e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

10 de Juliol de 2015

Je suis Srebrenica

 

La matança de Srebrenica compleix 20 anys. És impossible dir que ho celebrem, encara que sigui el verb usat pels comunicadors de referència al país. Salvatjades com aquella poden recordar-se i fins i tot commemorar-se, però celebrar-se... En realitat, és un problema de pobresa de llenguatge, però que deixa amb el cul a l’aire com funcionem realment (no com ens pensem que funcionem) des d'un punt de vist moral.

No obstant, és el mínim que podem esperar després d’aquella immensa hipocresia que va ser la guerra de Bòsnia. Que encara ho “celebrem”, segurament perquè ens fa sentir bé i ens neteja la consciència. Perquè la hipocresia no va ser dels que es mataven entre ells o mataven els altres, que ho tenien claríssim, sinó de tots aquells que, al món occidental, s’omplien la boca de boniques paraules (llibertat, democràcia, tolerància...), però que només estaven disposats a defensar-les, per la força si calia, si hi havia petroli pel mig. Sí, el gran drama de Bòsnia va ser que el seu principal producte d’exportació fossin els melons.

Només un mal acord de pau, signat a Dayton a instàncies dels Estats Units, va posar fi a la guerra a l’antiga Iugoslàvia, sense resoldre cap dels problemes de fons. Tan sols la presència militar internacional ha impedit durant molt temps que les hostilitats es reprenguessin. I el problema principal no és que l'Estat multiètnic creat a Dayton sigui un vaixell encallat a la costa, que no funciona ni pot funcionar, per molt que ens diguin que Bòsnia és un dels principals candidats a ingressar a la Unió Europea (que, per cert, no sé si saben on es posen). De fet, sovint penso que Bòsnia és quelcom que mai no ha existit, fora del mite que vam crear els qui fa vint anys ens en solidaritzàvem. De fet, només ens faltava un “Je suis Srebrenica”.

No, no és això. Són les ferides sense tancar. I la falta d’autèntica bona voluntat. Com en tantes altres experiències traumàtiques de la història, potser cal que no quedi viu ningú dels seus contemporanis perquè hi hagi alguna possibilitat de mirar només endavant. Inclosos els que encara se’ns regiren els budells quan tornem a veure per televisió les imatges de la neteja ètnica, del setge de Sarajevo, de l'avinguda dels franctiradors, de Srebrenica, de les fosses...

I Srebrenica ens els regira especialment. I no perquè fos la principal matança en termes numèrics, sinó per la maldat desplegada. Sovint posem com a exemple d’aquesta maldat el que passava al bulevar Mese Selimovica de Sarajevo, que els mitjans de comunicació, de forma sensacionalista però amb absoluta precisió, van rebatejar com Avinguda dels Franctiradors. Però faríem bé de no oblidar com va anar a Srebrenica, on els carnissers s’hi van presentar disfressats de cascos blaus, després d’arrabassar uniformes, i diuen que fins i tot les armes, a les tropes holandeses sota bandera de l’ONU que protegien, és un dir, la ciutat.

Del sarcasme de tot plegat en són testimoni els vídeos que enregistraven, orgullosos de la “feina ben feta”, els milicians a les ordres de Ratko Mladic. Però no en saben una de bona? Saben qui va ser l’únic dirigent del món occidental que va cantar la canya obertament davant de tot allò, tant de la matança com de l’absurd que els cascos blaus no poguessin disparar ni en defensa pròpia? Doncs va ser Jordi Pujol. I puc dir-ho perquè llavors treballava de periodista i el “canutazo” que va sortir aquella nit al Telediario va ser cosa meva.

Va ser una tarda de dissabte, a un poble proper a Tarragona (crec recordar que el Catllar), en una d’aquelles visites pastorals de cap de setmana que, si els mitjans nacionals seguien, era perquè tothom estava pendent de quan CiU deixaria caure l’últim govern de Felipe González i qualsevol paraula que sortís de la boca de Pujol tenia interès. El president va demanar ell parlar i va soltar-se de debò: quan "tocava", no era infreqüent que et donés el titular fet. Visiblement empipat, va etzibar, entre altres, una frase que mai se m’oblidarà: “Si les escopetes no han de servir per a res, si fins i tot se les han de deixar prendre, que les guardin per fer bonic a les desfilades”. Va costar quadrar un tall que no inclogués els exabruptes, no aptes en horari protegit, que ornamentaven l’al·legat.

Aquest Jordi Pujol és el mateix Jordi Pujol que ara arrossega misèries pels tribunals i les comissions parlamentàries. Però en aquell moment va ser l’única veu que, al món occidental, va dir les coses pel seu nom. Com ens hem de veure...

Vint anys després, s’ha fet bastant per tancar les ferides. L’excavació de les fosses comunes de Srebrenica és una d’elles. No saben el bé que fa als supervivents que els morts no hagin de descansar a una cuneta. També és important haver honorat els centenars de dones que van fugir de la ciutat i que, quan van arribar a una zona segura, el primer que van fer va ser buscar un arbre i una corda i penjar-se (1).

Però encara no s’ha fet justícia. Ratko Mladic, detingut el 2011, continua esperant judici. Altres dels culpables principals han mort sense ser castigats: mal que mal, alguns van morir a la presó (provisional i amb totes les comoditats, que les cel·les del tribunal de la Haia tenen poc a envejar a un bon hotel). De la major part dels culpables d’infanteria, mai més no se n’ha sabut res. Sèrbia, que tenia a les seves mans més que ningú facilitar que es fes justícia, només ha actuat quan li ha interessat quedar bé amb la comunitat internacional. És que fins i tot la mala consciència occidental és ridícula: per proposar indemnitzacions irrisòries, i encara en casos aïllats, no calia que Holanda es fiqués en aquest pedregar. Que el penediment potser no combina gaire bé amb la garreperia.

Dues dècades després de tot allò, Bòsnia continua sent un problema que fa nosa. Però en la mesura que no hi ha morts als telenotícies, ha passat a ser només una molèstia. Incòmoda, però de molt baixa intensitat. Qui sap si un país de passat recent tan trist, trobarà una oportunitat a la història. De moment, té mala peça al teler. Amb un atur que deixa el d’aquí en nivells de plena ocupació, una economia en decadència i una corrupció enquistada, la incorporació a la Unió Europea és un ferro roent al qual s’agafen uns bosnians cada cop més desesperats i indignats.

No sé fins a quin punt serveix per alguna cosa que Bòsnia es compri l’aprovació internacional regalant partides d’armament i munició, dels molts excedents que van quedar de la guerra, per lluitar contra l’islamisme radical i altres invents del rap. Ara, que sent Alemanya la més interessada en la incorporació europea de Bòsnia (sí, sí, l’Alemanya guardiana de l’ortodòxia econòmica i dels deutes pagats) pot passar qualsevol cosa. Encara que no sigui per a bé.



(1) Si el relat els sembla cruel i no els deixarà dormir tranquils aquesta nit, no continuïn llegint. Però les coses van ser així.

 

 

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1381
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR