e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

02 de Desembre de 2013

En l’article anterior sobre les tragèdies mediàtiques (cliqueu aquí) comentàvem que les emissions televisives sobre catàstrofes segueixen encara el mateix patró que quan l’assassinat de JFK. I és literalment cert. El migdia del 22 de novembre de 1963, les televisions van interrompre la programació en rebre els primers teletips d'agència, van llançar la notícia als quatre vents, però acte seguit es van plantejar què calia fer. Era el primer cop que s'enfrontaven a una situació d'aquestes característiques i no hi havia cap manual. Van improvisar i la solució que se'ls va acudir sobre la marxa va ser acudir als arxius i recuperar material gràfic i anar-lo emetent, si més no com a fons dels comentaris parlats que s'anaven fent.

També sobre la marxa van anar incorporant comentaristes a l'estudi i connexions en directe, a mesura que les unitats mòbils podien arribar als escenaris de la notícia. En definitiva, es tractava d'omplir hores i hores de contingut intentant introduir-hi novetats, tot i que sovint la novetat era merament la cara que apareixia en pantalla (la cara, en particular, es limitava a repetir el mateix que havien dit un munt de cares anteriors).

Suposo que tot plegat els sonarà molt als espectadors actuals. Cinquanta anys desprès les televisions continuen fent exactament el mateix. Fins i tot les que no es donen per al·ludides perquè la desgràcia ocorre quan estan emetent un programa de màxima audiència i grans ingressos publicitaris. El 22 de novembre de 1963, la CBS americana va continuar l’emissió del seu colobrot de més èxit com si res no hagués passat. En realitat, la notícia va saltar a l'hora de dinar, quan els directius eren menjant fora, i cap subaltern va voler assumir la responsabilitat de tallar el programa més rentable de la cadena...

Posin-se en situació. No hi havia telèfons mòbils i ben pocs telèfons fixes, ni pràcticament televisors als bars i restaurants. Els directius se’n van assabentar quan van tornar de dinar. Sort per ells que als Estats Units es dina d’hora...

En l'article anterior esmentàvem que molt possiblement és la repetició sistemàtica, sense noves aportacions, el que més angoixa l'espectador. L'assassinat de Dallas va produir precisament i exacta aquest efecte. En les primeres hores no hi havia pràcticament ni novetats reals del cas ni imatges dels fets i l'ús de l'arxiu gràfic va ser intensíssim. Com hom es pot imaginar, eren imatges del president Kennedy en vida. Moltes biografies dels amics personals de JFK o dels membres del seu equip a la Casa Blanca coincideixen en un detall: l'assassinat els havia provocat un dolor profundíssim, però el que els aixafava de debó era "veure'l" i "escoltar-lo" sabent que era mort.

Naturalment, idees com aquestes no impliquen que no s’hagi d’informar de les coses. Però són idees que com a mínim mereixen l’honor de la discussió. I que, en realitat, ja es van posar sobre la taula després del magnicidi de Dallas. La seva cobertura mediàtica va ser criticada, per bé que no excessivament. En realitat, fins i tot van abundar els elogis. Però també s'han de matisar un parell de coses: aquests elogis van ser més aviat autobombo de les cadenes i, a més, no és tan sols que fos el primer cop que passava una cosa semblant, que també, sinó que la gent va començar a reflexionar sobre totes les derivades del que havia passat un cop les emocions es van asserenar una mica. Part de la possible contundència s’havia estovat pel camí.

Potser el més interessant, per haver estat manifestat en calent malgrat semblar molt meditat, és el criteri que va expressar l'expresident Eisenhower. Al seu parer, la interrupció de la programació ordinària era un senyal de respecte, però a la vegada pensava que un resum de cinc minuts cada hora sobre les novetats que s'anessin produint hauria estat suficient. Eisenhower pensava que la cobertura televisiva estava transtornant al poble americà i advocava per una "dieta televisiva" (l'expressió és seva) menys abassagadora.

La idea d'Eisenhower mereix, com dèiem abans, l'honor d'una mínima anàlisi. No sembla mala idea, no. Però no és una línia d'acció que resulti fàcil de traslladar a la pràctica. Tothom pot estar d'acord que quan s'ha produït una gran desgràcia potser no és lògic continuar emetent "Gran Hermano" o "Operación Triunfo". I indubtablement, garantir la màxima normalitat possible quan s’ha produït una gran commoció, ni que sigui a títol de prevenir el pànic, pot semblar un objectiu desitjable. Sempre, és clar, que el que passi realment no sigui que funcioni la censura, o la mentida, per ocultar la veritat i tapar alguna vergonya. Com que se’n deuen recordar de l’11-M a Madrid, no cal insistir-hi.

No ens equivoquem en una cosa, però. La llibertat d’informació és un bé molt preuat, de valor incalculable, però les emocions desfermades per una gran desgràcia també han de trobar un camí per canalitzar-se, pair-les i superar-les raonablement. Acceptant que la feina dels periodistes no és la de fer de psicòlegs de masses, sinó la d’explicar el que passa, una certa mesura responsable potser és millor que deixar la gestió de les emocions de les masses en mans de mitja dotzena d’incendiaris que, pensant-se que guanyaran un premi Pulitzer, es dediquen a voler apagar el foc amb benzina.

A banda d’evitar el pànic, una cobertura mediàtica assenyada pot ser molt útil per assossegar els ànims trasbalsats i generar les necessàries catarsis. Al capdavall, l’endemà d’una desgràcia la vida continua (la vida té aquesta lletja mania). El millor funeral de la història, des d’aquest punt de vista, ha estat precisament el de JFK. Els Estats Units van viure quatre dies d'una angoixa que no els havien provocat ni les guerres ni les catàstrofes naturals; una angoixa que s'ha d'estudiar a fons en llibres d'història i en els estudis d'opinió de l'època per valorar en tota la seva amplitud. Una angoixa amplificada mediàticament, perquè els anteriors magnicidis i temptatives viscuts al país, no havien provocat ni, de bon tros, un impacte semblant. Però el funeral va complir a la perfecció el paper de fer servei als vius més que als morts. I gràcies a la televisió aquesta catarsi va arribar a tots els racons d'Estats Units, no ho oblidem.

Jo no puc negar que aquell funeral no fos en realitat l’últim acte d’una conspiració, curosament escrit perquè el poble americà estigués entretingut elevant Kennedy als altars, en comptes de fer preguntes sobre les sospitoses circumstàncies de la seva mort. Però tampoc puc negar que, l’endemà del funeral, es van acabar en sec els episodis de pànic dels dies anteriors: pares anant a buscar els fills a l’escola, acumulació de queviures, col·lapse del servei telefònic... Encara menys que el guió del funeral, fins i tot si era de mala fe, estava escrit especialment per a la transmissió televisiva.

Per anar acabant, ja dic que jo em veig incapaç de dir quin seria el terme mig ideal per cobrir la demanda d'informació d'una societat moderna, molt més alta que en qualsevol altre moment del passat, sense generar dolor gratuït o alarma innecessària. Però crec que val la pena discutir-ho. Tots som conscients que qualsevol consens que arribéssim a assolir duraria just el temps que passés fins a una nova catàstrofe o desgràcia. Sembla que tenim una tendència a l'espectacle, tot i que això passa més en unes cultures que en altres. I la pela és la pela, és clar. En tot cas, encara que el resultat previsible sigui magre, crec que no hauríem de renunciar a fer-nos unes quantes preguntes i a contestar-nos-les amb sinceritat.

Aprofito per recomanar un llibre molt útil sobre aquestes qüestions. Es titula "Mort d'un president" i és obra de William Manchester, un historiador americà traspassat l'any 2004 i relativament poc estimat entre el gremi dels historiadors, però bastant més entre els lectors, si més no els nord-americans. Manchester es va fer famós per escriure biografies i narracions de fets històrics amb ganxo comercial i llenguatge planer. Per això les seves obres van ser molt populars. Se li critica sovint que explicava molts detalls i moltes anècdotes, sense aprofundir prou en la qüestió. És així certament, però si prescindim de les seves interpretacions i anàlisis (o de la seva mancança), el volum d'informació que obtenim és immens i, de vegades, absolutament insospitat.

"Mort d'un president" relata minuciosament l'assassinat de JFK des de quatre dies abans fins a quatre dies desprès. L'autor va tenir accès a la ingent quantitat d'informació que ens ofereix gràcies al fet de ser una narració autoritzada per la família Kennedy. Això li permetia accès a material que es negava a autors que tocaven el que no sona. És més, el llibre peca de creure's al peu de la lletra la versió oficial del magnicidi: ja saben, l'indaptat que un dia puja a l'últim pis i des del finestral es carrega, amb un fusell comprat per correspondència, a qui passa pel carrer, que resulta ser el president dels Estats Units. Avui ja sabem que això més aviat no va ser així. Però prescindint de la controvèrsia, la informació que ens facilita l'autor no és menyspreable i ens descobreix un munt de curiositats que ignorem.

Una part important de l'obra està dedicada a la gran commoció emocional que van viure els Estats Units i el paper que hi van tenir els mitjans de comunicació. El conjunt no mata, però la lectura resulta quelcom més que un simple entreteniment.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
965
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR