e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

09 de Setembre de 2014

En la meva més tendra adolescència i joventut vaig creure en la independència. Moltes pancartes i cartells penjats, caiguts fa dècades, en són testimoni. Però em va decebre aviat no l’escàs seguiment de l’independentisme, sinó que fos una olla de grills. Quatre gats i mal avinguts. Molt mal avinguts. Cada intent de superar divisions acabava en noves escisions. El ball de sigles marejava de debò. Fins i tot una cosa tan bonica com Nacionalistes d’Esquerra (se’n recorda algú?) va fer la mort del poll quan va fer-se palès que a les urnes no passava de l’1,5%, en una època que les enquestes, sense ser per tirar coets, situaven l’independentisme uns quants punts per sobre. No era casualitat, no...

Però el més decebedor no eren els personalismes ni els sofismes escolàstics. Era un mena de puresa amb molts enemics, expressada amb una retòrica sobre botiflers i i autoodi. És impossible saber quants nacionalistes sincers, però un punt més moderats, no hauran fugit espantats de l’independentisme al llarg dels anys.

Un servidor ho va tastar en carn pròpia en aquella llunyana joventut. Quan vaig començar a treballar de corresponsal de poble a un diari de Barcelona escrit en castellà, persones que tenia per amigues em van escridassar pel carrer a títol de botifler. Em va doldre perquè era jove. Avui, que, a més de tenir molts cabells blancs, publico en anglès tres o quatre cops a la setmana, me’n riuria de tanta estultícia. Però em va anar bé per curar-me de mal d’espant.

Com és normal, no em va fer popular en aquest selecte i refinat club opinar que no era imprescindible, potser tot el contrari, que la independència signifiqués la implantació d’un règim soviètic. No sé si d’aquí em deu venir una fama de dretà, que m’ha acompanyat mitja vida, i que no té cap base (1). En tot cas, pensava i penso que voler la independència no és incompatible amb tenir idees progressistes, variant socialdemòcrata. I que a més de poder conviure perfectament, no són sinònim d’imbecilitat. Una part de la nostra esquerra s’ho perd...

Amb l’edat, ni em vaig fer espanyolista ni autonomista. Em vaig fer pragmàtic. Si la independència estava tan llunyana, tant que potser no la veuríem mai, alguna cosa hauríem de fer mentrestant. En aquesta etapa intermèdia considerava que no podíem supeditar la solució dels problemes a la consecució d’una remota i improbable independència. Els problemes eren avui, s’entén?

No entro a valorar la impressió que pogués fer el pas pel govern de l’independentisme. Només diré que poc deuria fer-lo créixer, perquè els seus propis resultats parlaven més clar que qualsevol opinió aliena. Ja sé que avui les coses han canviat molt, perquè l’independentisme navega a tota vela i per definició preferim l’original a una imitació, però volen recordar com van saldar-se electoralment per a l’independentisme les experiències dels tripartits? Tanmateix, l’ensopegada va ser efímera, perquè la fàbrica d’independentistes radicada a Madrid va continuar treballant en tres torns.

I avui què? Avui em torno a manifestar desacomplexadament independentista. Sense cap mania. Ni tan sols tinc aquell aturador relatiu de no “mullar-se” quan ets periodista. Com que fa anys que vaig abandonar aquest ofici, hi ha una llibertat que he guanyat i que gaudeixo molt.

Sóc plenament conscient que no tot són flors i violes. Alguns han buscat majories absolutes al caliu de la mobilització popular, si bé el fet d’estar enfonsant-se electoralment suposo que deu ser prova de la sinceritat del seu canvi. Benvinguts siguin, de totes formes, que de mans en falten moltes. Tampoc m’enganyo sobre el fet que la independència potser ens té distrets d’altres problemes importants. Però vull recordar un argument d’un britànic afincat fa més d’un quart de segle a Catalunya, Brian Cutts, en una conversa pel Facebook: “Els programes i les polítiques els podem canviar cada quatre anys. La independència només és un cop a la vida”.

Efectivament, si avui dic que la independència és l’única solució és perquè potser serà inviable, però no n’hi ha d’altra. Els intents de resoldre les coses dins d’Espanya han fracassat miserablement. Ni volen ni voldran. Tenen massa ben muntat un “xiringuito” que els dura ja 300 anys. Les èpoques de bonança van tapar un problema de fons que havia d’acabar petant un dia o altre (quan les coses van bé, o ens pensem que van bé, ens queixem menys). La crisi simplement ho ha fet pujar a la superfície.

Tinc claríssim que la independència no serà una panacea. Continuarem tenint una crisi enorme i no deixarem de patir els mals de la política. Hi haurà partidisme i corrupció i mesures econòmiques que ens vendran com a imprescindibles, però que no seran altra cosa que opcions ideològiques. A més, no tot ho hem fet bé fins ara i no tot ho farem bé en el futur. Però hi haurà coses que ja no passaran.

La gran diferència no és ingressar més o menys impostos, sinó administrar tu mateix els ingressos (els que siguin) o que te’ls administri un altre. Res més. És una expectativa que sembla modesta, però tinguin present que l’economia seguirà tenint cicles i que el model fiscal i el model de benestar poden canviar moltíssim segons les opcions que fem. La clau és dependre únicament de tu mateix.

És un plantejament racional que deu entusiasmar poc, sobretot si ja ens veiem lligant els gossos amb llonganisses. Però servidor, que contra l’independentisme de cartera, o a l’escocesa, no hi té absolutament res, tot el contrari, està per no fer volar coloms. Si de cas, em produeix una gran alegria veure compartida per molta altra gent la idea que la independència no és per tornar a l’esplendor medieval sinó per esdevenir una Holanda o una Dinamarca, si som capaços d’aconseguir-ho. També en trasparència i en netedat.



(1) Podria ser que aquesta fama vingués també d’una vegada que se’m va ocórrer dir que les bones idees, com les males idees, no eren patrimoni exclusiu de l’esquerra, que ho eren encara que vinguessin de la dreta. En aquella maleïda conversa vaig deixar anar també que era millor tenir la dreta hereva del franquisme dins del sistema, on estaria més o menys controlada i on ella mateixa no es jugaria les llenties, que solta en camp obert. Pecats imperdonables, com pot comprovar-se.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2538
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR