e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

23 de Desembre de 2014

Fins on ens pot portar la desesperació causada per la crisi? L’altre dia, algú va perdre la xaveta i va muntar un “atemptat kamikaze” contra la seu central del PP. Injustificable, per descomptat, amb independència que pugui ser més cosa de psiquiàtric que de presó. Caldria forçar molt el terme “terrorisme” per encabir-hi aquesta acció (la caverna més rància ja ho intenta, ja; si no fos el PP els importaria menys). Però això no treu que sigui un símptoma molt preocupant.


Quan va ser assassinada la presidenta de la Diputació de Lleó ja vam dir que qualsevol dia la desesperació se'ns escaparia de les mans. Llavors, no pocs van respirar alleujats, perquè havia estat una revenja personal. Cosa de males persones, no de persones desesperades. Quina sort...

Però de què ens estranyem en realitat? Potser del fet que coses així no hagin passat abans? Igual és que no hem arribat al punt que no tenim absolutament res a perdre. Però un dia d'aquests algú a qui van a desnonar no es resignarà i marxarà capcot. Tampoc es tirarà pel balcó, com ja ha passat algunes vegades. No, rebrà la policia a trets. I igual no serà un fet aïllat, que seria quelcom que ens permetria autoconsolar-nos.

Recentment vaig estar en una conversa amb altres persones sobre aquestes qüestions. S’ho poden imaginar. Com és que encara no hi hagut un esclat social o una revolució, o molts més casos com el del principi? Evidentment, les xarxes familiars han encaixat una part important dels efectes de la crisi. També l’economia submergida, tot i que és poc simpàtic al·ludir-ne. Servidor manté una tesi també antipàtica: o els anys de teòrica bonança ens van estovar sense volta enrera, o potser és que encara pensem que tenim alguna cosa a perdre.

Hi ha moltes exemples històrics que demostren que la gent més temible és la que no té absolutament res a perdre. Però també podríem formular la idea a la inversa: la gent més poruga és la que té quelcom a perdre. Si no els fa res llegir una mica d’història bèl·lica, m’agradaria posar-los l’exemple de la batalla d’Agincourt (1415), quan uns pocs milers d’anglesos armats amb arcs i fletxes van posar en desbandada la cavalleria francesa, tinguda per la millor de l’època, provista d’armadures i armes pesants i que com a mínim els quadriplicava en nombre.

Sempre ha estat molt temptador atribuir el valor o l’eficàcia d’aquells anglesos a una mena de rauxa per la seva baixa extracció social i el fet que no hi tenien res a perdre. Però l’avantatge que representaven els seus arcs, d’un novedós disseny extrallarg, obligava a una preparació que durava anys. Al final els arquers eren autèntics professionals i el perfil de gent morta de gana, i per això mateix temible, queda bastant desdibuixat. Del que no hi ha cap dubte és del fet que els francesos que atacaven a cavall sí que tenien molt a perdre. Eren tots de casa bona, nobles amb molts privilegis i riqueses. Acceptaven, és clar, el risc de la guerra, perquè els entrava en el sou per així dir-ho i era la torna de la seva posició i del seu benestar. Però quan les primeres descàrregues de fletxes angleses van implicar un percentatge de baixes superior al que estaven acostumats, i en concret al que estaven disposats a acceptar, van girar cua i van fugir.

Suposo que per això hi ha lemes com aquell que resa que la por ha de canviar de bàndol. I no és que comparteixi eslogans amb un punt amenaçador, sinó que considero que retrata prou eficaçment la naturalesa de la desesperació. No oblidin que hi ha qui passeja pel carrer tan tranquil, fumant-se un bon havà o fent el vermut als bars més elegants, en comptes de ser a la presó. Tanta tranquil·litat no la dóna saber que el càstig penal serà, si arriba, merament simbòlic. La dóna pensar que la resta de vianants no els aguantarà ni la mirada.

Tornant a la xerrada que els he començat a explicar abans, la cosa va tenir una derivada curiosa. Va sortir a la conversa una pel·lícula nord-americana de 2013, “The Purge”, aquí titulada “La noche de las bestias”. És una mena de fantasia futurista que posa el dit dins de la nafra i furga i furga durant els 85 minuts del metratge. Els Estats Units han aconseguit la pau social, sense atur ni delinqüència i una economia a tota màquina, perquè una nit l’any, durant 12 hores, tota forma de llei i autoritat queda abolida. S’hi val tot, qualsevol mena de crim, si és de sang millor. No és tant un procés de selecció natural per la via bèstia, com una forma d’obrar una catarsi (o de dissipar unes energies) que fa que els altres 364 dies i mig la gent visqui idíl·licament.

No sé si per la naturalesa bondadosa que ens atribuïa Rousseau, o perquè quedaria poc políticament correcte, a la conversa tothom rebutjava idees tan perverses com les que exposa aquesta pel·lícula. Més que això, que la situació que planteja el guió no podria passar mai. Però un servidor discrepava: no és que no pogués passar, és que ja havia passat. Què pensen que va ser, si no, la victòria electoral dels nazis a l’Alemanya dels anys 30? I la forma en com milions de persones, teòricament civilitzades i fins i tot cultes, van mirar cap a una altra banda a canvi de tornar a tenir feina i la panxa plena?

Què hi ha diferències, em diuen? És clar, els alemanys dels anys 30 van deixar fer perquè no anava amb ells, o això creien. Els americans de la pel·lícula no es rebel·len ni per instint de supervivència, sinó que accepten que un dia els pugui tocar la loteria, a títol de preu “raonable” pel que reben a canvi. Però s’aïllen del que passa igualment: en el seu cas, fortificant-se a casa els que s’ho poden permetre i esperant tothom que es torni a fer de dia. La diferència és tècnica, no autènticament moral.

Això no treu que quan la fúria destructiva de Hitler es va girar contra el mateix poble alemany, els laments no fossin sorollosos. Igual que a la pel·lícula, que quan algun dels protagonistes hi deixa la pell en veure’s involucrat a pesar seu en l’escabetxina, la família no maleeix la mala sort, sinó el mateix sistema que fins llavors tan bé anava. Maleïda purga! Com a Alemanya, que acabada la guerra resulta que no hi ha havia hagut nazis, a banda de quatre gats. I això que el que havia passat no hauria estat possible sense la cooperació activa de centenars de milers de persones, sinó milions, i de la indiferència de molts milions més.

De fet, quan senties a la pel·lícula que algú deia “si vivíem la mar de bé i això no anava amb nosaltres”, era com si tinguessis assegut a la butaca del costat Martin Niemöller, l'alemany autor d'aquella sentència tan cèlebre sobre la falta de resistència a les tiranies quan encara s’hi és a temps (i es prefereix mirar cap a un altre costat): quan van venir a buscar els comunistes, jo vaig callar perquè no era comunista; quan van venir a buscar els jueus..., etcètera, etcètera.

Consti que quan parles d’aquests assumptes sempre sorgeix una reflexió al voltant de la por. És clar, abocades a certes situacions, moltes persones, potser la majoria, només pensen a sobreviure. Al preu que sigui. Però la moral té un vessant numèric. Si a Alemanya hi hagués hagut 50 milions d’alemanys, 40 milions, 30 milions, 20 milions, 10 milions o 5 milions o fins i tot menys, que s’haguessin quadrat, que s’haguessin negat a mirar cap a un altre costat..., no hi hauria hagut prou Gestapo per aturar-ho. Com deia l’escriptor Leon Uris en una de les seves novel·les sobre aquella etapa, va haver-hi alemanys que es van plantar, però el problema va ser que no se n’havien plantat prous.

Però tornem al fil de la qüestió, que en el fons va de pactes amb el diable, i anem acabant. Com que temes tan antipàtics ens posen de mal humor, preferim obviar que les circumstàncies s’assemblen cada cop més a les dels anys 30 i, en comptes d’això, ens refugiem en una pretesa lliçó històrica o en la idea que avui tenim una consciència que impediria certes coses. Permetin-me dir que fiar les nostres actituds a les lliçons de la història és particularment ingenu: en aquestes matèries, els errors es repeteixen, i contínuament. Però sobretot que les opcions que poden fer-se en un moment dificilíssim no tenen a veure amb la bondat, sinó amb el grau de desesperació.

Ves si al final, en comptes d’un esclat social, no acabem amb alguna mena d’entesa amb el sistema, o alguna de les seves variants populistes o exaltades, que ens permeti treure el cap de sota l’aigua. Potser no hi hem arribat, perquè la desesperació encara no és la suficient. En la redita conversa, vaig acabar comentant que tal vegada hem tingut la sort (que ja són nassos que sigui sort) que hi hagi gent buscant menjar als contenidors, però que encara no hi ha hagut baralles a cops d’estaca, o ganivet en mà, per les restes d’aliments trobats entre les deixalles. Si més no, generalitzades. Sé que és duríssim el que dic i no es creguin que recollís petons i abraçades per dir-ho.

Tanmateix, temps al temps si la situació no agafa un altre camí. Però les dreceres, com els pactes amb el diable, acostumen a acabar malament, encara que a breu termini sembli que tot s’arregla. El problema és que el costellam del vaixell està tan podrit que qualsevol cosa ens sembla bona com a salvavides. I el problema no és tant que el salvavides sigui bo o dolent, que potser és bo i tot. És que venim d’on venim i és molt difícil convèncer ningú que allò tingui alguna virtut i que els invents millor fer-los a casa i amb gasosa. Fins i tot es pot entendre, encara que no es comparteixi, l’entusiasme que desperten alguns d’aquests invents, l’únic mèrit objectivable dels quals és el fet de ser nous, més enllà de quatre tòpics (molt ben dits, això sí) i del benefici del dubte. Que no ens haguem de lamentar de la solució, a més de fer-ho del problema, que a mi no em consola que els que més es queixaran seran els que més enlluernats estan ara.

 

 

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1445
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR