04 de Juliol de 2016

Aquest 1 de juliol va fer un any que ens va deixar Ferran Rodríguez Font (*). Un periodista dels d'abans, que no copiava-enganxava i seguia les notícies a peu d'obra. Com aquest ofici no hauria hagut de deixar de ser mai. Molt menystingut, i fins i tot maltractat laboralment en vida, avui que no el tenim el trobem a faltar... Si més no, el senzill homenatge que va fer-se-li la passada Diada, posant el seu nom a l’estudi principal de Calafell Ràdio, va posar algunes coses, no totes, en el seu lloc.

Lamentablement, el cas de Ferran Rodríguez és un de tants. De tants periodistes que, tot i conservar la salut que a ell li va fallar, han estat bandejats. Comdemnats a la mort en vida, professionalment parlant, pel pecat imperdonable de tenir una experiència que ja no és que els fes “cars” salarialment, sinó que els feia menys submisos als capricis de l’empresari de torn. I ja no per les ganes de quedar bé amb el poder per recollir-ne alguna almoïna, sinó per mers capricis de nou ric. Que era el que, en el fons del fons, no el manteniment de l’activitat o dels llocs de treball, havia de ser finançat per les subvencions camuflades de les més diverses formes.

Per descomptat, és fàcil criticar els empresaris, del sector que sigui, si no has de pagar nòmines, lloguers, subministraments i altres despeses d’explotació. Però no ens equivoquem: un mal endèmic del món dels mitjans de comunicació, i que és qualsevol cosa llevat de nou, són els empresaris que no entenen que el seu negoci no consisteix en la venda d’embotits (sigui dit amb el màxim respecte cap al gremi de xarcuters). Massa aspirants a ciutadà Kane del seu poble, o fins i tot del seu costat del carrer major... Aquí en vam parlar amb alguna amplitud.

Consti que quan els que som o érem periodistes ens hi hem posat, no ho hem fet precisament millor. De fet, les coses que, quan érem joves, dèiem que no faríem igual, les hem acabat fent pitjor. Perquè ja se sap que per imitacions, molt millor l’original.

En realitat, el sector ha entés a l’inrevés les causes de la seva davallada, que eren molt anteriors a l’actual crisi. Després d’anys de vendre diaris a base de regalar vídeos, pòsters, gorres i tovalloles de platja, empresaris i potser els propis periodistes s’han oblidat de vendre notícies. I, quan han anat mal dades, la única “solució” ha estat reduir costos per salvar l’invent. Aplicada tal “solució” al preu que fos, el resultat ha estat una descapitalització brutal del seu principal actiu.

I amb sevícia digna de millor causa. Alguns van promoure comiats massius, sobretot de professionals veterans, l’endemà mateix de publicar-se al BOE la darrera reforma laboral, que prèviament havien criticat des de les seves tribunes editorials. El dia abans era més car, és clar…, però s’haurien pogut estalviar les lliçons...

Pensar que un Ferran Rodríguez precaritzat, obligat a ser un fals autònom i a aguantar qualsevol indignitat, encara era dels afortunats, perquè, mal que mal, podia treballar i un dia o altre cobrava, és indicatiu del perversos que arriben a ser alguns estats de coses. I més que perversos, diabòlics. I no es tracta de convertir un record sentit en una controvèrsia sobre les misèries del periodisme, les de sempre o les que viu, agreujades, en temps recents. Ara, pensar que això ja és així o que passa per casualitat és una ficció que pot resultar consoladora. Però que tal teatre ens ajudi a sentir-nos estupends no ens treurà d’errors fonamentals.

És més, de vides destrossades per l’amor insubornable a la veritat i al teu lector, oient o espectador, n’hi ha unes quantes en el país que vivim. L’ensulsiada del pujolisme va permetre rescatar de l’oblit uns quants herois del periodisme que s’havien deixat la pell en la denúncia d’aquell castell de cartes. Veure’ls per fi reivindicats era, de totes formes, un trist consol.

Només ens queda reiterar que trobem molt a faltar aquell estil de periodisme, que amb tots els defectes que es vulgui, i que ningú dubti que eren molts, passava la mà per la cara als publireportatges descafeïnats, amb pretensions de Pulitzer, que ens etziben, dia sí, dia també, uns presumptes mitjans de comunicació. I que trobem molt a faltar les persones que encarnaven aquest estil. Perquè al final això serà un negoci, o serà una mena de croada de la llibertat que ens faci pensar que som mig monjos, mig soldats, però al final al darrera de tot plegat no hi ha res més que persones de carn i ossos.




(*) Sitges, 1957 – El Vendrell, 2015. Va fer tots els papers de l’auca al periodisme local i comarcal del Penedès. En el moment del seu traspàs era el més veterà a la zona.