25 d'Abril de 2015

Les escenes anuals provocades per “productes turístics” com un que s’anomena Saloufest, escandalitzen més o menys els primers dies que es veuen per televisió o als diaris. Ens indignem, fem algun escarafall i ràpidament oblidem aquests pretesos campionats esportius universitaris, que duren unes quantes setmanes seguides, encara que a partir de la segona ja no tinguin visibilitat mediàtica. I un any darrera l’altre, per cert...

No cal dir, o potser sí, que aquestes multitudinàries bacanals, en el sentit més literal del terme, posen amb les vergonyes a l’aire tots els bons propòsits sobre un nou model de turisme que sentim des de fa dècades, i molt especialment des que va començar l’actual crisi. Potser és que estem tan apurats que no podem portar els pantalons a cap altra altura que la dels turmells. Però a l’hora de la veritat, retòrica i gesticulacions a banda, ningú li fa fàstics als diners que deixa el turisme de borratxera.

Consols n’hi ha molts. Quan es va aprovar aquell invent que s’havia de dir Barcelona World, amb propines legals i tributàries incloses, alguns que vam gosar preguntar si allò no era més del mateix (és a dir, del mateix que ens havia portat on som), vam ser tinguts gairebé per enemics del poble. Una cosa s’ha de reconèixer: si més no, es van “currar” les excuses. És a dir, no van apel·lar genèricament a les  xifres d’atur, sinó al fet que alguna cosa havíem de fer amb totes les persones que no saben fer res més i que no tenim ni temps ni recursos per formar en una altra cosa. És igual, els que pugen després, la generació més ben preparada de la història segons diuen, fan les malestes a centenars de milers...

En realitat, el gran drama del sector turístic no és que es basi únicament en allò del sol i platja, sinó en la circumstància que és un peix que es mossega la cua. Un sector segurament sobredimensionat només pot sobreviure a base de captar públics massius i, si cal, de rebentar preus. És un cercle viciós. Hotels de dos o tres estrelles, amb 500, 600 o 700 habitacions i sense altre atractiu que la platja i la sangria, només són viables a baix cost. A la vegada, amb aquesta estructura de negoci s’ha d’acceptar la quantitat. Si la qualitat passa per allí, serà per casualitat. I el més probable és que fugi cames ajudeu-me.

És la mateixa corda que lliga al sector als grans tour-operadors. Aquests immensos intermediaris imposen preus gràcies a la seva capacitat de contractació. Una capacitat que fins i tot els permet fomentar unes destinacions en detriment d’unes altres. És molt possible que als hotelers, sobretot als de l’exemple del paràgraf anterior, no els agradi dependre absolutament dels tour-operadors. Però sense ells no van enlloc.

I si tenen algun dubte sobre el sobredimensionament del sector turístic, recordin els centenars de milers de places hoteleres que estan operatives entre un mes i mig i tres mesos al cap de l’any. No es creguin que és únicament perquè no hi ha més públics, o perquè en els anys del totxo s’hi van invertir carretades de diners de dubtosa procedència. També és perquè el que és més fàcil, o ho sembla, resulta més còmode. Ja plorarem després.

El negoci funciona així i no voler canviar-ho no autoritza a justificacions delirants, incloses les que cauen en el més absolut dels ridículs. Per si les imatges de l’esport que practiquen els participants en el Saloufest i altres invents equivalents no parlen per elles mateixes, mirin-se la publicitat adreçada als potencials clients d’aquests campionats. Un dels catàlegs fa anys que ven esport de dia i “autodestrucció de nit”. Entre el presumpte esport diürn, hi ha campionats de bevedors de sangria, un d’ells sota l’aigua (!).

Que els concursants en tals disciplines esportives, dignes de l’Olimp, siguin estudiants universitaris, o això diuen, només fa evident quin deu ser el nivell de les universitats que acullen a les seves aules a tals energúmens, no la bondat del producte turístic. Dit d’una altra forma: és una coartada com qualsevol altra. Segurament com altres coses que són també coartades, encara que revestides del nom, més políticament correcte, de destinacions: de turisme familiar, de turisme gastronòmic, de turisme fins i tot cultural... Quantes d’aquestes marques responen a una realitat objectivable? Quin resultat real donen? Quina eficiència dóna passejar-les, a compte del contribuent, per fires i firetes de turisme?

Algun dia haurem de decidir, a més, que hi ha coses que, simplement, no són compatibles. Ja no és que si el turisme de xerinola pot funcionar simultàniament amb el turisme familiar, o qualsevol altre producte més assossegat, no ho sembla. És que no reconvertirem cap sector de l’economia si no comencem mai. Farem discursos i ens pensarem que, parlant, ja fem alguna cosa, això sí.

Cal admetre que la reconversió del turisme de baix cost (i això val també per a ciutats de renom mundial com Barcelona) no és fàcil, però també s’ha de recordar que es basa en un públic de molt escassa fidelització, que la propera temporada se n’anirà a qualsevol altre lloc on tinguin la sagacitat de vendre la cervesa més barata. L’ajust seria dur, però estem davant d’una qüestió d’opcions. La borratxera d’avui serà set per demà.