e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

19 de Novembre de 2015

Bombardejar la banlieue

Si la millor resposta que pot donar França als atemptats de París és bombardejar la “capital” de l’Estat Islàmic a Síria, llavors tenim un problema bastant més seriós del que pensàvem.

I no ho diem perquè no pugui discutir-se si uns atemptats amb determinades característiques o un número suficient de morts, no puguin ser considerats un acte de guerra, a respondre amb la força militar, en comptes d’un acte de terrorisme, davant del qual cal reaccionar amb la policia i els tribunals. L’11-S va fer plausible aquesta discussió, se n’hagi fet l’ús que se n’hagi fet després.

Tampoc ho dic perquè la gran qüestió és contra qui dirigir la força militar. On estaven les divisions blindades i els portaavions de Bin Laden, contra els quals disparar bombes intel·ligents i bombes ximples? Consti que la pregunta és retòrica, perquè Iraq i Afganistan ja ens van ensenyar de què anava realment la pel·lícula de por del terror global i de les armes de destrucció massiva.

És que si la lògica ha de ser la militar, enviar dotze avions a tirar vint bombes comptades és patètic. Més encara si cal demanar als Estats Units que ens passin, si us plau, els objectius, que, si no, no sabríem on apuntar. Res, a l’ISIS vint bombes comptades no li fa ni una esgarrapada a la pintura. En el pitjor dels casos, unes desenes més de màrtirs per a la causa. O un pretext per fer alguna altra salvatjada a París, o on sigui, en el supòsit que els calguin excuses, que no sembla ser el cas.

Consti que no defenso cap mesura militar enèrgica, ni més contundent. Només dic que si anem a la guerra, estar disposat només a llençar unes pedrades no resulta particularment útil. Des d’aquest punt de vista, una part del problema és que a Occident tenim uns dirigents timorats que necessiten fer veure que fan alguna cosa, sobretot si prèviament per la seva imprevisió ens han robat la cartera, però que després no volen que els diguin fatxes, o criminals de guerra, si la mà dura va massa lluny.

Ja que diuen que això és la Tercera Guerra Mundial, s’imaginen vostès a algun govern o estat major de la Segona Guerra Mundial decidint no planxar a cop de bomba ciutats senceres d’una punta a l’altra? D’acord que la tecnologia del moment no donava per gaire més. D’acord que aquells governs no tenien una opinió pública com l’actual. Però també eren els últims representants d’una forma de fer les coses, segons la qual si un optava per la guerra, anava a per totes.

I anar a per totes no era tan sols fer allò esperable en un camp de batalla, que és matar a l’engròs, o fer autèntiques salvatjades a la reraguarda de l’enemic, contra població civil indefensa. Era també sacrificar la gent pròpia que fes falta en pro de l’objectiu perseguit. Lògica bèl·lica, ni més ni menys, per més repugnant que sigui. Avui ens apuntem a un bombardeig per generar un titular, però mirant de dissimular-ne els aspectes més antipàtics i, per suposat, intentant no prendre mal. Que ja se sap que en una cosa no hem canviat i un mort dels nostres ens fot més que 50.000 dels altres. Les aventures en què Occident s’ha embarcat en la darrera dècada i mitja, o la diferent solidaritat que desperten els atemptats segons on es produeixin, ho han deixat claríssim, si no ho estava ja.

Però a més, que la resposta militar sigui ridícula no treu una altra cosa. A qui ataquem, exactament? Perquè si el bombardeig de l’aviació francesa tingués un propòsit coherent, no haurien de ser bombardejades les “banlieues”? No van sortir d’aquests barris perifèrics i marginals els autors de la massacre del “Charlie Hebdo” i dels fets subsegüents d’aquells dies? No ha dit el president Hollande que la matança del centre de París havia estat planificada fora de França, sí, però amb complicitats “interiors”? Algú es creu que aquests còmplices vivien a l’avinguda de Víctor Hugo, als Champs Elysées o a Sant Germain-des-Prés, entre altres barris parisencs de luxe?

Però que ningú pateixi, que ningú bombardejarà les “banlieues”. Que tindríem les càmeres de televisió a primera fila de l’espectacle, per no parlar de les fotos i els vídeos que els bombardejats farien córrer, a la velocitat de la pòlvora, per les xarxes socials. Millor tirar bombes a “montañas remotas y desiertos lejanos”, que deia no sé qui, que allí hi ha menys testimonis incòmodes.

No, a la problemàtica de les “banlieues” hi tirem paraules, fins i tot boniques paraules, no bombes. Ja saben. Què haurà fallat perquè unes persones formades a una escola laïca i en uns valors republicans, es liïn el turbant al cap i un dia se’n vagin a estrenar un kalàixnikov “en vivo y en directo”? Però no es creguin que ens plantegem gaire en què ens hem equivocat com a societat d’acollida. És molt més fàcil atribuir coses tan antipàtiques a una falta de voluntat d’integració. Són rebels perquè el món els ha fet així? Més aviat, mireu si són males persones que, fins i tot havent mamat Voltaire a l’escola, ens han sortit fallits.

No falten racistes que argumenten (és un dir) que hi ha una immigració molt desagraïda amb l’oportunitat que els ha donat el país d’acollida. Tanmateix, la clau del problema és precisament en què consisteix, de veritat, aquesta oportunitat. Perquè és difícil negar que fins i tot a la “banlieue” es viu millor que a segons quins llocs d’origen de la immigració. Però això, que potser valia per als immigrants originals, val per a la tercera generació? Doncs, no, no hauria de valdre. I quina és la realitat?

Doncs que els habitants de les “banlieues” tenen un atur que supera amb escreix la mitjana nacional i que la situació, com aquí, és dramàtica entre la gent jove. Que la major part no passen la primera tria en qualsevol selecció de personal per l’única raó objectivable de dir-se Mohamed o Abdul. I que els que aconsegueixen feina, la tenen més precària que els francesos de pell blanca, i cobren entre un 20% i un 40% menys. Que una altra vessant del problema és que aquella escola laïca i republicana no els va garantir la igualtat d’oportunitats que se li atribuïa i no va trencar cap dinàmica de gueto, perquè a un país que té alguns dels millors serveis públics del món, els dels seus barris són una burla. Si fins i tot el transport públic està dissenyat de forma que dissuadeixi els trajectes entre l’extraradi i el centre de les ciutats...

Quin sentiment de pertinença volen que tinguin? Com s’han de sentir part d’un país que els tracta com si no hi haguessin nascut? Si fins i tot els seus pares els han explicat que, quan van haver de fer el servei militar per poder nacionalitzar-se, van descobrir que les novatades només estaven prohibides per als altres reclutes... Però no és que no se sentin francesos, no ens confonguem. És que se senten francesos de segona. És la base d’un greuge, que és la condició prèvia per al que ve a continuació.

La segona part és que, en un moment o altre, algú, generalment per televisió i per obra i gràcia de la parabòlica, els diu a aquestes persones que són valuoses. La seva vida, que França no valora per res, és valuosa per a Déu. O per al profeta, o per a la història, o per qualsevol altre concepte igual d’abstracte. A canvi, es demana molt poc, si més no al principi. Per exemple, que la teva germana no surti amb homes no musulmans, o millor directament que no surti amb homes. Ah, i que porti vel, parcial si no pot ser integral.

I algú s’ho creu, però no necessàriament per maldat. És tan fàcil com l’elevat nombre d’hores que un està a casa quan no té feina i no es pot permetre altre lleure que mirar la televisió per omplir el temps. És tan fàcil, portant l’argument al límit, com que sempre hi haurà exaltats, i fins i tot milionaris despistats amb ganes de marxa, però potser hi hauria menys aspirants al paradís, si en aquesta vida poguessin dur una existència normal, amb els mínims que donem per suposats a Occident i pels quans tant lluitem davant la crisi i les retallades.

El corol·lari és un bonisme que ens fa sentir estupends i multiculturals, però impotent per aturar coses que ens farien sublevar si ens les fessin a nosaltres. Però què esperem, si no ens fa sublevar que els nostres governs i moltes de les multinacionals occidentals siguin còmplices, i molt actius, del que passa a Síria i altres paratges de l’Orient Pròxim i Mitjà? Els faig persones llegides i informades. Ja sabran que aquest invent del rap de l’Estat Islàmic el financem nosaltres mateixos, a través d’alguns aliats que tenim al Golf Pèrsic, als quals els comprem el petroli. Són els mateixos que cedeixen o regalen als extremistes les armes que els hem venut també nosaltres... I que després hem d’anar a destruir a cop de bomba... Quants trets al peu no ens estalviaríem si ens féssim preguntes molt pertinents...

I què n’hem de dir d’aquesta monumental hipocresia si no renunciem ni a comprar una samarreta de futbol que en fa propaganda?

Jo també m’emociono quan veig uns ciutadans que evacuen un estadi, en el caos dels moments posteriors a un atemptat suïcida, tot cantant “La Marsellesa”. És allò dels actes col·lectius espontanis, que tant els costa entendre a alguns. M’emociona, però menys, que cantin l’himne al Parlament: allà són professionals que fan el que toca, encara que tinguin el mateix sentiment. Però els que cantaven haurien de fer un petit exercici de sinceritat: mirar-se als ulls i preguntar-se com és que uns presumptes compatriotes seus, que se saben “La Marsellesa” tan bé com ells, havien intentat matar-los, o havien ajudat en la temptativa, uns instants abans. Potser la religió només havia estat una excusa com qualsevol altra.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1113
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR