e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

25 de Maig de 2016

Només per posar-los en antecedents: servidor va néixer a Tortosa, però no podrà votar en la consulta d’aquest proper 28 de maig sobre la continuïtat del famós monument al mig de l’Ebre, perquè fa moooolts anys que no hi està empadronat. I vist algun dels arguments en dansa, m’imagino que no faltarà qui em negui fins i tot el dret a opinar: hi ha una línia molt fina entre mantenir que ningú de fora de Tortosa pot piular, perquè “el monument és dels tortosins”, i acabar decidint qui és tortosí, i qui no.

Però servidor fa anys que no escriu i opina pensant en si fa amics. És més, fins i tot quan les opinions no serveixen per a res, serveixen si més no per a una cosa: per tal que el silenci d’un, no pugui ser usat implícitament i comptabilitzat en el ramat de torn. A partir d’aquí, la vergonya que s’hagi de passar que la passi a qui li toqui. Que el ciri s’ha de saber aguantar amb dignitat.

I parlo de vergonya i dignitat perquè els tortosins tenen aquest dissabte una oportunitat de deixar enrera l’estereotip de ciutat cavernícola, fins i tot d’abandonar un greuge permanent que, per més objectives que siguin les seves raons, ha acabat sent excusa per a tot. Contra un victimisme estèril que ha fet més mal que l’abandonament, hi ha una ocasió d’or per canviar un orgull neci, capaç d’expressar autoestima col·lectiva en la defensa dels correbous o en la reivindicació de funestos personatges històrics, com el cafre del general Cabrera (1). Lamentablement, molt em temo que serà una oportunitat malaguanyada.

No em treu la son el possible resultat, malgrat tot. Entre altres raons perquè no és que sigui una consulta covarda (s’imaginen una situació semblant a l’Alemanya posterior al nazisme, oi que no?), sinó una consulta-trampa que acabarà en paper mullat. Què decidiran realment els tortosins si resulta que, en contra de l’argument tan repetit, el monument no és seu? Ni que votin per la seva retirada, a qui demanaran permís, si els que van pagar la toia fa cinquanta anys, i tota la resta d'administracions de fet, es faran els bojos per estalviar-se problemes i, sobretot, la calerada que costaria la broma? Nostre? Au va... Mi no saber, mi no comprender, com fan alguns “guiris” quan intenten enraonar amb els indígenes del poble on estiuegen.

Evidentment no ajuda gaire, en aquest sentit, que l’alternativa més barata sigui deixar les coses com estan, amb algun retoc cosmètic per salvar les aparences, com ja es va fer fa una trentena d’anys, aprofitant la reparació dels danys causats per una ventada. Però serveixi d’exemple del que dèiem el fet que, llavors, la factura la va acabar pagant, i de mala gana, el ministeri de Defensa. Encara ningú no sap perquè, si no és perquè tal ministeri es dedica a això de les guerres i les batalles.

I mirin, està clar que sempre hi ha urgències més prioritàries, però és que en els 40 anys que portem de presumpta democràcia hi ha hagut com a mínim tres èpoques llargues d’autèntiques vaques grasses que ho haurien facilitat. Si s’hagués volgut, és clar, que si estem com estem no és per haver volgut, no... En definitiva, en l’eventualitat que els partidaris de desmantellar el monument guanyin la consulta, no caldrà molta complicitat institucional, com deia fa uns dies l’alcalde, sinó un autèntic miracle de Lourdes.

Per descomptat, tothom té dret a defensar la postura que vulgui, faltaria més. Enganyar el personal ja és una altra cosa. I ja no és perquè alguns arguments cauen en el més absolut dels ridículs. De fet, podria dir que provoquen hilaritat, perquè per riure ja ho són, però ni això. En fi..., que l’artefacte aquell és un atractiu turístic de primera per a Tortosa i que fins i tot és el segon monument més fotografiat de Catalunya... Deu ser que no visc a Tortosa i que, quan hi vaig, no coincideixo amb els milers de japonesos que després de la Sagrada Família corren com a possessos, autopista avall, cap a la vora de l’Ebre... Quina casualitat, casumdena! I ja m’ho diuen els amics, que no li sé trobar la gràcia a cap acudit (2).

No, no, aquí el gran engany és la cantarella segons la qual el monument honora tots els morts a la batalla de l’Ebre. És a dir, també als morts del bàndol republicà. La falsedat de l’al·legat és molt fàcil de posar en evidència. És tan senzill com que un monument està dedicat a allò que van voler dedicar-lo els que el van erigir (3). Com que la controvèrsia ha fet córrer per les xarxes els discursos que es van fer el dia de la inauguració, reproduïts als mitjans de comunicació i fins i tot editats en un disc, busquin el del governador civil de l’època, que es va encarregar de fer la dedicatòria. Si els queda algun dubte, el problema de vostès serà d’una altra naturalesa, no de falta d’informació.

Però és més, haver treballat com a periodista a la Tortosa dels anys 80 (era molt jove) em permet afirmar que la idea lluminosa del monument a la reconciliació i la concòrdia va ser un invent d’aquell moment. Una argumentació que mai no s’havia escoltat a la ciutat i que va ser improvisada quan aquella ventada va posar en qüestió el monument per primera vegada. Només pot dir-se que aquell engany del rap creat sobre la marxa va resultar ser extremadament eficaç.

A base de repetir-lo se l’ha acabat creient una majoria de tortosins que, si aquest dissabte no es queden a casa, decantaran la votació en pro de la continuïtat del monument. És la mateixa “majoria silenciosa” que pensa que l’andròmina és seva i de ningú més. I la mateixa que se sent agredida i estigmatitzada pels comentaris crítics que plouen de tot arreu, però menys preocupada perquè les crítiques puguin estar fonamentades. Com passa també amb els correbous, a algunes persones els molesta més que les coses se sàpiguen, que no que passin. No sé si els  sectors contraris al monument franquista, mobilitzadíssims però minoritaris, seran capaços de vèncer aquesta inèrcia.



(1) Aquests plantejaments, que no poden ser més perniciosos, arriben a contaminar de vegades lluites tan decents i necessàries com la defensa de l’Ebre. De vegades, sembla que, per a alguns, no tenir enemics sigui massa cansat.


(2) L’altre acudit de traca és sostenir que l’àliga que corona el monòlit petit del monument, no és un símbol imperial o franquista, sinó una mena d’homenatge a la fauna local.


(3) Un debat que no pot obviar-se és si un monument com aquest no pot ser “indultat” per les lliçons històriques que aporta. Però crec que no poden ignorar-se dues premises bàsiques. La primera: si l’andròmina ha d’ensenyar història, la lliçó no pot fonamentar-se en una mentida. La segona: quan un monument és tan enaltidor de quelcom reprovable com una dictadura, com és el cas, la necessària contextualització, que no reconversió, potser ha de fer-se en un museu, no en un lloc on se’n fa una exhibició a l’engròs. En el cas que ens ocupa, les grans dimensions i un espai tan visible no van ser decidits precisament per escampar als quatre vents la bondat universal, no, sinó per burxar en les ferides.

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1201
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR