13 de Desembre del 2013
SÍ.
Sí.
(Aquest article podria haver-se dedicat a la forma en la qual els catalans compliquem innecessàriament les coses i fem difícils les més senzilles. Segurament perquè volem aprofitar per fer tantes coses a la vegada, potser per falta d’oportunitats, que al final en fem ben poques, o cap. Podríem haver parlat sobre el fet que no està malament sumar esforços, sempre que no oblidem que el consens és desitjable, però no imprescindible. La democràcia és un sistema de majories, no d’unanimitats: la qüestió és poder decidir. I incloc en aquest capítol els que estan per la independència només si tenim un Estat "guai" i "chachi piruli", als quals podríem recordar, parafrasejant George Washington, que la llibertat és un dret, però no necessàriament un regal. Hauríem pogut...
Continuar llegint...
09 de Desembre del 2013
Nelson Mandela no va ser tan sols un exemple d’altura de mires i d’honestedat. No va ser únicament un líder que va tirar a terra una tirania (l’apartheid no era altra cosa) només amb la raó i arguments morals. No va ser tan sols un Premi Nobel de la Pau dels que no et fan sentir vergonya o fer-te preguntes antipàtiques. Mandela és també l’exemple d’una transició modèlica. En tot cas, una transició més ben feta que la que vam viure en aquests paratges i que tan mitificada tenen alguns.
Quin mèrit va tenir la transició sud-africana que mereixi tan elogiós comentari? Bàsicament, el de ser capaç de perdonar sincerament, però mai de maquillar o dissimular el que havia passat. Dit d’una altra forma, que la reconciliació no era possible sense la veritat. Per això la comissió que va presidir l’arquebisbe...
Continuar llegint...
02 de Desembre del 2013
En l’article anterior sobre les tragèdies mediàtiques (
cliqueu aquí) comentàvem que les emissions televisives sobre catàstrofes segueixen encara el mateix patró que quan l’assassinat de JFK. I és literalment cert. El migdia del 22 de novembre de 1963, les televisions van interrompre la programació en rebre els primers teletips d'agència, van llançar la notícia als quatre vents, però acte seguit es van plantejar què calia fer. Era el primer cop que s'enfrontaven a una situació d'aquestes característiques i no hi havia cap manual. Van improvisar i la solució que se'ls va acudir sobre la marxa va ser acudir als arxius i recuperar material gràfic i anar-lo emetent, si més no com a fons dels comentaris parlats que s'anaven fent.
...
Continuar llegint...
21 de Novembre del 2013
La cobertura mediàtica de les catàstrofes, siguin del gènere que siguin, incloses les tragèdies més limitades, d'abast que no forçosament d'intensitat, fan reproduir periòdicament una discussió perpètua. És costum en la jerga de l'ofici periodístic dir que certes coses "tornen a obrir el debat sobre...". En realitat, el debat només desapareix i reapareix com el Guadiana, a batzegades d'aquest fenomen que també hem batejat, com un mantra, com a "actualitat". La pregunta, en realitat, és molt més senzilla i sense altres escarafalls ni pretensions: ja ho fan bé els mitjans de comunicació quan han d'informar d'una desgràcia?
I si aquesta pregunta resulta pertinent és perquè l’ofici periodístic, si més no una part de la colla, no s’hi acostuma a lluir especialment, si no és el sentit...
Continuar llegint...
06 de Novembre del 2013
La Renaixença i el Modernisme van deixar a Catalunya un llegat de grans escriptors i artistes plàstics (sobretot arquitectes), que hem reconegut com a tals i elevat als altars nacionals, sense que les ensopegades que la cultura catalana ha patit des de llavors hagin afectat per res ni el reconeixement, ni l’homenatge ni la gratitud. El Romanticisme va significar una sacsejada importantíssima a països com Alemanya, Itàlia i Catalunya. L’eco encara és perceptible 150 anys després i no resulta estrany que aquells artistes siguin avui en un pedestal.
Podem dir el mateix dels músics? Aquell període va veure també l’aparició d’uns quants compositors de qualitat i altura internacionals, les obres dels quals serien programades regularment als escenaris de qualsevol país normal. Però que tenim pràcticament oblidats. Per alguns això de pràcticament...
Continuar llegint...
29 d'Octubre del 2013
La frase podria ser d’algú altre. De vegades atribuim determinats aforismes a alguns especialistes en sentències definitives sobre la naturalesa humana i el seu funcionament. Quantes vegades hem posat en boca de Winston Churchill, d’Oscar Wilde o de Voltaire adagis o dites que, en realitat, són de Ciceró (un altre conegut especialista en la matèria) o que es remunten als Evangelis?
Valgui aquesta introducció per si la memòria m’és infidel i cito Voltaire erròniament. No era ell qui va deixar anar l’aforisme que resa: “Déu meu, deslliura’m dels meus amics, que dels meus enemics ja me n’ocupo jo”? Però amb independència de l’autoria, el significat de la màxima no pot estar més clar: només pot trair-te la confiança aquella persona en qui l’has dipositada. Dit en plata: només poden pegar-te-la aquells...
Continuar llegint...
23 d'Octubre del 2013
Continuem donant idees sobre les coses que només els alemanys, o si més no algú de fora, poden resoldre. Necessitem, per exemple, gent acostumada a donar la cara, perquè aquí la culpa sempre és dels altres, fins i tot quan és nostra i de ningú més. Cal aplicar aquesta màxima en molts àmbits, però sobretot a l’educació. No potser que tinguem el fracàs escolar més alt dels països desenvolupats i els professionals d’educar mai no tinguin res a veure amb aquest resultat. Que el pressupost no és l'únic factor: a Finlàndia, la millor escola del món, gasten menys per nen i curs que aquí i la clau és com s’ho gasten...
I consti que no tinc res en contra dels mestres, perquè el problema està molt generalitzat, malgrat fer-se molt descarnat en qüestions tan estratègiques com...
Continuar llegint...
16 d'Octubre del 2013
La societat espanyola, i no diguem els seus polítics, no té esma per tirar endavant els canvis inevitables i imprescindibles que la gravíssima crisi requereix. Ho dèiem en l’
article anterior. I què en fem, doncs? Confiem en la vinguda dels alemanys, dels homes de negre? D’algú ja no seriós, sinó que tingui les mans lliures perquè no s’hi juga res més enllà de recuperar els diners que hi posi, però no un resultat electoral o una vaga general?
Doncs no és un mal plantejament, si més no des del punt de vista pràctic i realista. Hi ha mesures duríssimes que cap govern d’aquí gosarà tirar endavant, com els ERO massius a l’Administració que s’acabaran fent tard o d’hora. I no ho dic perquè avali tal mesura,...
Continuar llegint...
08 d'Octubre del 2013
Mariano Rajoy s'ha resistit tant com ha pogut a un rescat complet de l'economia espanyola. Sap que molt possiblement li aniria el càrrec. L'experiència d'Itàlia i de Grècia, on Europa va promoure sengles cops d'Estat (consentits, però cops d'Estat), no és un precedent tranquil·litzador, vist des de l'òptica de la poltrona. Però no se sap mai, igual Europa veu en Rajoy un alumne aplicat i sobretot obedient i ja li està bé.
No seria estrany, però, que Rajoy se'n surti en evitar la major, és a dir, el rescat. Però no perquè l'economia espanyola ja no necessiti ser rescatada, sinó perquè potser Europa no hi estigui interessada, per més apel·lacions que fem en el sentit que no es poden permetre deixar-nos caure. És significatiu que aquestes apel·lacions se sentin aquí, però no pas a Berlín. La capital dels...
Continuar llegint...
16 de Setembre del 2013
Un regidor del PP de Lleida, que atén per Pau Pintó Torné, ha deixat anar al Facebook que els que vam participar a la Via Catalana som uns assassins i unes rates. És evident que aquest bon senyor, que deu tenir seriosos problemes de funcionament, no pertany a la majoria silenciosa que diu el seu partit. L'home, tot el contrari, canta a base de bé.
Assassí i rata..., la veritat és que a la vida me n'he sentit dir de tots colors, però com aquestes mai... Quins pebrots! O no, perquè el subjecte en qüestió, a les poques hores havia esborrat el comentari, en una mostra de valentia i fermesa en les conviccions i opinions sense precedents en la història contemporània.
La veritat és que la pobresa d’esperit d’aquest individu, que no la gravetat de les seves acusacions, indueixen a pensar que és millor deixar-lo estar. Que prou pena arrossega ell solet. Fins i...
Continuar llegint...
Rss