29 de Gener de 2015

Cultura Navidul?

Van Morrison va actuar l’altre dia al Liceu i caldria tornar a dir el mateix que hem comentat altres vegades, quan al teatre de la Rambla hi han recalat intèrprets com Raphael, Al Bano o Sergio Dalma, per citar únicament alguns dels més recents. Que tenen a veure tant amb l’òpera com un servidor amb les carmelites descalces. És que fins i tot jo canto més bé òpera, sense tenir-ne ni idea, que aquests cantants del que abans se’n deia, amb una denominació deliciosa, “cançó lleugera”

Que Morrison ens faci sentir “cool”, mentre els altres esmentats són cantants més “festius” o “populars”, no ens hauria de confondre sobre el fons de la qüestió. Que no és altra que fins on ha de portar l’obertura a altres gèneres i formats un teatre d’òpera i, sobretot, fins on es baixarà els pantalons per tal de fer calaix.

Evidentment, l’òpera és deficitària aquí i a tot arreu. I la discussió sobre la seva sostenibilitat, en qualsevol època però potser més en temps de crisis i retallades, és molt pertinent. Es pot fer tota la demagògia que es vulgui sobre el finançament públic d’espectacles que no són barats precisament i que passen per ser elitistes, quan hi ha persones buscant menjar als contenidors. Bé, demagògia o plantejaments molt plausibles. Però també ens toca decidir quines coses no comestibles preservem perquè considerem que valen la pena o són importants.

Al capdavall, hem decidit, o ens han decidit, que hi havia calers per rescatar bancs, oi? També hem decidit que el porno és producte de primera necessitat posant-li l’IVA al 4%. O que els col·leccionistes d’art, encara que l’excusa siguin els artistes, són mereixedors d’un IVA al 10%. Cada societat, o els governs que elegeix, té les seves prioritats...

Sobre la mena d’espectacles que pot admetre un teatre d’òpera, hi ha dos enfocaments: l’artístic i l’econòmic. Pel que fa a la consideració artística, servidor té l’opinió que hi ha espais naturals per a cada cosa. Em diran elitista, però penso que hi ha gèneres i artistes que tenen l’espai natural a la Sala Apolo, si no arriben a omplir el Palau Sant Jordi, per exemple. El dia que Sergio Dalma va actuar al Liceu, el primer que va dir en sortir a l’escenari va ser: “M’han dit que no us exciti gaire, que aquí s’ha d’estar assegut i no dret”. S’entén, oi, que aquesta pols no era per aquesta era? (*)

Per cert, després de veure per televisió l’ambient que hi ha a la platea del Liceu durant aquestes actuacions, la propera vegada que per la megafonia de la sala senti allò que està prohibit fer fotos o enregistraments, em debatré en el dubte de si fer botifarra o això que ara en diuen “peineta”. Tampoc és elitisme: és que certes contradiccions hipòcrites no em són indiferents.

Encara sobre el vessant artístic de la qüestió, diré que sóc aficionat a l’òpera, i molt, però no de la variant fanàtica i excloent. Això inclou no tenir res en contra, però és que res, dels musicals, els concerts més o menys populars o dels espectacles de ballet en els quals el Liceu només lloga la sala. Ep, sempre i quan tinguin un mínim nivell i una producció solvent, que hi ha cada cosa que és per afusellar els responsables... Però no perquè sigui el Liceu i cosa de senyors o, si més no, de gent amb el morro fi. No, al Liceu i a tot arreu.

I aquesta exigència continua sense ser per elitisme o per pensar que encara hi ha classes i tal i tal, malgrat que demanar coherència amb els models i formats fa que et situin automàticament entre l’afició més conservadora i clàssica (en la pitjor accepció dels termes). No, és simplement que toca molt la pera pagar Navidul a preu de Jabugo, com passa sovint. I això és així perquè en general aquests espectacles que simplement lloguen el Liceu no són espectacles subvencionats i s'han de buscar la vida a la taquilla. I això els penalitza. De vegades, molt.

Efectivament, hi ha un punt intermedi entre l’aspecte artístic i l’econòmic, que demostra que no es tracta de factors que s’exclouen recíprocament, sinó que estan molt relacionats.

Aquestes passades festes, sense anar més lluny, el típic concert de Cap d’Any ofert per una orquestra creada per a l’ocasió, s’ha programat al Liceu i a altres escenaris de la ciutat de Barcelona. El mateix concert amb la mateixa orquestra i el mateix programa, però amb preus molt diferents, els més cars, i amb diferència, al Liceu. És un concert que no aspira a altra cosa que fer passar una bona estona, i com a tal s’ha de gaudir. És més, és una eina fantàstica per acostar la música al públic no expert. No esperem el nivell de la Filharmònica de Berlín, però és que no es tracta d’això. El que és discutible és haver de pagar el gust i les ganes, simplement per un nom. Potser és perquè obrir el Liceu costa més calers? O quelcom que ignorem? Malgrat que sabem que la societat actual consumeix bàsicament per marques i modes, cal que expliqui quines sales estaven plenes fins a dalt i quines flaquejaven a taquilla? I és que ens engegem trets al peu amb els nostres propis invents.

No, el problema del Liceu, i el d’altres escenaris, però sobretot el del Liceu, és un altre. És, com dèiem al principi, com podem fer més sostenibles determinats espectacles culturals, sense renunciar a uns mínims tant de qualitat com de model. Que el calaix que generen Morrison o Raphael ajuda a reduir el dèficit de l’òpera? Ningú no pot negar-ho. La qüestió és que, amb aquests enganys del rap o autoenganys, no s’aborda com fer calaix amb l’òpera. Que se suposa que ha de ser la primera referència d’una teatre d’òpera...

Ho continuarem en un proper article.

(*) Gràcies per la dada a Joaquim Hernández Puig, un aficionat a l'òpera dels de pedra picada, i amb el qual comparteixo punts de vista. Jo no hi era.