e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

14 de Juny de 2013

A la facultat de Periodisme de Bellaterra em van ensenyar, fa un munt d’anys, que un titular havia no tan sols de resumir el contingut del que vingués a continuació, sinó convidar a llegir-ho. No sé si valia també per als articles d’opinió, però ja m’està bé. En el cas que ens ocupa, que són aquestes línies, no es tracta de provocar gratuïtament, però com tampoc faré amics (ni és la meva intenció ni ho aconseguiria si em donés per aquí) ja m’està bé, sí.

Ja els admeto que el títol soni poc a reflexiu. Però és justament això, una reflexió molt desencisada tot i que previsible, el que m’ha produït un comentari d’un amable lector a l’article que vaig escriure sobre la declaració de les Terres de l’Ebre com a reserva de la biosfera. Diu el lector, que atén per Ignasi Ripoll i és de Sant Carles de la Ràpita, que “Alguns hauríeu preferit el cementiri nuclear”. El senyor Ripoll fa altres consideracions sobre la identitat i el reconeixement sobre les quals no insistiré perquè ja em retratava en l’article esmentat: una declaració sense un euro al darrera és poc més que paper mullat, per molt que aporti en termes d’autoestima.

Benvinguts siguin tots els reconeixements que arribin, és clar, com em va dir al Facebook una històrica de la lluita antitransvasista. Però mil multiplicat per zero continua sent zero. Entenen què vull dir?

Però sí que m’agradaria afegir alguna cosa sobre això de les preferències pel cementiri nuclear. I no per l’acusació per ella mateixa, que no està fonamentada i encara que ho estigués em seria igual, sinó perquè la crec molt il·lustrativa de certa forma d’entendre el món que hi ha a les Terres de l’Ebre. No amb caràcter general, però si suficientment escampada com per esdevenir un problema.

És una visió de blanc o negre. No exactament d’estar amb mi o contra mi, però sí d’una mena de “pensament únic” que considera automàticament enemic qui gosa desviar-se un mil·límetre de la veritat revelada. Si penses que això de la biosfera no vol dir res concret, si no és la més gran acumulació de tòpics de la història en el mínim nombre de paraules possible, automàticament ets partidari del cementiri nuclear. És una sobirana rucada i em dol dir-ho perquè dono per fet que la intenció que hi ha al darrera és honrada, però així pensen algunes persones, amb una actitud que voreja la conducta il·luminada.

Permetin-me afegir que jo no és que estigui en contra del cementiri nuclear. És que estic en contra de l’energia nuclear i a favor del tancament de les centrals. Una altra cosa és que em plantegi què n’hem de fer dels residus, perquè són, i seran durant milers d’anys, un senyor problema. Però no m’ho plantejo en el sentit que les Terres de l’Ebre hagin de ser novament l’abocador on Catalunya diposita tot el que fa lleig o molesta.

No. Sóc més radical. El cementiri nuclear l’han de fer al centre de Barcelona. Els sembla molt bèstia la idea? Doncs no ho crec, perquè si Barcelona ja comparteix l’avantatge de gaudir d’una electricitat abundant i barata (mal que ens pesi, en mers termes d’explotació l’electricitat nuclear és la més barata de produir), hauria de compartir també els riscos i les molèsties. Seria just, no? Aquella raconada vora el mar on fa una dècada van organitzar el Fòrum de les Cultures no em semblaria mal lloc... Si més no, la calerada que va costar la broma serviria per alguna cosa.

Seré just una estona més. A les Terres de l’Ebre no és que vegin enemics per tot arreu, sinó que la desesperació fa que la gent s’agafi a un ferro roent. No sé si això justifica els laments quan descobrim que ens han aixecat la camisa una vegada més. Però potser faria aconsellable una mica de prudència abans d’enlluernar-se amb l’enèsim castell de cartes. Que són massa anys d’enganys del rap.

El cap està per a alguna cosa més que per criar pèl o portar gorra. Es pot fer servir, per exemple, per buscar idees consistents en comptes de per trobar sota les pedres enemics de les essències i la paraula santa. Entre l’opció descarnada de vendre’s al millor postor, via cementiri nuclear o altres invents de pa per avui i gana per demà, i creure’s que amb el reconeixement nominal ja lligarem gossos amb llonganisses, hi ha altres camins. És molt convenient elevar una mica la mirada per descobrir què fan a altres llocs de semblants característiques.

Jo continuo meravellant-me que un racó de món com la Vall d’Aran, lluny de tot, tingui una de les rendes per càpita més altes del país. És només el totxo i l’esquí? O també hi compta una actitud diferent? És una pregunta antipàtica, sí, però que no hauríem de renunciar a fer-nos. Hi ha molts més exemples que podrien ser un mirall. Vagin a l’interior d’Holanda, prop de la frontera amb Alemanya, o al nord de Suècia, a la inhòspita Lapònia. Veuran quines idees més brillants hi apliquen per atreure talent i rendibilitzar-lo a unes zones que aquí anomenaríem “deprimides”. O imaginin-se què fa que una ciutat de tercera com era Cardiff sigui avui una referència mundial de les arts escèniques i atregui el triple de visitants anuals, el triple, que la tan lloada turísticament Barcelona. O com la perifèria de Belfast, devastada per anys de conflicte, té ara un PIB espectacular gràcies a la instal·lació d’enginyeries que dissenyen sistemes d’energies renovables. I sense plantar un sol aerogenerador en espais protegis a canvi d’una almoïna...

El que passa és que aquests són camins que segurament impliquen deixar de banda el victimisme i arromangar-se. Sense anar més lluny, el Priorat va aixecar el cap el dia que va agafar-se seriosament una riquesa, la vinícola, que ja estava allí pendent de ser explotada en tota la seva potencialitat. Mentre els prioratins només es queixaven d’estar al cul de Catalunya, i mentre assajaven invents com la metapermacultura (que encara no he descobert què era exactament), venien en tetrabrick alguns dels que ara són els millors vins del món. L’únic canvi va ser deixar de plorar i ficar-se a treballar.

Com més distrets estiguem en lamentar-nos, o en buscar enemics, més trigarem a descobrir aquests nous camins. No sóc optimista perquè hi ha coses que em convencen d’unes poques veritats demolidores. Hi ha elements per als quals no tenir enemics seria massa cansat. No tenir l’excusa de l’abandonament obligaria a pencar sense subvenció i potser per això és més còmode perpetuar l’anormalitat, per molt que ens en queixem hipòcritament. El mateix podria dir-se de posar-se sempre a la boca l’Ebre, una lluita saníssima i necessària, però en nom del qual poden dir-se també les més grans estupideses.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2061
2
Comentaris afegits 
Ignasi Ripoll (Sant Carles de la Ràpita) 18-06-2013 - 16:20
Entengui que als que ens plau la nova etiqueta, discrepem d'opinions aixafaguitarres. Jo puc opinar amb 255 caràcters, amb els quals no es pot matisar gens. Vostè es pot permetre un text de 5450 on les contradiccions hi son, però no es veuen ràpidament.
Ignasi Ripoll (Sant Carles de la Ràpita) 15-06-2013 - 22:36
No s'ho prengui malament. Sols he volgut comparar "propostes" carregades de milions d'euros, com el cementiri nuclear, amb aquest reconeixement de la UNESCO, que és punt de partida positiu que molts volem aprofitar fent pinya per un desenvolupament net
TORNAR