e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

03 de Gener del 2015

Una forma d’hipocresia baixa la persiana

Aquest 31 de desembre han baixat la persiana un seguit de comerços emblemàtics i amb història. I no tan sols a Barcelona, per molt que l’aparell mediàtic del país sigui incapaç de veure-hi més enllà del Llobregat o del Besòs, si no és, i de tant en tant, l’Empordà. Deu ser que encara hi ha classes, fins i tot en l’adversitat o la desgràcia. La causa ja la deuen saber. Ha acabat la pròrroga de 20 anys dels lloguers antics per als locals comercials. Amb els nous preus que els propietaris poden exigir a partir de l’1 de gener, hi ha negocis familiars i tradicionals que simplement no poden funcionar.

És molt lamentable, sí, però saben què en penso? Que s’ha perdut llastimosament el temps, i per part de tothom. I mira que 20 anys era un termini ampli, fins i tot generós, perquè tothom pogués fer les seves...

Continuar llegint...

26 de Desembre del 2014

Deu anys del tsunami, la mateixa injustícia

El desè aniversari del tsunami a l’Índic seria útil si ens fes recordar no els drames ni les xifres, sinó el fet que una desgràcia no és el mateix segons el lloc on passi. Quan el desastre té una entitat de tals dimensions, és il·lús esperar que el balanç de víctimes sigui zero. Però el resultat no és igual si es tracta del primer o del tercer món.

Fa deu anys, els països més afectats tenien problemes gravíssims, ocults darrera de les postals de paradisos turístics. Potser societats a les quals cada any morien per desnutrició, falta d’aigua o malalties, molts milers de persones més que el dia del tsunami, no tenien com a a prioritat disposar de sistemes d’alerta. Segurament molt irresponsable, però fins a cert punt comprensible i tot.

Quod erat demostrandum. Que la vulnerabilitat davant...

Continuar llegint...

23 de Desembre del 2014

Fins on ens portarà la desesperació?

Fins on ens pot portar la desesperació causada per la crisi? L’altre dia, algú va perdre la xaveta i va muntar un “atemptat kamikaze” contra la seu central del PP. Injustificable, per descomptat, amb independència que pugui ser més cosa de psiquiàtric que de presó. Caldria forçar molt el terme “terrorisme” per encabir-hi aquesta acció (la caverna més rància ja ho intenta, ja; si no fos el PP els importaria menys). Però això no treu que sigui un símptoma molt preocupant.


Quan va ser assassinada la presidenta de la Diputació de Lleó ja vam dir que qualsevol dia la desesperació se'ns escaparia de les mans. Llavors, no pocs van respirar alleujats, perquè havia estat una revenja personal. Cosa de males persones, no de persones desesperades. Quina sort...

Però de què ens estranyem en realitat? Potser...

Continuar llegint...

03 de Desembre del 2014

Més hipocresia que violència

Ha calgut un altre mort (quants en portem?) perquè ens estripem les vestimentes i fem sorollosos escarafalls sobre la violència que es mou en les contornies del món del futbol. Però què hi ha exactament de nou en aquest fenòmen si, sense necessitat d’arribar a extrems com el de Madrid, no hi ha cap de setmana que no hi hagi batussa a algun camp més o menys perdut, sota les més diverses formes: agressió a l’àrbitre, baralles entre jugadors, invasió de la gespa amb la consegüent batalla campal...

I no és només al futbol. A les pistes i canxes on es disputen partits d’altres esports passen coses semblants. Tant de categories professionals com de categories d’aquelles que s’anomenen inferiors o de base. L’espectacle indigne i indecent ens confirma que ens fallen coses fonamentals. I des de la mateixa arrel: quantes d’aquestes...

Continuar llegint...

24 de Novembre del 2014

Ha tocat sostre l’independentisme?

En els dies posteriors al 9-N hi ha hagut força rebombori dialèctic sobre els quatre milions de catalans que no van anar a votar. O a participar, parlem amb propietat. De què o de qui són? Doncs no ho sé, però segur que no d’Alicia Sánchez-Camacho, tot i el molt que els invoca. El PP, a les últimes eleccions al Parlament, amb més del doble de participació, va treure 470.000 vots...

I recordem que d’acord amb la teoria de la presidenta del PP de Catalunya, Mariano Rajoy és un president que no està legimitat i que ha de dimitir d’immediat: el van votar 10,8 milions de 47 milions d’espanyols... A qui diu que representen, si la immensa majoria no els vol?

Un cop dit això, però, cal plantejar algunes qüestions que potser seran antipàtiques per als independentistes, però que corresponen a la més elemental anàlisi...

Continuar llegint...

13 de Novembre del 2014

La ficció capitalista no era millor que la comunista

Warren Buffet va deixar anar una de les frases que l’han fet més cèlebre i tot que els seus molts milions, quan algú li qüestionava si existia o havia existit la guerra de classes. “I tant que sí. El que passa és que l’hem guanyat els rics”. Graciós el paio, sí. Sort que és dels milionaris “bons” (potser dir-ne ètics seria exagerar), des que va reclamar que els rics paguessin més impostos, allà pel 2011...

El bo del senyor Buffet surt aquí al mig perquè resulta escaient per parlar d’històries que, a la velocitat del món actual, fa l’efecte que mai no hagin existit. De vegades per semblar increïbles, com les que passaven al Berlín dividit de la Guerra Freda, una part de les quals ...

Continuar llegint...

04 de Novembre del 2014

Les ficcions d'aquell Berlín desaparegut

Si algun simbolisme d’alliberament podia tenir el 9-N, fins i tot la variant descafeïnada, era el fet de coincidir amb el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín. No sé com parlarà la història del nostre 9 de novembre, ni tan sols si en parlarà. Madrid ha tocat la pera tot el que era esperable (què ens pensàvem?), però nosaltres mateixos l’hem acabat reduint a una mena de ronda prèvia, com si això fos la Champions, d’unes eleccions que ja veurem en què queden...

En fi, si al poble de Berlín Est no li dóna per presentar-se als passos fronterers aquella nit de fa 25 anys, pensant-se que el famós missatge oficial emés en directe per la televisió era de broma (les circumstàncies van ser d'acudit, tot i que no intencionat) o acoquinant-se davant la possibilitat de no ser rebuts amablement per les Grenztruppen (1), ves a...

Continuar llegint...

29 d'Octubre del 2014

Independentista, no nacionalista

Vagi per endavant que no sé què passarà el proper 9-N. No és que em sigui igual, sinó que no en tinc ni idea. Segurament Madrid trobarà escletxa legal (i si no, ja la vestiran) per fer que el Tribunal Constitucional suspengui la consulta alternativa. Ara, d’un govern que passa de ridiculitzar la idea (allò del “chichinabo” és digne del marbre: retrata en un sol mot un món conceptual) a voler-la prohibir es pot esperar qualsevol cosa.

Dels partits catalans més que qualsevol cosa, se’n pot esperar ben poc. Malament quan passem d’agafar-nos de les mans i recitar Martí i Pol a tirar de calculadora... Però encara tindrem sort. A un Estat on algú es veu amb cor d’impugnar una botifarrada, ves que al final no aconseguim la foto que alguns indepedentistes sembla que busquin amb deler: la de la Guàrdia Civil, a poder ser amb tricorni, emportant-se...

Continuar llegint...

20 d'Octubre del 2014

El nostre Txernòbil

Va anar d’un pèl que l’accident a la nuclear Vandellòs 1 no es convertís en el nostre Txernòbil. Quan feia de periodista i es va complir el quart aniversari d’aquell desastre, vaig publicar en el mitjà on treballava les conclusions de l’informe del ministeri d’Indústria sobre els fets. No vindico el mèrit de l’exclusiva, ja que altres periodistes n’havien anat publicant molts detalls, i menys tants anys després, quan ja no em dedico al segon ofici més antic del món. Només dic que el pànic va estar justificadíssim. Va fallar gairebé tot el que podia fallar. Però el més greu és que algunes deficiències eren de carreró: sí, no calia ser enginyer nuclear per adonar-se que algunes coses no eren normals.

La mancança més escandalosa era que la duplicitat en els sistemes de seguretat (si...

Continuar llegint...

12 d'Octubre del 2014

L’Ebre i la necessitat d’enemics

Aquest passat cap de setmana, l’Assemblea Nacional Catalana ha promogut una acció d’un gust estètic opinable, però amb la pretensió de ser simbòlica: pintar de groc, el seu color identificatiu, totes les façanes d’un llogarret del delta de l’Ebre, el Poblenou del Delta, conegut molt principalment per raons cromàtiques, ja que és un poble blanc gairebé al 100%. La parròquia és l’única edificació que no s’ha sumat a la iniciativa, perquè el Bisbat de Tortosa no ha donat el permís. No ha estat per motius estètics ni pastorals, no...

El cas és que la idea ha aixecat una controvèrsia pel costat que menys t’ho podies esperar. O no, perquè a les Terres de l’Ebre hi ha actituds que no són exactament noves. Hi ha qui critica l’acció no pas per no estar d’acord amb el dret a...

Continuar llegint...