e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

12 de Març de 2013

En un país de ganduls, de ganduls amb coartada (la decepció), però ganduls al capdavall, que la democràcia tornés a dependre de nosaltres, i no dels partits, obligaria a assumir unes coses molt senzilles. Però que són la clau de tot, si volem recuperar la “propietat” d’aquest sistema que diem que està segrestat per la partitocràcia. Cal estar disposat a mullar-se, ara, d’aquí a quatre anys, d’aquí a vuit i les vegades que faci falta. Cal acceptar també que els problemes s’arreglen ara uns i els altres, després; i que, per tant, no podem quedar-nos paralitzats, sense fer res, perquè no podem fer-ho tot de cop i oblidar-nos-en.

Fins i tot hem de reconèixer que, en aquest recorregut, de vegades ens haurem de tapar el nas, o votar a contracor, si és per aconseguir un fi noble o que val la pena, si és l’única forma d’arribar-hi. Vagin a veure la pel·lícula “Lincoln” i ho comprovaran: un fi nobilíssim i decent, aconseguit pels procediments més baixos i immorals. O no cal arribar a certs extrems. Recordin què van fer a les eleccions generals espanyoles de 2004; sí, les de l’11-M. O preguntin-se perquè el 1982, el PSOE va guanyar amb majoria absoluta, pràcticament duplicant els seus resultats. No va ser per influència de l’Esperit Sant, sinó per decisió de l’electorat que, en el seu moment, era una mostra de pur pragmatisme. Com fer fora emprenyadament un executiu que menteix en una qüestió gravíssima si no és votant l’única oposició que pot arribar a formar govern? Com tenir un govern fort i d’autoritat incontestable després d’un cop d’Estat, si no és atorgant-li una majoria absoluta, ja no àmplia sinó fins i tot rotunda?

En cap dels dos casos, això no va treure que decisions electorals tan contundents fossin revocades, anys després, quan el partit beneficiari del suport majoritari va decepcionar qui l’havia enlairat o va demostrar que no servia per fer front a la situació.

I aquesta és la gran gràcia de l’invent. Com deia Thomas Jefferson fa més de 200 anys, la gràcia no estava en poder elegir el govern, sinó en poder-lo canviar. I com reblava el clau Winston Churchill en fa uns 75: la democràcia és l’únic sistema que pot corregir-se a sí mateix (per això era el menys dolent). Permetin-me la immodèstia d’afegir una idea de collita pròpia: de corregir-se a sí mateix, sempre que vulgui.

Podem discutir si votar un cop cada quatre anys és suficient. Jo penso que no. Que una democràcia del segle XXI no pot funcionar igual que al XIX. I que hi ha canals i fórmules per una participació més intensa i regular. Però que pledegem per la democràcia en 140 caràcters, mentre defugim responsabilitat en les decisions periòdiques a les urnes, ens indica que som uns demòcrates molt desorientats.

Perquè el que tenim continui valent la pena, o recuperi la pena que ha perdut, han de canviar unes quantes coses i no cal que siguin ni moltes ni molt importants si es fan ben fetes. Però la més important és la nostra actitud, la dels electors, la dels votants de peu, la dels qui som amos, en darrera instància, d’aquesta empresa. Les alternatives són les que són. En 3.000 anys que fa que dura això de la política no n’hem inventat d’altres. Seria estrany, doncs, que ara, en una estona d’indignació al bar inventéssim coses noves. Que, a més, fossin bones, resultaria del tot insòlit.

 

Democràcia en un país de ganduls (1)

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1320
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR