació nacional paral·lels. A Catalunya va ser la Renaixença; a Itàlia, el Risorgimento; a Alemanya, una onada de moviments revolucionaris i la unificació... Els tres processos, a més, s’emmirallaven en un passat d’esplendor, vingut a menys amb diferent intensitat segons els casos per falta d’unitat o d’entitat política, i tenien com a nexe comú, típicament romàntic, la recuperació de llegendes i tradicions.

Això, que era molt evident sobretot al Romanticisme alemany, va inundar totes les manifestacions culturals catalanes. Sense aquesta influència no pot explicar-se la Renaixença literària i sense el neomedievalisme arquitectònic no hauríem arribat al Modernisme. Però la música va picar especialment fort.

Richard Wagner recollia llegendes antigues i música popular, més el primer que el segon en el seu cas, però per crear un llenguatge nou i acabar desenvolupant una visió del món que anava més enllà de les glòries germàniques. Era una innovació sense concessions, perquè no tan sols es revolucionava la música, sinó que els mites ancestrals s’usaven per dir coses també noves, sobre les passions humans i les misèries del poder.

Part de la mala estrugança que a algunes persones els provoca Wagner no ve de la vinculació nazi, ni de la pretesa “pesadesa” de la seva música. Ve del fet que els mites que apareixen en les seves òperes no enalteixen virtuts, com feien els mites de l’antiguitat clàssica, sinó que parlen de passions. La virtut, segons el diccionari, és una qualitat moral que considerem positiva, que tenen les persones que practiquen el bé... La passió és un sentiment fort i intens que domina la voluntat i la raó d'una persona. Veuen la diferència? Per això, les històries wagnerianes no és que acabin gaire bé totes malament. És no són gens amables perquè toquen crostons molt sensibles.  

Això fa que tinguin també una sorprenent actualitat. Un mira i escolta “Lohengrin” i aprén una lliçó sobre els danys colaterals: el bé acaba triomfant sobre el mal, sí, però no ho fa sense cost... A “L’or del Rin” descobrim no una matinera proclama ecologista contra la destrucció de la natura, com s’entesta a definir-la Robert Carsen, l’autor de l’escenografia que aquesta primavera s’ha vist al Liceu, sinó una estampa crua de com l’afany de poder i de possessió material ens acaba destruint a nosaltres mateixos. L’escena del sopar dels déus és impressionant. Un creu estar veient no exactament una reunió del consell de ministres o del consell d’administració d’un banc, però poc li falta. Al Liceu, al déu Donner fins i tot el van repentinar i vestir per accentuar la seva retirada a Bárcenas, en una petita genialitat caçada al vol, però llampant... Com estar veient el telenotícies...

És un misteri com quelcom tan passional com la música de Wagner va poder colpejar una societat tan conservadora i tan d’ordre com la catalana. Que, entre altres coses, ha elevat a categoria de llegenda nacional mites de blanc o negre, mentre manté en un semioblit o en un oblit total els més wagnerians de tots i que retraten amb més fidelitat l’autèntica naturalesa humana, plena de grisos. La meva opinió és que tot bon mite enalteix la part de nosaltres que més ens agrada destacar. Això no ens impedeix ser realistes i acceptar les coses com són, tot i que resulti més còmode accedir a aquesta certesa a través d’una història aliena. Ja saben, és més fàcil pair una cosa si no ens en sentim culpables o implicats. Aquesta és la clau que ens permet als catalans ser tan wagnerians. No és que Wagner ens expliqui coses vigents o que ens interessen: és que ens dóna una perspectiva útil, per còmoda, de les coses.

No voldria acabar sense recordar unes quantes persones que van ser decisives en l’arribada de la música de Wagner a Catalunya. Perquè fora de Lluís Millet o de Josep Anselm Clavé els tenim pràcticament oblidats. Josep Letamendi, Joaquim Pena, Joaquim Marsillach o Felip Pedrell són personatges claus per entendre la torradura que a Catalunya li va agafar amb Wagner. També el grandíssim tenor Francesc Viñas i compositors d’innegable eco wagnerià, com Isaac Albéniz, Enric Granados o Robert Gerhard. No són només carrers i places a Barcelona...

No va ser, tanmateix, una torradura únicament d’intel·lectuals i artistes. Per més que ens costi de creure, l’òpera era un gènere popular. Fins i tot l’òpera italiana, que ho era i molt abans de l’aparició de Wagner. A Catalunya, el primer cop que va cantar-se Wagner, el 1862, van ser els Cors Clavé: una coral d’obrers, ideada per treure’ls de la taverna; la missa cantada de la festa major de Mataró no sona a missa, sinó a autèntica òpera; i hi ha una portada històrica de la revista satírica “L’esquella de la torratxa” amb la caricatura d’una minyona que frega el terra mentre canta òpera: increïble, oi?

Són només flaixos, però molt representatius d'una realitat. L’òpera era l’entreniment de moda a la Catalunya del segle XIX, sense distinció de classes socials, i de gran èxit: alguna producció operística es va mantenir a la cartellera més de mil funcions... I no va ser al Liceu, sinó al Paral·lel... Només els interessos dels empresaris teatrals van fer de l’òpera un espectacle per elites acomodades, però això ja és una altra història.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1568
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR