e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

27 de Juliol de 2015

Periòdicament ens sacsegen notícies sobre matances ocorregudes als Estats Units (l’última fa uns dies; quan llegeixin això, ves a saber). I més que el fet en sí, ens escandalitza la facilitat amb què es produeixen. Denver no és el Beirut dels mals temps. Ni un llogarret de Connecticut l’avinguda dels franctiradors de Sarajevo. Tot i que de vegades ho sembli.

És molt complicat d’aclarir perquè persones aparentment normals entren un dia a una escola, un cinema o un restaurant i maten unes dotzenes de conveïns. Més enllà d’exclamar que mai ningú no ho hauria dit, ningú sap ben bé què dir. Però no és consol, perquè molts d’aquests episodis no els protagonitzen persones inadaptades o conflictives. El dia que la fan, la fan grossa, però sovint no han donat cap pista prèvia i aquesta és una part important de la por que fa tot plegat.

Ara, que això sigui així no treu que hi hagi circumstàncies que faciliten aquestes tragèdies repetitives: ens referim, és clar,  al dret a portar armes, que consagra la segona esmena de la Constitució d’aquell país. I això sí que és així. Si bé aquí una matança com aquelles no és impossible, sí que és més difícil. Tot i que els filtres de vegades són per riure, no són del tot inútils: per això hem tingut un Puerto Hurraco (se’n recorden?), però no un cada pocs mesos. És tan senzill com que aquí no podem entrar a una botiga i sortir amb una pistola, un fusell o una metralladora sota el braç, únicament pagant el seu import. Allà, la cosa és tan normal que, per exemple, quan subscrius un dipòsit bancari el regal de benvinguda és de vegades una pistola últim model, com aquí era anys enrera una vaixella o una bicicleta tot terreny.

I al capdavall és això. Un negoci gegantí. En un país de 311 milions d’habitants, hi ha en circulació 270 milions d’armes de foc, comptant només les legals. Gairebé una per cap. Com pot ser? Doncs perquè, en teoria i només en teoria, n’hi ha prou de ser major d’edat. A alguns estats la identitat del comprador consta en un registre. A altres, ni això, per no parlar dels controls irrisoris quan la compra és per correu o internet. No es demana un document ni per assegurar-se de l’edat i, en molts llocs, és més fàcil comprar un fusell amb mira telescòpica que una ampolla de licor.

A més, les armes són més barates del que ens podríem imaginar. Perquè? Doncs perquè en tenir un mercat tan ampli, i sobretot tan actiu, poden amortitzar-se millor i oferir preus competitius. Una lògica absolutament repulsiva, però no gaire diferent de la lògica amb la qual et venen una hamburguesa a un fast-food.

Una part importantíssima del problema és que els grups de pressió a favor de la venda lliure d’armes són poderosíssims. Mouen una carretada de diners, perquè el negoci que pretenen preservar en mou encara més. L’objectiu és evitar, de totes totes, la derogació o modificació de la segona esmena. És una empara jurídica enorme que justifica que a un particular li venguin des d’un trabuc a un llançagranades, però que té una base molt discutible, però no dir que feblíssima. Es basa en una decisió del 1791, que determinava que atès que calia establir alguna mena de milícia per garantir la seguretat, el dret del poble a portar armes no seria infringit.

I la veritat és que aquesta redacció no sembla el súmmum de la claredat. Si més no, no sembla significar el que després s’ha entés: és a dir, que tothom pot tenir una arma per assegurar la seva pròpia protecció. Més aviat sembla que vulgui dir que, ja que els ciutadans poden ser cridats a files, millor que portin el fusell de casa. I si ja saben fer-lo servir, tot això que tenim avançat.

Però suposem que la intenció original fos la de l’autoprotecció dels ciutadans. I sí, un pot arribar a entendre la situació, a finals del segle XVIII, d’un país enorme, fins i tot el format pels tretze estats originals, amb escassa població urbana i la gent vivint bàsicament dispersa al camp... La seguretat efectiva que pogués proporcionar l’Estat devia ser molt minsa.

Una altra cosa, evidentment, és si avui són vigents tals circumstàncies de fa 224 anys. I sense equivocar-nos sobre l’autèntica naturalesa de la cosa. Els ciutadans nord-americans no necessiten anar armats perquè el país sigui insegur, sinó que es tracta d’un país insegur (30.000 morts anuals en tiroteigs, comptant-los tots, no tan sols els que són titulars al telenotícies) perquè tothom pot dur armes per garantir la seva seguretat personal. Una paradoxa brutal...

Què pot fer-se? En un país que té com una de les seves principals virtuts la d’aprofitar qualsevol oportunitat de negoci, han sorgit idees com armar els professors de les escoles, o posar-hi vigilància armada a les portes. Que a un problema causat per les armes es respongui amb més armes, o amb idees de bomber com les motxilles escolars dissenyades com a armilles antibales, només s’entén des de la lògica de continuar repartint dividend a compte del mateix problema.

No, la solució només pot ser política. I serà difícil aconseguir cap canvi mentre l’Associació Nacional del Rifle, el principal lobby del sector armamentista, continuï finançant les campanyes electorals. Els miracles a Lourdes... Obama, diuen? Fins ara, ha fet la viu-viu, com en tantes altres coses: quantes expectatives malaguanyades, un cop consumat el fet històric de veure un president dels Estats Units negre... Obama, cada cop que hi ha hagut una matança, ha fet bonics discursos. Una de les vegades, se li van escapar fins i tot unes llàgrimes. Però a les poques hores apareixia a les xarxes socials practicant el tir al plat amb un fusell que semblava un canó de butxaca. Sort que el text que acompanyava la foto prometia solucions, però la veritat sigui dita: el més amable que podia dir-se d’aquesta estratègia és que resultava una miqueeeeeta desconcertant...

I això que Obama és un president que ja no es presentarà a la reelecció i podria dedicar-se a passar a la història. Però no depén només d’ell, això cal reconèixer-ho, i la complexitat d’un canvi constitucional als Estats Units deixa en bolquers les dificultats de modificar la Contitució espanyola. Bé, és un dir. Els americans han introduït 27 esmenes constitucionals des del 25 de setembre de 1789, data de la primera, inclosa una, la de l’abolició de l’esclavitud, que va significar una guerra civil amb centenars de milers de morts. Espanya ha demostrat que la seva sagrada i intocable Constitució es pot canviar en una tarda del mes d’agost, amb una simple trucada telefònica.

Una altra cosa, òbviament, és que Obama, o qui vingui després, tingui el valor suficient per fer el cop de cap. No, Obama, fora de la circumstància històrica de la seva elecció, no serà un Lincoln. Tampoc sembla que pugui ser-ho Hillary Clinton, que apunta com a futura presidenta, en una reedició de pagament dels comptes pendents, com ja va ser Obama el 2008. Encara sembla menys que cap dels molts aspirants republicans a la presidència estigui per la feina.

Bé, tampoc sembla que una proporció molt significativa, i segurament que no decisiva, de la societat americana estigui per la prohibició de la lliure possessió d’armes. En realitat, ja que citàvem el cas de l’abolició de l’esclavitud, faríem bé de recordar que una part important de la societa americana n’era partidària. Perquè creuen, si no, que va haver-hi una guerra civil al voltant de la qüestió? Però cada cop que algú m’intenta explicar què carall és el lideratge, el remeto a la gran pel·lícula “Lincoln”, estrenada el 2012 i dirigida per Steven Spielberg.

Aquell film, tot i recrear una història de fa 150 anys, era com veure el Telenotícies d’aquesta nit. El més noble dels fins va ser aconseguit amb les baixeses més immorals de la política. Jo no dic que el fi justifiqui els mitjans. Si més no, no sempre. Simplement, era fins on estem disposats a arribar si la causa s’ho val.  De vegades Déu escriu amb línies torçades, com deia Santa Teresa de Jesús? Que li diguin a una altra Teresa, també monja, però que no li arriba ni a la sola de les sabates a la d’Àvila.

Ep, no es tracta pas de comprar vots, ni que fos en pro de la més elevada de les causes, com es veia a la pel·lícula en qüestió. És una cosa molt més senzilla. Algú està disposat a passar a la història (de debò, no per qüestions cosmètiques) tot arriscant-se a perdre uns eleccions? Igual resulta que el dia que algú hi posa el coll ens emportem una sorpresa. Ja saben, aquell dia que els electors, en contra del que es pensava d’ells, va i diuen que tururut viola. No seria precisament una novetat. Només cal que algú se la jugui posant les qüestions morals per damunt d’un resultat. Igual guanya, tu.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1178
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR