07 de Gener de 2015

Em temo que han guanyat

Fa un temps que vaig llegir que avui Jesucrist no superaria un procés de beatificació de la pròpia església catòlica. Era l'època més integrista d'aquell polonès de nom canònic Joan Pau II. Després del que ha passat aquest 7 de gener a París, em convenço que Mahoma, si ho hagués sabut, no s'hauria aturat a Medina quan va fugir de La Meca, víctima, quines casualitats històriques, de la intolerància. Encara correria ara i fins i tot alguns ateus correríem amb ell.

No cal que els digui que els criminals que s’han emparat en el nom d’Al·là per matar una dotzena de persones, no buscaven exactament matar aquestes o unes altres víctimes. Era una simple qüestió d’atemorir-nos, de fer-nos pagar un preu per coses que considerem fonamentals en el nostre estil de vida, i que ens faci plantejar-nos si val la pena.

I escoltin, jo no nego que les caricatures de Mahoma poguessin ser insultants per a alguns fidels de l’Islam, sobretot d’aquells que s’ho agafen tot molt a pit. La qüestió és una altra. És que a alguns llocs del món occidental, des de finals del segle XVIII, vam decidir que era més important poder expressar-nos en llibertat, fins i tot en el cas que fóssim inoportuns. Se’n recorden de Voltaire, que casualment era francès? “Odio el que dius, però donaria la meva vida pel teu dret a dir-ho”. Evidentment, no cal que es mori ningú, ni que el matin, per refermar un principi tan essencial, però ja ens entenem.

És més, tenim una llarguíssima tradició, que arrenca a l’època romana, quan es va inventar la sàtira política tal com la coneixem avui, que consagra l’humor com una forma saníssima d’encarar les coses. Una societat capaç de riure-se’n de tot és una societat madura. Però també una societat pràctica i flexible. I sobretot capaç de corregir els seus errors i de ser cada cop millor, bàsicament per entendre que la crítica és un valor que no té preu. Perquè creuen que totes les dictadures, sense excepció, silencien la crítica? Perquè les tiranies es pensen que la gent no sap el que vol i que, per tant, no se li pot permetre tenir criteri propi?

Però em temo molt que els terroristes, que això són, d’avui a París han guanyat. I saben perquè ho dic? Perquè la notícia m’ha agafat al centre de Barcelona i envoltat, circumstancialment, de gent molt jove, a la qual els trec més de 30 anys. I saben què? Que un comentari escoltat m’ha deixat absolutament glaçat. Ells s’ho han buscat. Si van publicar aquestes caricatures, ja sabien el que arriscaven. Ni mitja paraula sobre els valors democràtics concernits en aquest succès criminal. Ni la més mínima empatia per unes víctimes assassinades, amb independència del motiu que pogués inspirar, que no justificar, el crim.

I no és que ningú aplaudís l'animalada. És que ningú la va rebatre. I no és que rebatre les animalades sigui obligatori, però sí la pedra de toc de la qüestió. I això que la colla en qüestió, per la forma de vestir, de parlar i de comportar-se a la via pública, estava encantada de viure en una societat lliure.

Pensin, a més, que són joves que, per fortuna seva, no han conegut altra cosa que una vida en democràcia. No com els que voregem la cinquantena, que per poc, però encara, ens van fer cantar el “Cara el Sol” a l’escola i entrar a classe marcant el pas i amb la bandera amb l’aligot. En el meu cas, a les monges de la Consolació de Tortosa, on vaig anar un parell d’anys a la llar d’infants i vaig aprendre en carn viva i de veritat el que era l’adoctrinament d’un règim autoritari.

Però l’important no són les batalletes dels que no vam arribar a córrer davant dels grisos, però sí que tenim la major part del cabell blanc i vam tastar, ni que fos per aproximació, el que és una dictadura. L’essencial és comprovar com diverses generacions educades en una presumpta democràcia ignoren i menystenen valors democràtics que no poden ser més fonamentals. I el problema, gravíssim, no és que a Alemanya, precisament a Alemanya, rebroti el racisme, sinó que les coses que hem fet mal fetes, molt mal fetes, puguin dur-nos a l’hort de la intolerància. És igual que sigui amb la cooperació necessària, o amb el combustible, d’uns cafres disposats a liar-la.

Només ens queda desitjar que siguem capaços de respondre d’acord amb els fonaments de l’estil de vida que se suposa que ens caracteritza. Sense treure a passejar la bèstia feixista que va recórrer Europa fa menys d’un segle. I sense deixar-nos entabanar de nou per aquells croats de la llibertat que fa una dècada i mitja van tirar del terrorisme per continuar fent negoci. Sé que no consola, però que el sacrifici dels autèntics màrtirs de la llibertat d’avui no sigui en va.