20 d'Octubre de 2014

Va anar d’un pèl que l’accident a la nuclear Vandellòs 1 no es convertís en el nostre Txernòbil. Quan feia de periodista i es va complir el quart aniversari d’aquell desastre, vaig publicar en el mitjà on treballava les conclusions de l’informe del ministeri d’Indústria sobre els fets. No vindico el mèrit de l’exclusiva, ja que altres periodistes n’havien anat publicant molts detalls, i menys tants anys després, quan ja no em dedico al segon ofici més antic del món. Només dic que el pànic va estar justificadíssim. Va fallar gairebé tot el que podia fallar. Però el més greu és que algunes deficiències eren de carreró: sí, no calia ser enginyer nuclear per adonar-se que algunes coses no eren normals.

La mancança més escandalosa era que la duplicitat en els sistemes de seguretat (si falla qualsevol cosa, tranquils que n’hi ha una altra) era una ficció. Per exemple, hi havia dues sales de control, però no pas separades per evitar que si en petava una petés també l'altra, sinó una encarada amb l’altra i a sobre connectades per galeries de serveis: quan la primera es va omplir de fum i no s’hi podia treballar, la segona va córrer la mateixa sort.

Un altre exemple. De cada sala sortien els cablejats, duplicats, que controlaven els diferents sistemes de la central. Però circulaven per la mateixa conducció. Quan es van cremar uns, es van cremar els altres. És més, els cables en teoria eren ignífugs, però l’embolcall de plàstic que els cobria no podia ser més inflamable. Com tampoc hi havia cap sistema de telecomandament, l’única forma d’apagar o activar sistemes, segons el cas, va ser anar a accionar-los a mà amb uns equips de respiració antiquats i insuficients.

Volen més despropòsits? Les persones encarregades de controlar la situació van ser les primeres a quedar fora de combat, intoxicades pel fum, però no s’havia determinat qui les havia de rellevar (allò que els militars defineixen com a cadena de comandament i que serveix precisament per a aquesta mena de situacions) i ningú sabia què fer. Se sorprenen que els bombers anessin literalment venuts en les primeres hores? De fet, van tirar tanta aigua a les flames que van acabar inundant i deixant inútils sistemes de seguretat, però no seria lògic fer responsable a qui va haver d’afrontar la situació literalment a cegues.

Podríem continuar una bona estona. La conclusió és òbvia: episodis com aquest que no acaben en catàstrofe total i absoluta ens fan qüestionar als ateus si els miracles existeixen. Tanmateix, hi ha una pregunta antipàtica, però pertinent. Ningú s’adonava de com estaven les coses? Sí, ja sabem que en aquest país que una llei o normativa surti al BOE no vol dir necessàriaments res. I que surt més a compte pagar la multa que resoldre el problema, més a un sector, el nuclear, on el fet habitual que les multes representin una proporció irrisòria dels guanys és especialment sagnant.

Però els extrems als quals s’havia arribat a Vandellòs 1, i que expliquen que una incidència relativament menor acabés fregant el desastre, eren de “xarlotada”, amb perdó de Charles Chaplin. Ningú s’havia adonat del barril de gasolina sobre el qual estaven asseguts a Vandellòs 1? De fet, no se n’adonaven ni els inspectors del Consell de Seguretat Nuclear instal·lats permanentment a la central (se’n diu inspectors residents). Potser ho feia que aquestes places eren considerades un destí de luxe per al personal del CSN i ja se sap que la bona vida estova la constància...

25 anys desprès, els molts reportatges que s’han difós sobre el nostre Txernòbil no posen gaire el dit a l’ull. Bé, cal ser just i admetre que 1.500 caràcters o un minut de ràdio o televisió no donen per gaires detalls. No obstant això, en tot el que he llegit, vist i escoltat, trobo molt a faltar que no s’expliqui que encara hi ha moltes mancances pendents, i això que les nuclears encaren el tram final de la vida útil per a la qual van ser construïdes. Aviat ja no caldrà. El pont de Riba-roja d'Ebre, presumptament vital per a l'evacuació de l'àrea d'Ascó, però que continua sense portar enlloc és una metàfora de país. L’última vegada que vaig passar per allà alguna ànima caritativa, no sé si oficial, havia retirat el senyal de trànsit que deia “Pont sobre l’Ebre”. Feia encogir el cor de tan exacte com era...

Però el que més trobo a faltar en tanta literatura commemorativa són referències a la hipocresia sobre l'energia nuclear. Els pobles que no tenien sirenes ni plans d'evacuació, gaudien de piscines, festes majors, entitats patrocinades, etc, etc, etc..., pagats amb el manà nuclear. I d'això no es queixava ningú.

Aquesta hipocresia no explica la incompetència, o la malícia si la va haver, però sí que ajuda a entendre la indulgència amb què les centrals nuclears són tractades al seu entorn. També la velocitat amb la qual s’obliden els ensurts. Aquest és un país expert a trobar consols i el consol que ens hem empescat per a les indústries perilloses és que la gent s’acostuma a conviure amb el risc. I suposo que la convivència, si està lubrificada, és més fàcil de passar.

Atenció, no dic que els veïns d’una nuclear no tingui dret a ser compensats pel risc que assumeixen en primera línia, mentre els altres fruim d’energia més barata sense jugar-nos el tipus. Només dic que hi ha coses que serien més planeres i fàcils de discutir si mai no s’hagués estat condescendent amb la seguretat, ni s’hagués “negociat” a canvi de benestar personal i social.