24 de Novembre de 2014

En els dies posteriors al 9-N hi ha hagut força rebombori dialèctic sobre els quatre milions de catalans que no van anar a votar. O a participar, parlem amb propietat. De què o de qui són? Doncs no ho sé, però segur que no d’Alicia Sánchez-Camacho, tot i el molt que els invoca. El PP, a les últimes eleccions al Parlament, amb més del doble de participació, va treure 470.000 vots...

I recordem que d’acord amb la teoria de la presidenta del PP de Catalunya, Mariano Rajoy és un president que no està legimitat i que ha de dimitir d’immediat: el van votar 10,8 milions de 47 milions d’espanyols... A qui diu que representen, si la immensa majoria no els vol?

Un cop dit això, però, cal plantejar algunes qüestions que potser seran antipàtiques per als independentistes, però que corresponen a la més elemental anàlisi de dades. Som-hi?

En primer lloc, el risc que l’independentisme hagi tocat sostre és objectivable. Sobretot perquè les circumstàncies especials que van envoltar el 9-N no crec que fessin quedar-se a casa gaires independentistes, més aviat tot el contrari.

En segon lloc, l’abast de l’unionisme és una incògnita. Penso que si el “NO” no es va mobilitzar no va ser perquè el 9-N fos una festa independentista (això potser valia per a uns milers d’unionistes molt militants) sinó per la percepció que no es decidia realment res. Què pot passar si un dia es decideix realment?

I finalment, en tercer lloc, el “forat” que queda és prou ampli com perquè pugui passar qualsevol cosa.

Crec que no hauríem d’ignorar el mirall d’Escòcia. Tot i que l’independentisme sortia des de darrera, es va arribar al dia abans amb un empat virtual. Però la mobilització dels unionistes el dia decisiu, amb una participació extraordinària, va decantar definitivament el resultat.

I voldria afegir que totes les enquestes indiquen que més del 90% dels catalans, inclosa fins i tot la immensa majoria dels contraris a la independència, acceptarien un resultat que en fos favorable. Però d’aquí a esperar que hi haurà una xifra de catalans, estimable en no menys de dos milions, que “deixarien fer” tot abstenint-se... Doncs em sembla que és molt esperar. És més, seria molt pobre i molt trist, per més que vàlid des d’un punt de vista estrictament democràtic.

I ho diu un independentista que no necessita especials majories qualificades. Des de quan un 49% val més que un 51%? I ara necessitem mínims de participació desprès d’anys i anys de garlar molt sobre l’abstenció sense fer-hi res? Però que pensa que un resultat ampli, i amb una gran participació, seria clar i inqüestionable. Certes coses, com més incontestables, millor.

No dic tot això per menjar la moral ni aixafar la guitarra a ningú. I mira que alguns unionistes que em segueixen al Facebook rebentaven d’alegria quan vaig fer-hi alguns números com aquests. Simplement em sembla que els independentistes hem de ser realistes i admetre que ens queda molta feina. Difícil posar números en aquesta conclusió, però ja que hi som...: un milió més de vots a la independència no li aniria gens malament. Pel cap baix. El 9-N va ser una jornada preciosa, amb estampes inimaginables fa quatre dies, però els números han de sortir.

Deixin-me dir, per tant, que el gran mèrit del 9-N no és el resultat, sinó el que va significar. És a dir, un acte de desobediència de 2,3 milions de persones (els que no van votar Sí-Sí també van desobeir, no?), sense que passés res. Entre altres motius, per l’absoluta falta d’autoritat de l’Estat, que va ser incapaç de portar a la pràctica cap de les amenaces que venia prodigant des de feia mesos. De fet, feina rai li ha costat al sistema tirar endavant la querella contra el president Mas...

No sé si és en la variant de fascinació perversa, que podria ser, però resulta fascinant veure com l’autoritat d’un Estat es desmorona davant dels nostres ulls. Sobretot perquè molts això no ho hem vist mai, o tan a prop. Els signes de desintegració no poden ser més visibles i les anades i tornades de la fiscalia ho han exemplificat a la perfecció. Els fiscals catalans han obeït al final. I tant que han obeït. No es pensaven jugar pas la carrera, no. El que rebutjaven era que els passessin la patata calenta que ni el fiscal general ni el govern volien aguantar. Que, en comptes de donar-los ordres, els encolomessin l’encàrrec de tirar la pedrada. Ja veuen, fins i tot els que volen sang, metafòricament parlant, no tenen esma...

Sí, el 9-N ha deixat amb les vergonyes a l’aire un Estat ja molt tocat. Aquest Estat encara té capacitat per incordiar molt. Fins i tot per fer mal. De moment, continuen engegant-se trets al peu i amb la fàbrica d’independentistes radicada a Madrid treballant en tres torns. Inclosa aquella fiscal capaç d’amollar “en català, bon dia i bona tarda”: encara no s’han adonat del devastadors que són alguns petits detalls (1)... I que els duri! I no és que facin palès que amenaçar amb un micròfon enganxat amb cinta adhesiva no és seriós, sinó que no hi ha estructura prou gran i prou forta que no pugui trontollar quan té una pedra a la sabata.



(1) El cas del "petit Nicolás" segurament no és altra cosa que picaresca adobada amb deliris de grandesa, però molt il·lustratiu de la situació a la qual ha arribat la descomposició. Qualsevol es veu amb cor de muntar-se una pel·lícula de James Bond i si l’acudit pot colar com a versemblant és perquè amb un govern que mata mosques a canonades, o que qualsevol dia prohibirà al BOE els terratrèmols, qualsevol cosa és possible.