e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

06 de Novembre de 2013

La Renaixença i el Modernisme van deixar a Catalunya un llegat de grans escriptors i artistes plàstics (sobretot arquitectes), que hem reconegut com a tals i elevat als altars nacionals, sense que les ensopegades que la cultura catalana ha patit des de llavors hagin afectat per res ni el reconeixement, ni l’homenatge ni la gratitud. El Romanticisme va significar una sacsejada importantíssima a països com Alemanya, Itàlia i Catalunya. L’eco encara és perceptible 150 anys després i no resulta estrany que aquells artistes siguin avui en un pedestal.

Podem dir el mateix dels músics? Aquell període va veure també l’aparició d’uns quants compositors de qualitat i altura internacionals, les obres dels quals serien programades regularment als escenaris de qualsevol país normal. Però que tenim pràcticament oblidats. Per alguns això de pràcticament és una forma amable de dir-ho.

De Felip Pedrell, Enric Granados o Isaac Albéniz encara en recordem el nom i els hem dedicat places i carrers. Però que posi la mà al foc qui pugui citar més enllà de dos o tres dels seus títols sense recórrer al Google. O que recordi el darrer cop que en va sentir alguna peça... De la resta, potser ens sonen Enric Morera, Joan Lamote de Grignon, Robert Gerhard i Eduard Toldrà, que no són músics de la Renaixença stricto sensu, pero sí tributaris directes seus. Si estem molt posats en el cas, sabrem de l’existència del gran Jaume Pahissa. Però algú sap qui redimonis devia ser Ramon Carnicer (un brillant compositor belcantista, que navega en aigües molt similars a tot un Rossini)? O Nicolau Guanyabens, que per primer cop a l’escenari d’un teatre d’òpera hi va representar històries genuïnament catalanes, per bé que cantades en italià, segons la moda de l’època?

Ja no demano que sàpiguen qui van ser Domènec Terradelles o Ferran Sor, dos compositors vuicentistes d’òpera, predecessors dels posteriors romàntics. El segon encara ha fet sort i de tant en tant se’n té notícia, si bé més com a guitarrista que com a compositor d’òperes i ballets de volada. Però cal ser un autèntic iniciat per situar en el mapa un músic contemporani de Gerhard com Joan Manén. I estar doctorat en la matèria per saber del compositor i pianista i mestre de pianistes Frank Marshall King, un mataroní de família anglesa a qui podríem considerar, si més no al piano, com el successor d’Enric Granados (que, a més de compositor, va ser un pianista de primeríssima línia).

L’oblit és important i potser té a veure amb algunes actituds de la societat actual cap a la música que etiquetem com a clàssica, i l’òpera en particular. Potser ho fa que, si bé l’òpera va ser l’entreteniment de moda a la Catalunya del segle XIX, sense distinció de classes socials, avui la tinguem conceptuada com un espectacle car i elitista. Com així és en bona part, per desgràcia dels que en considerem aficionats. Però també ho fa que som un país que s’emmiralla amb molta facilitat en les novetats i s’hi identifica, pensant fins i tot que s’adiuen amb la seva forma de ser i funcionar i amb la seva visió del món, per canviar d’idea amb una velocitat encara més pasmosa.

Un antic aforisme anglosaxó resava que els humans posàvem als millors de nosaltres dalt de pedestals per tal de poder fer punteria. Una afirmació exactíssima en el cas dels grans compositors catalans del Modernisme, oblidats, ignorats i bandejats, de vegades fins i tot en vida, i per descomptat un cop morts. En realitat, de tal actitud no se n’han lliurat en algun moment les categories d’artistes que sí tenim reconegudes: les bromes cruels i les maledicències contra Gaudí que sorgien dels noucentistes són prou expressives.

Els nostres músics modernistes composaven música de tota mena, popular i simfònica, de petit i gran format, però el cim de la seva obra eren unes òperes excel·lents. Amb un parell de nassos, el llibret era en molts casos en català. Però també en italià i fins i tot en anglès. En anglès Albéniz en va escriure quatre o cinc de molt notables, la més popular de les quals és “Pepita Jiménez” (el llibret original era en anglès malgrat aquest títol, després es va traduir a l’italià, l’espanyol i l’alemany). A un servidor li encanta “Henry Clifford”. També Gerhard va explorar els textos anglesos en la seva única òpera (“The Duenna”).

La major part d’aquestes òperes tenien una alenada wagneriana molt manifesta, tot i que les d’inspiració italiana anteriors no són, ans al contrari, menyspreables. Felip Pedrell va ser el primer wagnerià del país i la seva influència va ser decisiva en la seva pròpia música (quatre eixelebrats wagnerians hem produït un curmetratge, “Felip Pedrell, the first Wagnerian”, que ho explica). Ell va transmetre aquesta passió a una generació de compositors que el tenien per mestre. Sorprenentment, una societat que encara avui es considera wagneriana va elegir oblidar l’obra de tots plegats. És tan incomprensible que ens obliga a preguntar-nos perquè.

Hem d’admetre que el factor qualitat no és secundari. Pedrell, Granados, Albéniz i la resta no eren genis i els va tocar competir en els escenaris amb autèntics monstres de la música. Però no ser un geni no vol dir ser un incompetent. Ans al contrari, eren músics boníssims, potser una mica irregulars, que van crear obres inspirades i de gran bellesa. Això no va evitar que moltes de les seves composicions no fossin enteses pel públic i la crítica, o que fracassessin obertament, i que una porció no menyspreable no s’arribés a estrenar mai. Tanmateix, l’ombra de l’oblit va caure fins i tot en aquelles que van aconseguir l’èxit, algunes no escàs precisament, la qual cosa ens indica que el factor qualitatiu no era l’única raó en dansa.

No es descabellat afirmar que els músics de la Renaixença van ser víctimes de les seves pròpies contradiccions estètiques. Molts es van emmirallar en la música centreeuropea, singularment en la de Richard Wagner, però “contaminats” per la idea romàntica del nacionalisme, van buscar en el flamenc la font popular que el Romanticisme reclamava. Resultat? Al casticisme més espanyol tot allò li sonava massa europeu i sobretot massa liberal. Als altres, inclosos els incipients nacionalistes catalans, els era excessivament “mediterrani”, per dir-ho d’alguna forma, i poc transcendent. Hi ha “unanimitats” fatals...

Només la tossuderia d’uns pocs directors catalans actuals, com Josep Pons, Edmon Colomer o Antoni Ros-Marbà, ha permès ocasionals concerts i enregistraments. Però a músics com Pedrell no se’ls fa justícia amb un concert cada deu o quinze anys, o un disc cada vint o trenta. I ja no és perquè siguin els nostres músics, que potser en tindríem alguna obligació, sinó pel nivell de la seva obra. Una música que, potser sense ser genial com dèiem abans, no és pitjor que moltes gasòfies que es programen contínuament als grans escenaris del país (el Liceu, el Palau de la Música o l’Auditori).

Sovint preferim qualsevol cosa de moda o qualsevol cosa que vingui de fora, no sé si per esnobisme o provincianisme. O per l’autoodi que hi veu un amic meu, el cantant sueco-català Karl Svensson. Jo prefereixo dir-ne imbecilitat de la normal i corrent. En realitat, ens ho muntem tan malament que som capaços de fer autèntiques atrocitats, impensables en un país culte i civilitzat, com la que els explicaré a continuació.

Fa un parell d’anys, el Teatre Nacional de Catalunya va portar a escena “La llegenda del Comte Arnau”, la fantàstica òpera escrita a mitges entre Felip Pedrell i Joan Maragall (el vincle va ser tan estret durant la seva creació que costa parlar de compositor i llibretista). Ja són nassos que una òpera es faci a un Teatre Nacional quan a la vorera del davant hi ha l’Auditori Nacional... Però mirin, no fem sang del detall. Que la cosa havia de ser, a més, un gran esdeveniment, perquè aquesta meravellosa partitura, potser la més ambiciosa del teatre líric català de tots els temps, no s’havia arribat a estrenar íntegra, per la incomprensió i la moralina de la Barcelona de 1904, que no acceptava un argument en el qual un pecador pogués redimir-se.

Però saben quina va ser, un segle i escaig després, la pensada de les preclares ments que gestionen la cultura d’aquest país? Encarregar una música nova. “Rabiosament contemporània”, en deia el programa de mà, pensant-se segur que feien una gràcia. Pedrell no era Mozart, és clar, però s’imaginen a Salzburg fent quelcom semblant? Als autors de la idea una revolta popular els hauria guillotinat, com a poc. Sort per Maragall que era dels seus. Per poeta, no per pixapins...

Per coses com aquestes és tan important que aquest mes de novembre a Tortosa es faci un concert amb un ampli repertori de Felip Pedrell. Un concert “llarg”, perquè ens entenguem... El poble nadiu de Pedrell no és dels que més ha oblidat un músic tan il·lustre, malgrat omissions incomprensibles com deixar perdre casa seva o permetre que les seves restes acabessin, per impagament del nínxol, a la fossa comuna del cementiri de Sant Gervasi de Barcelona. A la Tortosa actual, a Pedrell li han dedicat l’Auditori municipal, un dels carrers principals i un festival amb 31 edicions de trajectòria, que no és mal reconeixement. Però no n’hi havia prou.

I no n’hi havia prou perquè si alguna cosa honora un músic és la interpretació de la seva obra. I no n’hi havia prou, en particular, amb programar una solitària peça de tant en tant, fet que no arribava ni a la categoria de complir l’expedient o del quedar bé. És la mateixa desgana que fa considerar alguns programadors que Pedrell i companyia són molt avorrits. És clar que són programadors que, després i sense cap mania, equiparen una batucada amb Mozart... I els ho diu algú que contra la percussió no hi té absolutament res, però a qui certes comparacions ja no li són tan indiferents.

Ningú no pot negar que Pedrell és reconegut com a musicòleg i pedagog. Efectivament, el seu treball com a musicòleg és monumental. Un dels més importants de la cultura occidental de tots els temps, sense risc d’exagerar. Però saben què passa? Que Felip Pedrell era com a mínim tan bo com a compositor i va morir amargat perquè les seves obres no s’entenien i no s’interpretaven. Quan composava el poema simfònic “Excelsior” l’any 1880, s’explaiava escrivint: “Hi ha vegades que una determinada música et crida a escriure-la. I ho has de fer, i ho fas, tot i saber que mai serà tocada davant del públic”. Paraules profètiques. L’extraordinari “Excelsior” no es va estrenar fins més d’un segle després, quan Pedrell feia dècades que criava malves, i després s’haurà interpretat només una o dues vegades més.

No està el país tan sobrat de talent com per permetre’s certs luxes. Correspon a cada societat decidir en quin lloc posa als seus artistes. Hi ha també l’opció de corregir les injustícies notòries, per a les quals no hi ha cap termini de prescripció. Si ho vol.

 

Fotograma del curtmetratge "Felip Pedrell, the first Wagnerian", rodat aquest estiu i que es pre-estrena aquest novembre a Tortosa. El compositor tortosí, en braços de la inspiració wagneriana.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1494
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR