12 de Maig de 2014

El que diré ara és molt antipàtic, però feia temps que es veia a venir una desgràcia com la de Lleó. La gent està molt cremada i els casos desesperats s'han de calcular per centenars de milers. Això, amb independència que el cas d'avui respongui o no a la desesperació, que no ho sembla.

S'ajunten moltes coses. Per exemple, decisions que molta gent no sap entendre i la percepció d'una situació de privilegi polític i financer, no sense base, mentre les persones se senten abandonades a la seva sort.

No fa gaire que comentàvem amb uns amics que la gent més desesperada s'acabaria agafant la justícia per la pròpia mà en comptes de tirar-se pel balcó.

Però també influeix, i molt, la banalització de la crispació per part de determinats polítics. Tant els que inflen situacions esperables quan un se sotmet voluntàriament a l’exposició pública (per fer-se la víctima i pintar pel·lícules de por), com els que equiparen el dret a queixar-se amb un acte de terrorisme.

Per no parlar dels que atien contra la "casta" per tapar les vergonyes de les oligarquies que manen de debò.I no és que la partitocràcia no sigui criticable, és que no totes les crítiques són desinteressades.

A Lleó hem vist agitar-se tots aquests fantasmes. I no faltarà qui respiri, alleujat, perquè ha estat una mera qüestió de fetge.