13 de Juny de 2016

És francament cansat. I trist, tristíssim, haver d’insistir en el mateix cada vegada que hi ha una matança als Estats Units: avui és Orlando, però abans van ser San Bernardino, Aurora, Columbine o Newtown: n’hi ha tantes que la major part les hem oblidades, tot i el molt que ens van commoure en el seu moment. I és agotador, molt agotador, pensar que si no s’hi posa solució és perquè no es vol, no perquè no n’hi hagi.

Hi ha qui ho resumeix en una qüestió de bondat. Pel que entenc d’aquesta idea, es tractaria de replantejar-ho tot des de la base perquè la bondat innata de l’ésser humà tingués l’oportunitat d’aflorar. I hi estic d’acord. De fet, és impossible no estar-hi d’acord. Només em permeto afegir que mentre arriben els fruits de tan nobles propòsits, es pot fer política. Política de la bona, prohibint, per exemple, la venda lliure d’armes.

És evident que sempre hi hauria algun boig, algun terrorista, algú que passava per allí i va decidir estrenar “a lo grande” un fusell d’assalt, que se’n sortiria. Però ho tindrien bastant més complicat si no poguessin comprar una pistola o un trabuc com qui compra una hamburguesa a un “fast-food”. Aquí vam explicar com funcionen tot sovint aquestes coses.

Lamentablement, ningú està per la feina als Estats Units. O pràcticament ningú. Massa campanyes electorals pagades pel lobby de les armes. I el pitjor, massa aprovació popular a la idea de bomber que és més segur en general que tothom vagi armat.

No s’hi ha posat ningú, ni tan sols presidents com Obama que no es juguen la reelecció, i es podrien dedicar, com resa una dita de la política nord-americana, a passar la història. Tampoc s’hi ha posat mai cap candidat nou i els actuals no inspiren cap confiança en aquest sentit. Bé, fem un matís necessari: de Hillary Clinton no se’n pot esperar gaire; de Donald Trump, no se’n pot esperar res en absolut. Si més no, Clinton no ha aprofitat la matança d’Orlando per fer campanya. Ara, la cosa no va ni anirà més enllà. Els miracles, a Lourdes.

Imaginin-se el que deu ser la cosa quan, pagui qui pagui les campanyes, hi ha dues terceres parts de la ciutadania que no votarien ningú que plantegés retirar-los la pistola que guarden a la tauleta de nit. És la mateixa gent que no considera una paradoxa brutal que el seu país sigui un dels més insegurs del món (30.000 morts anuals per arma de foc) quan se suposa que tothom pot anar armat per garantir-se la seva pròpia seguretat.

En realitat potser ho consideren propaganda de l’enemic. De l’enemic abans comunista, ara islamista, demà ves a saber. Part del problema, i no poc important, és que hi hagi elements (dir-ne persones seria un oxímoron) que no sapiguen viure sense enemics. O que necessitin que la gent es mati entre ella regularment, si és a l’engròs millor, per continuar repartint dividend.

La resta del món no hi tenim ni veu ni vot, però no sé si estem exempts de certa responsabilitat moral. Podem fer poc, és veritat, però ja ho fem? A banda de fer comentaris de condol a les xarxes socials i d’afegir filtres de tota mena a les nostres fotos de perfil, ja fem el simple gest de no entrar a alguna hamburgueseria americana franquiciada a casa nostra? I no és que defensem boicots comercials de cap mena. És simplement que si no som capaços de fer quelcom tan senzill, com podrem decidir que no votarem cap partit que no proposi trencar relacions econòmiques, o diplomàtiques si cal, amb Estats Units mentre no revoqui el dret de portar armes?

Que als Estats Units això no els faria ni una senyal a la pintura? Depén de l’abast que tingués la cosa. Que no s’hagi provat mai no treu que els Estats Units no funcionin de forma pràctica: si algun dia arriben a la conclusió que suprimir la venda lliure d’armes és més bon negoci que mantenir-la, el tema duraria exactament cinc minuts.