e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

29 de Mar de 2014

#30MDelta

 

Fa uns dies, un amic amant de la ironia em preguntava si, en la meva opinió, a la manifestació d’aquest 30 de març al delta de l’Ebre contra els nous plans hidrològics, hi acudiria gent de tota Catalunya, com a la darrera Diada. Ho recordaran: quan els independentistes i els unionistes sumats, si els hagués donat per aquí, no podien cobrir, ni duplicant-se, els molts quilòmetres ebrencs de la Via Catalana. Com que no subestimo la ironia, tot i que sovint prefereixo el sarcasme, vaig contestar que, si la meva opinió valia per alguna cosa, que no. Que eren guerres diferents. I que, en tot cas, els miracles, a Lourdes.

Ja m’agradaria a mi que el meu país fos capaç de posar-se al costat de la part de país en la qual vaig néixer. En aquesta i en altres qüestions sensibles i estratègiques, i no tan sols en aquelles quatre coses que fan bonic i prou, sense cap repercussió pràctica. És tan senzill com que ja voldria jo un país que no s’hagués inventat mai un eslogan turístic com “La Catalunya insòlita”, per referir-se al delta de l’Ebre o a qualsevol altre racó deixat de la mà de Déu, simplement perquè cau lluny de Barcelona. Però, això sí, molt exòtic i amb uns indígenes rars, tot i que prou simpàtics, i que com a molt mantenim com es mantenen les reserves índies.

I em toca molt la pera perquè quatre sabuts de la terra on vaig néixer se sentiran reivindicats en les moltes rucades que van deixar anar abans de la Via Catalana. Potser també les recordaran. No tenien raó, perquè efectivament són guerres diferents. Però tot seria més fàcil si els arguments més demagògics no poguessin sostenir-se en un fons de raó i de veritat. Tot seria més fàcil si no tinguéssim un model de país (poden dir-li centralista) segons el qual les capitals estan per lluir i el rerepaís per funcionar com a abocador de tot allò que molesta o fa lleig. Perquè creuen que hem inventat un país que, a banda les capitals que ens inventem per motius promocionals o d’ego local, té una capital administrativa cada 10 o 15 quilòmetres? Perquè ser capital és un mal negoci?

Antipàtic el tema, oi que sí? Per això, els que som de l’Ebre, visquem allí o a l’exili laboral, hauríem d’anar fent-nos a la idea que comptem amb les nostres pròpies forces. I prou. Trobarem aliats conjunturals en un moment donat, sí. Però que el que aconseguim per al nostre present, i sobretot per al nostre futur, dependrà exclusivament de nosaltres. Sóc conscient que el punt de partida està en valors negatius. Que caldrà, per tant, un sobreesforç per venir d’on venim i perquè ens ho haurem de fer tot nosaltres. I que és injust, molt injust. Però no hauríem de ser il·lusos. Ni continuar confiant que alguns lemes buits, o algunes etiquetes sense un euro al darrera, ens salvaran de la postració i ens donaran un futur.

Precisament per això, és imprescindible que la mobilització d’aquest 30 de març sigui el més multidinària possible. La mobilització haurà de ser sostinguda, perquè les experiències prèvies han demostrat que aquests guerres són a molt llarg termini. Però cal començar amb una demostració de força popular. Serà la forma d’esvair dubtes sobre si les circumstàncies socials i econòmiques han pogut canviar les prioritats de la gent i estovat les ganes de mobilització per l’ecologia.

I sobretot perquè serà la força del carrer, com ha passat en ocasions anteriors, la que derrotarà el nou pla hidrològic. Perquè si esperem que l’aparell polític i administriu que l’ha infantat es deixi convèncer amb arguments i raons, ens podem donar per perduts. És més fàcil matar algú que convèncer-lo que se suïcidi si no en té ganes... I espero que entenguin aquesta frase com el que és, una simple metàfora.

Europa, em diuen? En teoria és l’última esperança, fins i tot l’única, de la lluita pels camins administratius. Però quan un veu el que s’ha arribat a mobilitzar Rajoy perquè Espanya tingui un lloc de pes a Brussel·les després de les eleccions europees de maig i que els esforços s’adrecen a aconseguir que mani molt Arias Cañete, aquell que era partidari de les aprovacions per hormones i les passejades militars..., doncs ja no sap què pensar i tendeix a confiar-hi poc.

Personalment, no espero res més dels lemes i les etiquetes que unes crides a la mobilització més o menys eficaces. No, cap declaració ni conveni internacional servirà de res en un Estat on les lleis són decoratives i que una cosa surti publicada al BOE no significa ben bé res... Quan un compara el cas de l’Ebre, o el de l’hotel Algarrobico, o tants altres, amb el fet que Espanya és el segon Estat del món en nombre de Reserves de la Biosfera..., conclou que pot ser que tals Reserves serveixin per alguna cosa, sí, però a llocs civilitzats, o fins i tot a llocs normals.

No. Malgrat que tot suma, la lluita en marxa es guanyarà al carrer. I no exactament pel pes electoral de les Terres de l’Ebre, que a data d’avui només ha servit per “blindar” per llei pràctiques salvatges com els correbous, que ja són nassos; sinó perquè fins i tot els sistemes més sòlids trontollen quan tenen una pedra a la sabata.

I si aquesta modesta opinió val per a alguna cosa, o li interessa a algú, tot això que haurem de fer no hauria de ser només per salvar l’Ebre i el delta. D’acord que ara la guerra és aquesta. Però si la guanyem, o més ben dit quan la guanyem, ens equivocarem tornant-nos a refugiar en un victimisme estèril que fa més mal que el propi abandonament. O confonent-nos de reinvidicació per posar el reconeixement per davant de la utilitat, o fins i tot la necessitat. Ens hem enlluernat amb massa castells de focs que després no eren res...

Abans deia que se’ns girava molta feina si havíem d’aixecar-nos únicament amb el nostre propi esforç. Però em nego a creure que una societat, l’ebrenca, que, fa una dècada, va ser capaç de tombar un altre pla hidrològic, no té energies per afrontar altres reptes, potser menys bonics i menys èpics, però més decisius encara.

Naturalment, si no tenir enemics ens resultaria massa cansat..., si preferim perpetuar l’anormalitat, malgrat queixar-nos-en, perquè així tenim una excusa..., si els laments són hipòcrites..., llavors què hi fem manifestant-nos per l’Ebre o per qualsevol altra causa? A la manifestació ens veurem, perquè el moviment es demostra caminant i sobretot perquè aquests articles no són meres paraules, escrites des de la comoditat de la distància.

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1190
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR