28 d'Agost de 2013

Amb el director d’aquest diari comparteixo un costum que ell no sap (bé, si més no fins ara). És el de preguntar-me (de vegades preguntar en veu alta) “Això qui ho paga?”. És un interrogant antipàtic i aixafaguitarres, però molt pertinent quan visitem alguns edificis de l’Administració, passem per segons quines rotondes es-pec-ta-cu-lars o assistim a alguns actes públics que se celebren amb la mateixa alegria de quan ens pensàvem que érem rics. I consti que un no té absolutament res en contra dels capricis cars (la bona vida i els luxes m’encanten com suposo que a tothom, les rotondes escultòriques no tant). El problema és poder-se’ls permetre.

No tinguin el més mínim dubte que la pregunta del titular és merament retòrica. Perquè quan ens la fem coneixem sobradament la resposta. Ho paguem nosaltres, sí. Cal admetre que el “nosaltres” és més ampli que allò evident a primera vista. Moltes de les alegries dels darrers 25 anys, com les vies d'AVE per les quals no circulen trens o les autovies gratuïtes on no hi ha trànsit, s’han pagat, si més no en part, amb fons europeus. Que no han sortit de la màquina d’imprimir bitllets dels nostres veïns de la Unió Europea, sinó més aviat de les butxaques dels seus contribuents. Però ja ens entenem. Ho paguem nosaltres, sí.

Per això, em rebenten molt les campanyes “informatives” com la que està tirant endavant aquests dies la Comunitat de Madrid. La broma consisteix a enviar a les famílies una “factura”  amb el cost de l’educació dels seus fills. És un recordatori de l’”enorme esforç que fan les arques regionals per garantir el dret a l'educació, blablabla...”.

La veritat és que no discuteixo que iniciatives com aquesta no puguin tenir un valor pedagògic. Molt sovint no valorem els serveis públics perquè els rebem gratuïtament, o més ben dit sense una contraprestació econòmica directa i immediata. I per això, inconscientment, també cal dir-ho, llencem brutícia al terra oblidant que netejar el carrer costa calers, o recollim a la farmàcia un medicament que potser ja no ens fa falta, perquè ja que ens el donen de franc o a meitat de preu... És incívic i insolidari, sí, però quan veiem els esguerros que s’han arribat a cometre on es remenen cireres de debò, potser hem de concloure que està mal fet, però no són precisament crims capitals.

El problema de les “factures informatives”  és que traslladen la idea que els serveis públics són una mena de concessió graciosa del poder. L’esquerra serà tot el malgastadora que vostès vulguin, però la dreta, que no li va gaire al darrera, té aquesta convicció, que no comparteixo que sigui paternalista, incorporada a l’ADN. I no. Perquè el tant per cent de les taxes universitàries o del preu dels medicaments o del que sigui, que no paguem de la butxaca, l’estem pagant també amb els nostres impostos i cotitzacions.

Evidentment, cadascú en la mesura de la seva renda. I per més senyes, amb una fiscalitat progressiva, segons la qual el percentatge de l’aportació de cadascú va creixent segons els ingressos són més alts. Crec recordar que se’n deia redistribució de rendes i era un dels puntals del que, fins no fa gaire, s’anomenava Estat del benestar. Una cosa perversament socialdemòcrata, ja saben. Sí, això que ara la dreta, i potser una part de l’esquerra que es busca sense trobar-se, conta que és cosa de gent gandula, aprofitada i desagraïda.

L’any 1995, on vivia llavors, el departament de Salut va fer una “prova pilot”, enviant-nos una “factura informativa” per recordar-nos als soferts contribuents de la zona el que li havíem costat al sistema sanitari l'any anterior. Vaig contestar aquella carta adjuntant les meves declaracions de renda des que vaig començar a fer-ne i les meves cotitzacions a la Seguretat Social. I, igual que contestaria ara, no vaig fer-ho gaire llarg amb raonaments com el d’aquest article. Simplement, al buròcrata de torn (no havia tingut els pebrots de signar ningú amb càrrec polític) li deia que fes el fotut favor d’estalviar paper i de no perdonar-me mai més la vida. Ni per escrit ni de paraula.