10 de Març de 2014

El desè aniversari de l'11-M arriba sense que bona part de les ferides hagin pogut tancar-se. El dol, tant el personal com el col·lectiu, pot ser molt prolongat davant fets tan greus. Però el principal problema és el que va passar després. Les teories conspiratòries i la politització dels atemptats, fins i tot la utilització de les víctimes (unes contra unes altres), ha impedit cicatritzar el dolor.

Ja no entro a considerar si el govern de llavors va mentir o no durant una gestió de la crisi que l'adjectiu més amable que admet és el de desastrosa. Em sembla que és més que evident. S'ha d'acceptar que en les primeres hores el dubte era raonable. A partir de cert moment, ja no. El dia que van anar a declarar al judici els alts comandaments de la policia van dir que ells ja havien avisat de bon començament que la pista islamista era la bona. Eren comandaments designats pel govern d'Aznar, o sigui que al PP li feia el llit el seu propi personal... El que hem arribat a sentir.

Però la idea que hi ha serrells solts, i que potser la història va anar d'una altra forma, ha calat a fons. L'altre dia em preguntaven encara (apel·lant al meu passat de periodista) si, malgrat tot, la teoria conspiratòria no podria tenir algun fonament. Servidor no té cap informació especial sobre la matèria, però hi ha coses que no em semblen normals. I no parlo de les versions més delirants dels atemptats. Parlo del fet que resulta enormement sospitós que els fantasmes els vegi qui vol justificar a posteriori una actuació injustificable. No pot ser més il·lustratiu que tals teories hagin decaigut des de fa un parell d'anys. Coincidint amb el retorn al govern dels que el van perdre fa deu anys. Quines casualitats...

I saben què passa? Que, a diferència d'alguns polítics que, si més no, han pasturat uns anys a l'oposició, els intoxicadors no han retut comptes de la seva actuació. Ni per les mentides, ni per haver fet culpables les víctimes de la seva pròpia desgràcia, ni per les vides que han destrossat..., i ni tan sols per vendre diaris, sinó per fer favors polítics (suposo que a tornar). En realitat, a bona part dels “conspiranoics” els ha anat força bé: han prosperat professionalment i es cobren de diverses formes els serveis prestats. Algun que ha caigut en desgràcia ha estat per qüestions ben diferents, però fins i tot així ha marxat amb una jubilació d'or. I com que la cabra sempre tira a la muntanya, fent-se el màrtir de la llibertat d'expressió.

Sí, l'11-M va ser una ignomínia. Però no n'hi va haver només una. Deu anys després el sistema polític i mediàtic continua practicant mesquines venjances contra qui va tenir el valor d'avergonyir-lo. Pilar Manjón pagarà tota la vida haver-los preguntat als diputats de què se'n reien. Quina repugnància més absoluta!