08 de Juny de 2015

Aquest dilluns, 8 de juny, per la famosa comissió del Parlament de Catalunya hi ha passat l'exalcalde de Sabadell, Manuel Bustos. No criticaré les explicacions del compareixent, tot i que em semblen pobríssimes, per dir-ho de forma elegant, perquè cadascú es defensa com vol o com pot. Em continua quedant, això sí, la sensació de descomposició que han tramés aquesta i altres sessions de la comissió.

Estem veient com s’ensorren molts castells de cartes. Una caiguda dels déus, si volgués posar-hi la meva habitual puntada wagneriana. La compareixença de Marta Ferrusola va ser la prova més fefaent d’això que dic (vaig escriure-ho aquí, disculpin l’autocita). A Bustos, si de cas, li pot quedar el consol de no ser l’únic que ha sortit del Parlament més retratat que no hi ha entrat.

És per pessigar-se repetidament que la compareixença més digna (o si prefereixen, menys indigna) hagi estat, a data d'avui, la de Jordi Pujol Ferrusola. Sense contestar realment cap pregunta que li feien i segurament contant moltes troles, va tirar-se a la sorra a vendre la seva versió: un venedor nat, amb molt mal producte per vendre, però capaç, a base de galtes, de deixar sense paraules uns diputats que es preparen les intervencions molt d’aquella forma. Com ens hem de veure...

Però si parlo de descomposició, i no tant de fi de règim o d’etapa, és per la hipocresia d’uns i altres. Poquíssima gent pot alçar la mà i obrir la boca en aquest país, on estem maltractats pels de fora, però també malservits pels de dins. Ara, els primers que s’apunten a un linxament són els que abans miraven cap a l’altre costat, o ja els estava bé. I sense ser necessari ser del mateix partit, que amb les coses de menjar no es juga... I això no significa sentir cap simpatia cap al linxat o linxada, que consti. És que durant molts anys dèiem que l’emperador anava vestit i és només ara que el veiem despullat.

És precisament per això que parlar de descomposició, si volen amb l’adjectiu “moral”, em sembla més apropiat que de fi de règim. Perquè el règim en qüestió potser se l’acabaran carregant igual ells mateixos. Però serà sense voler, que és el que marcaria l’eventual diferència.

Pot semblar que això s’enfonsa, però al titular ho he escrit amb interrogant, i amb tota la intenció. No me n’acabo de refiar. Han rodat alguns caps, però ves que el sistema (estic antiquat, prefereixo dir-ne sistema que casta) no acabi salvant els mobles. Els que dirigeixen el cotarro són uns pèssims gestors del seu propi negociat, però tenen la sort no dels principiants, que alguns van camí de batre el record de Franco, sinó la dels inútils o la dels irresponsables.

De moment, fan el que saben fer, i que tant bé els ha anat en les darreres dècades: encendre alguna foguera ritual i cremar-hi algun ídol caigut. Que l’interessat es mereixi sobradament el foc purificador és un simple detall tècnic del show.