e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

31 de Gener de 2014

Els sous (indecents) dels esportistes

Arran del darrer article que vaig publicar aquí, relatiu a la delicadíssima situació que passa l’hoquei patins professional a Catalunya, un comentari rebut afirmava que potser havia arribat el moment de limitar els sous dels esportistes. Els dels futbolistes, en primer lloc, però el de tots els professionals de l’esport en general. El topall hauria d’establir-se fins i tot per llei. La mesura, segons aquest criteri, no tindria tant un efecte exemplar i moralitzador, com que serviria per acabar amb molts dels mals i també amb la pèssima gestió de molts clubs que estiren més el braç que la màniga.

Estic d’acord amb la qüestió moral, imprescindible ja no per les quantitats de diners que es mouen en aquest singularíssim mercat, sinó perquè hi ha coses que en la present situació resulten sagnants. Però no siguem hipòcrites. Els dinerals que es paguen i es cobren ens importaven menys, com algunes altres coses, quan la crisi no havia esclatat i ens pensàvem que érem rics. Tampoc siguem doblement hipòcrites estripant-nos les vestimentes quan la indecència la fa un equip rival i fent veure que no passa res quan és cosa de l’equip els colors del qual portem per descomptat al cor.

Però em permetran que afegeixi una cosa d’aquelles que no són simpàtiques i que fa que et diguin de tot, llevat de maco. I és que el problema de veritat no són aquestes muntanyes de diners i la seva immoralitat. Al capdavall, si un col·lectiu privat de persones, més o menys nombrós, vol gastar-se els seus calers així..., com si els volen fotre al mar, m’entenen? El "caché" no és el que val una cosa, sinó el que algú està disposat a pagar per ella. Res podem dir els altres, que tenim els nostres capricis, que ens paguem nosaltres i que no ens els toquin.

El que no hi ha d’haver són favors financers i tributaris als clubs i als esportistes. En particular no poden passar dues coses. La primera és que els fitxatges de desenes de milions d’euros no els poden continuar finançant entitats bancàries nacionalitzades, és a dir, vostè, jo i tots els contribuents. Ni tan sols a títol que pugui ser un bon negoci: Ho és realment? Ja es tornen aquests préstecs, o som com els de les campanyes electorals?

La segona és que Hisenda i la Seguretat Social no poden tolerar l’enorme deute dels clubs per allò que “fumbol es fumbol” i per l’útil que resulta el pa i circ per tenir entretingut el personal. I molt en particular, els esportistes d’elit no poden tenir tractes fiscals de favor. Ni amb amb subterfugis salarials que tributen menys, com els drets d’imatge. Ni amb rebaixes a mesura, com aquell 25% d’IRPF que va aplicar-se durant cinc anys als professionals estrangers residents a l’Estat espanyol: en teoria era per tots, però que la rebaixa fos coneguda com a “llei Beckham” diu bastant de la realitat de la qüestió...

No, servidor no té res en contra dels milionaris. No arribo a l’extrem de dir que en calen molts, perquè gasten molt i mantenen activa l’economia. Però en contra? Res de res. Sempre i quan, és clar, paguin impostos com a milionaris. I no pas com a assalariats mileuristes, o fins i tot menys.

És clar que perquè aquestes coses es produïssin en un entorn coherent, caldria suprimir invents com les Sicav, que permeten les grans fortunes i els grans patrimonis tributar a un 1%. O que el tipus efectiu de l’impost de societats que acaben pagant les grans empreses sigui del 5% de mitjana, en comptes del 30% nominal, gràcies a bonificacions que només estan al seu abast (mentre les pimes paguen un tipus reduït, el 25%, però que també és l’efectiu perquè no tenen forma d’acollir-se, què més voldrien, a aquestes reduccions).

I per descomptat, i a la vista de l’actualitat del cas Neymar, perquè siguin creïbles les bases imponibles sobre les quals es tributarà, calen operacions transparents i no invents del rap. Que una cosa és voler dissimular el cost d’una operació per estalviar crítiques o no ser comparat amb els rivals, i una altra és entrar en una mena de forat negre que, fins i tot si no distreu diners, acaba tenint el freqüent efecte de pagar menys impostos, molts menys, dels que tocarien.

No dubtin tampoc que sense favors financers i tributaris aquest mercat recuperaria, vulguis o no, certa racionalitat. Com es podrien pagar sense aquests favors fitxatges que no hi ha màrqueting, ni miracle de Lourdes de fet, que pugui rendibilitzar? Sense aquests favors, ni, és clar, altres prebendes, com les permutes urbanístiques, la publicitat institucional més o menys camuflada, els drets televisius si són pagats per televisions públiques, o el rescat directe i descarnat per part d’administracions teòricament en fallida.

També tenim, és clar, l’opció de seguir alimentant un monumental castell de cartes, amb la infundada esperança que seguirà eternament sense ensorrar-se. Acceptar que de les nostres butxaques surt una part del sou de Neymar, i de Bale, i de Messi, i de Cristiano Ronaldo..., també és cosa nostra. Fins i tot empassar-nos el fet que molts intents de “transparència” estan teledirigits pels que hi van ser i ja no hi són, o pels que no hi són i volen ser-hi. O pensar que no és així, però primer considerar heroïques certes iniciatives individuals i, acte seguit, considerar-les enemigues de les essències i la paraula santa.

El catàleg d’irracionalitats dóna per tot això i més. Però després no ens queixem si qualsevol dia ens fa llufa un espectacle que és un negoci privat per al que li convé, i un sector públic amparat per l’”interès general”, quan no.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1386
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR