e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

26 de Desembre de 2014

El desè aniversari del tsunami a l’Índic seria útil si ens fes recordar no els drames ni les xifres, sinó el fet que una desgràcia no és el mateix segons el lloc on passi. Quan el desastre té una entitat de tals dimensions, és il·lús esperar que el balanç de víctimes sigui zero. Però el resultat no és igual si es tracta del primer o del tercer món.

Fa deu anys, els països més afectats tenien problemes gravíssims, ocults darrera de les postals de paradisos turístics. Potser societats a les quals cada any morien per desnutrició, falta d’aigua o malalties, molts milers de persones més que el dia del tsunami, no tenien com a a prioritat disposar de sistemes d’alerta. Segurament molt irresponsable, però fins a cert punt comprensible i tot.

Quod erat demostrandum. Que la vulnerabilitat davant d’una catàstrofe depén del desenvolupament va quedar acreditat el març de 2011, quan el tsunami del Japó. Llavors, les onades van picar contra una de les costes més poblades del món, molt més que les costes del sud-est asiàtic. Però les víctimes van representar una fracció mínima, gairebé irrisòria, del nombre anterior. La diferència no va ser que Japó fos un país preparat, sinó que era un país ric. O preparat pel fet de ser ric, si ho prefereixen així.

És més, que és una qüestió de calers, i no pas d’una posició geogràfica de risc, de l’atzar o de la mala sort, va quedar claríssim uns mesos després del dia de Sant Esteve de 2004, quan l’huracà Katrina va desvastar Nova Orleans. Una ciutat, gairebé icònica, del món occidental, ja saben. És rotundament fals que els Estats Units no estiguessin preparats, perquè tot va funcionar perfectament. No s’escandalitzin: va funcionar perfectament el sistema existent a aquelles contrades, segons el qual se salva qui pot fer-ho pel seu compte i qui no, és el seu problema. Campi qui pugui, crec que se’n diu.

I en particular és del tot fals que la població negra de Nova Orleans fos abandonada a la seva sort. Va ser abandonada tota la població pobra, també la blanca. La població amb recursos i mitjans, inclosos els negres rics, es va salvar tota. Una altra cosa és que al país de les oportunitats i els somnis, hi hagi proporcionalment més negres pobres. Un simple detall tècnic.

La traca final, per qui li agradin els acudits dolents, és que, mentre Nova Orleans s’inundava, la Guàrdia Nacional de l’estat de Mississipí estava desplegada a Iraq, on algun croat de la lluita per la llibertat havia decidit que les seves embarcacions serien útils per patrullar el Tigris i l’Eufrates.

Quin qualificatiu mereix una societat que vol imposar la democràcia a canonades fins i tot a qui no la vol, mentre divideix en primera i segona classe els seus propis ciutadans? I sobretot, a més de diners, és una qüestió de què en fem amb la riquesa. El Katrina va fer palès que al país més ric del món hi havia tanta injustícia com al més pobre.

Finalment, hi ha un component de sensibilitat que forma part de tot plegat. Ja no és el fet que la major part de persones que es queden penjades a la carretera quan cauen cuatre volves de neu siguin intrèpids tripulants de vehicles tot terreny. Poden imaginar-se que són aquells que tiren muntanya amunt rondinant que qui s’ha pensat que és aquell mosso d’esquadra o aquell guàrdia civil per suggerir-nos que seria millor que giréssim cua. A nosaltres, que no és que siguem un Fangio al volant, sinó que, per poder-nos permetre el vehicle en qüestió, som fins i tot algú...

Tampoc és la grandíssima hipocresia d’una pel·lícula com “Lo imposible”. Ho sento pel principal èxit del cinema espanyol de tots els temps, però per plantejar un final feliç en una tragèdia com aquella s’ha tenir molt valor o ser un immoral.

No, no és això. És l’escena terrorífica dels turistes prenent el sol tan tranquils a uns metres dels cadàvers del darrer naufragi d’una pastera. Una escena que va veure’s emmig de la devastació de Phuket i altres balenaris tropicals colpejats per les aigües del mar. No havien passat 24 hores del desastre, i centenars d’europeus de pell blanca anaven a la platja com si res no hagués passat. Recordo amb instint homicida una senyora alemanya entrevistada per una televisió. Nosaltres aquí hem vingut a passar les vacances... Va afegir que considerant que tampoc no podien marxar, i que anar a prendre el sol o quedar-se a l’hotel no marcava cap diferència... En fi, és d’aquelles coses que et fa plantejar com és que, havent-se ofegat centenars de milers de persones, es van salvar elements com aquest.

Com volen que bèsties com aquesta (dir-ne persones seria un oxímoron) es convencin, i convencin als seus governs, que han de gastar-se diners enllà de les fronteres on viuen, fins i tot en èpoques de penúria, perquè els que ens netegen l’habitació de l’hotel rebin un avís a temps i tinguin l’oportunitat de pujar al primer pis. Com si fóssim nosaltres, sense anar més lluny.

 

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1372
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR